Tot és opinable

Davant meu camina la protagonista d’un conte que vull escriure. És una noia prima que porta uns pantalons texans per sobre la cintura i caçadora d’entretemps (ara que ja no fa fred). Té els cabells rossos recollits en una cua i avui tindrà un dia molt especial. Que com ho sé que tindrà un dia molt especial? Coi, doncs ja ho he dit, perquè és la protagonista d’aquest conte i, com que sóc jo qui l’escric, jo prenc les decisions. La noia camina amb certa velocitat, mou les seves cames amb l’agilitat d’un compàs. La segueixo entre uns cinc i uns deu metres més enrere. Quan arriba a la cantonada de la Gran Via amb carrer Balmes, s’atura. El semàfor està verd; per què no passa? La noia mira Balmes amunt i sembla que dubta. Jo m’aturo uns metres més enllà, vigilant. Aleshores, la noia es gira i em pregunta:
– Escolta, cap a on he d’anar?
Miro a banda i banda… A mi? M’ ho està preguntant a mi?
– Dona… A mi em sembla que has de seguir recte… Vaja, la intenció era aquesta…
– N’estàs segur? Perquè ara et veig dubtar… No t’estimaries més que pugés per Balmes?
– No, no… Buenu… No sé, què faràs si puges cap amunt?
– Ah, jo què sé, digues-m’ho tu, que ets qui escriu tot això.
– No, clar, però és que mai cap personatge s’havia girat per preguntar-me què havia de fer. Normalment, no es giren si els segueixo, ni fan preguntes, es limiten a obeir allò que vull que facin. Per això sou personatges inventats, no?
– Uiiii, poques coses has escrit, tu. O els teus personatges, fins ara, eren poc exigents, em sembla. No pot ser que tinguis algú caminant per Barcelona, sense saber cap a on va. És absurd.
– Ja, però…
– No, no. Les coses no es fan així, no pots començar a escriure a raig si no tens una idea clara.
– Espera, espera, que alguna idea sí que tinc…
Ens aturem un moment per deixar passar un senyor gran que camina amb bastó, molt a poc a poc.
– Per exemple, ara per què has fet aparèixer aquest senyor? No aporta res. Ei, senyor del bastó! On va?
L’home es gira lentament, em mira i fa un gest amb les espatlles com de no saber ben bé què hi fa, aquí.
– Ho veus? Vés a saber si aquest senyor tenia ganes de sortir de casa, avui. I mira, per culpa teva el tenim aquí passejant…
– No, clar, si vist així… Escolti, senyor del bastó, vagi-se’n cap a casa, que em sap greu, però no aporta massa res en aquesta història. Gràcies per passar, això sí.
L’home em mira interrogativament i fa un senyal amb el braç per indicar-me que no sap cap a on ha d’anar. Em començo a desesperar.
– Tiri, tiri, cap a Rambla Catalunya, va! Vostè viu en un d’aquells àtics tan macos amb finestres enormes, segur que la dona l’està esperant.
El senyor del bastó fa un gest tímid amb la mà i marxa ranquejant. Ella i jo tornem a quedar-nos sols. Els seus ulls verds m’escruten demanant-me unes explicacions a les quals no sé respondre. Trenca el silenci.
– Què? Què hem de fer?
– És que no sé… Estic descol•locat… Tu no podries donar-me alguna idea? Què et sembla si anem a prendre algu i xerrem?
– M’estàs convidant?
– Sí… Més o menys… És que com que sembla que tens tantes idees… Potser parlant-ne amb calma podem decidir quina és la millor opció… Per tu i per mi… Posar-nos d’acord, parlar clarament: d’escriptor a personatge, m’entens, oi? És que t’ho repeteixo, mai m’havia trobat en aquesta situació.
– Ja, m’ho diràs a mi que és a primera vegada que surto en un conte. Baixem fins a Petritxol i en parlem amb calma?
– Buenu, va.
Somriu i m’agafa del bracet.
– Ja veuràs com al final ens posem d’acord sobre què he de fer… Per on he d’anar… I acabes escrivint alguna cosa de profit.
– A veure.
– Podries escriure alguna cosa sobre… Hummm… Visualitzo un personatge rebel i amb molta personalitat pròpia… Què te’n sembla?
– Sí, potser sí. Estaria bé.
Comencem a caminar i creuem la Gran Via en vermell sense mirar-nos-hi gaire; ella diu que avui no vol que hi passin cotxes.

Anuncis

Avions de paper

Si te’l miraves de lluny, el meu, semblava un poble petit; sempre amagat a la vall que formaven els dos turonets que el custodiaven. Un lloc bucòlic. Tanmateix, a mesura que t’hi acostaves, anaves descobrint com la modernitat havia omplert a poc a poc la vall, i edificis més moderns (la majoria grisos; d’aspecte i de contingut) acabaven esdevenint la tònica general d’aquell indret. Recordo perfectament el dia que, a la plaça de la vila, em vaig trobar amb tot el grup de nois i noies que caminaven junts en direcció al turó que quedava a l’est del poble. Semblaven contents i emocionats, com si anessin a fer alguna cosa important. Xerraven pels descosits i reien entre ells, fent-se bromes els uns als altres. Jo no compartia gaire la seva emoció (estava més aviat nerviós). Tots portàvem un avió de paper a la mà.
Mentre els seguia amb la vista i caminava a una certa distància, pensava en la vella tradició del poble que consistia en fer que els joves, quan estiguessin a punt d’entrar a l’edat adulta, pugessin a dalt del turó est i llancessin un avió de paper en el qual havien escrit abans tots els seus desitjos i les seves esperances per a la nova vida que, a partir d’aleshores, se suposava que tot just començaven.
A casa havia escrit, amb un vell boli BIC blau, tot allò que desitjava, tots els meus anhels, i quan els vaig rellegir, me’n vaig adonar que eren coses molt complicades, difícils de realitzar. Pensava que no existia ningú amb qui pogués compartir tot aquells somnis, que trobar algú així m’era impossible. Després, vaig doblegar el paper fent l’únic model d’avió que coneixia aleshores –i que és l’únic que sé fer encara. Tot i que en aquell moment, mentre pujàvem, em vaig fixar que hi havia molts models diferents, d’avions, i que també hi havia papers d’un munt de colors i fins i tot fulls quadriculats. Em vaig fixar en la Violant, que portava un avió de color verd; l’agafava ben fort amb la mà esquerra. Es movia amb gràcia i agilitat, els cabells rossos voleiant (el dia era una mica ventós), i cada cop que les nostres mirades es creuaven i somreia, a mi em semblava que el sol brillava encara amb més força sobre els nostres caps. Quan vam ser a dalt de tot, ens vam dispersar i vam buscar el millor indret on fer volar els nostres desitjos (el nostre futur). Cadascú va anar ocupant el seu lloc i alguns començaren a llançar els avions, sense pensar-s’ho gaire. Altres se’l miraven com si no s’atrevissin del tot a fer el pas. La majoria dels avions volaven i es perdien cel enllà. Altres tremolaven i queien en picat, deixant els seus propietaris amb cares de decepció. Jo em vaig mirar el meu. No m’acabava de creure que, realment, el futur de la meva vida depengués d’aquell exercici de papiroflèxia. Què passaria si el meu avió no anava gaire lluny? La Violant semblava que tampoc no es decidia a llançar el seu. Se’l mirava amb una barreja de por i excitació. Finalment, però, va agafar embranzida i el va deixar anar amb totes les seves forces, aprofitant un fort cop de vent. Reconfortat pel seu gest, jo també vaig llançar el meu avió blanc, que va sortir amb més velocitat de l’esperada. El vaig seguir amb la vista mentre veia, alleujat, com s’allunyava, i vaig descobrir, amb sorpresa que, al cap d’uns segons, s’acostava a l’avió verd de la Violant, es col•locava al seu costat, i començaven a planejar paral•lelament. Veure com els avions de paper seguien una mateixa ruta, perdent-se tots dos junts a l’horitzó, em va fer una il•lusió especial.

Llaunes

Llaunes
Hi ha fills a qui els seus pares pressionen perquè facin coses importants a la vida. Per això, ja de petits, els donen responsabilitats a casa. Uns s’encarreguen de comprar, altres de cuinar o si hi confien molt, començar a administrar els diners familiars. Com que de mi no s’esperava res, em vaig convertir en l’encarregat de llençar les llaunes i els tetrabricks a les escombraries. Tampoc no estava tan malament. Si em portava bé, els diumenges em deixaven llençar el vidre, que és més net. Així que vaig créixer en un ambient ric en valors com el civisme i el reciclatge, que m’havien de servir, almenys, d’exemple per encarar un futur sempre incert. El problema és que han passat 32 anys de la meva vida i les meves responsabilitats no han augmentat gaire. De fet, no han canviat gens. I la veritat és que tot podria haver canviat aquell dia que portava una llauna d’espàrrecs a la mà i m’aproximava al contenidor groc (mentre mirava amb recança el verd, que no havia pogut utilitzar des de feia unes setmanes) quan la vaig veure. Bé, de fet el que vaig veure van ser unes cames penjant i mig cos abocat a dins del contenidor de rebuig. Podia sentir com donava cops amb el que devia ser una mena de bastó. Després, vaig sentir un renec i, finalment, va sortir. Va ser llavors quan la vaig copsar de veritat. Blanca i rossa, amb una piga deliciosa a la galta dreta, just a la vora del nas. Semblava acalorada. Duia un pal d’escombra (sense el fregall) a la mà i em va demanar ajuda perquè, mentre llençava les escombraries, li havia caigut a dins del contenidor un objecte de molt valor sentimental. Vaig dubtar d’ajudar-la perquè havia dit a la mama que només baixava al contenidor i tornava, però ella em mirava amb uns ulls tan suplicants que, sense pensar-m’hi gaire, vaig llençar la meva llauna, vaig agafar el pal d’escombra i vaig posar el peu a sobre de l’alçaprem per tal d’introduir el meu tronc a dins del receptacle. Em va donar les gràcies i em va dir que a ella també li agradaven molt els espàrrecs en llauna. Jo primer no vaig entendre ben bé per què ho deia però després hi vaig caure. Em va agradar que a ella també li agradessin els espàrrecs en llauna, però no li vaig dir perquè no em va semblar un molt bon tema de conversa per dues persones que s’acaben de conèixer. Així que vaig decidir preguntar-li si venia molt sovint a llençar la brossa a aquests contenidors, que no la tenia molt vista i que era estrany, perquè jo venia cada dia i m’hagués fixat en una noia com ella (quan vaig acabar de dir això que “m’hi hauria fixat en algú com ella”, em vaig posar vermell, però no ho va veure perquè jo tenia el cap inserit a dins del contenidor). Vaig sentir com reia una mica i respongué que venia de tant en tant. Jo seguia picant i apartant bosses pudentes, i mentrestant, m’anava fent il•lusions. Pensava que jo li havia fet gràcia, i ideava futures trobades a la vora del contenidor. Vaig imaginar un futur pròsper amb ella, reciclant i separant junts la brossa, baixant després junts a llençar-la, en un acte de gran cordialitat conjugal. I en com, molts anys més tard, quan els néts preguntessin: “Avi, avi, per què l’àvia i tu sempre baixeu junts a llençar les escombraries?” Ella i jo riuríem i explicaríem l’original anècdota de com ens vam conèixer. Tot seria tan bonic, seríem tan feliços… Ella em va despertar de les meves cavil•lacions preguntant-me si ho havia trobat. Jo, aleshores, li vaig preguntar què era exactament el que buscàvem. Vaig sentir com reia nerviosament i comentava “Ai, que tontos que som, si encara no t’ho havia dit, no?” – La meva rialla va ressonar forta a dins del contenidor: No, no, encara no m’ho has dit… Vaig notar com ella s’acostava una mica, em donava un copet a l’esquena (suposo que per animar-me a la recerca) i em deia que es tractava del seu anell de compromís.

Pantera Rosa

L’últim alumne, en Víctor, entra a l’aula de 1r ESO C arrossegant una pilota de futbol amb el peu, quan ja fa cinc minuts que ha sonat el timbre que marca el final de l’hora del pati de la tarda. La senyora Josepa vol tancar la porta, però se n’adona que en Víctor no era pas l’últim alumne, perquè en Jordi ve caminant lentament (i amb les mans a les butxaques) pel passadís.
-Jordiiii! Va, afanya’t!
En Jordi no accelera gens ni mica el seu caminar parsimoniós, entra a la classe lentament i s’asseu amb calma al pupitre de més al fons. La senyora Josepa es posa dreta davant de la pissarra i s’escura la gola.
-Aquesta tarda, abans de començar la classe de naturals, hem de solucionar un tema molt greu i espero que quedi resolt ràpidament.
Murmuris i xiuxiueigs entre els alumnes.
-Shhht, silenci! Aquest matí, a l’hora del pati, s’ha produït un robatori, Verònica explica’ns què t’ha passat.
La Verònica s’aixeca tremolosa. És una noia alta, prima i de cabells negres plens de caspa. Camina amb l’esquena extremadament recta, com li van ensenyar a la classe de ballet, fins i tot una mica de puntetes. Es posa al costat de la senyora Josepa i comença a parlar:
-Doncs que aquest matí, quan he obert la meva motxilla per agafar l’esmorzar…
La Verònica té una veu aguda i estrident, molt desagradable. Ara li tremola pels nervis i no sap com continuar. La majoria de la classe no suporta, a la Verònica, és una noia molt estranya. Tot i que no se’n burlen mai (o no gaire) perquè fer-ho està prohibit a l’escola –quan surten al carrer ja és una altra cosa.
-Buscava el meu esmorzar i…
-Va, carinyo, digue’ls-hi – l’anima la senyora Josepa.
La Verònica trenca a plorar i, als ulls, les llàgrimes es barregen de forma fastigosa amb les lleganyes. Tus una mica per recuperar la veu i recomença:
-Que aquest matí quan he anat a buscar el meu esmorzar a la motxilla, he vist que no hi era, que algú m’havia robat la Pantera Rosa que havia dut per esmorzar.
-Una Pantera Rosa? Ara anem a discutir per una puta Pantera Rosa?
-Calla, Andrés, no siguis malparlat!- El talla la senyora Josepa.
Tornen els xiuxiueigs entre els alumnes i s’escapa alguna rialla. Els comentaris van pujant de to i se senten les primeres reaccions.
-El David, el David, segur que ha estat el David!- Acusa directament en Carlos.
-Però què dius, imbècil, jo només xurrimango coses de valor!
-O la Sandra, la Sandra! Que és una gorda i sempre té gana, eh? Oi que sí, foca, que has estat tu?- Ara sí que en Carlos ho veu claríssim.
-No! Jo no robaria mai, gilipollas! – La Sandra, efectivament, està bastant grassa i és una mica malparlada, però té molt bon cor- A més, ja fa 3 dies que estic a règim! Oi que sí, Sònia? O no se’m nota?-Busca el consol de la seva companya de pupitre.
-Esclar que se’t nota, nena, i molt.
-Això només t’ho diu perquè li deixis els deures de mates…-Apunta l’Arnau amb mala llet.
-Tot això per una puta Pantera Rosa…?-L’Andrés no ho entén.
-Va, va, calleu, que calleeeeu!-La senyoreta Josepa s’ha d’imposar a crits- No es tracta de si és una Pantera Rosa o un Tigretón o 2 €. És el fet, el delicte, l’acte de robar a una companya, a una amiga, a una persona que és igual que vosaltres i que aquest matí s’ha quedat sense esmorzar per culpa de l’egoisme d’algú. Que no ho veieu? És gravíssim, és una falta de respecte inexcusable, injustificable, in… In… In…
-Admissible?
-Això, inadmissible, gràcies, Anaïs: com es nota que ets la persona amb més seny d’aquesta classe, els teus pares deuen estar orgullosos de tu; amb raó et van escollir delegada.
-És la delegada… I la seva filla, senyora Josepa…- Salta l’Arnau.
-Silenci, Arnau! Ja us he dit un munt de vegades que aquí tots som iguals, no sóc la mare de ningú; jo, com a professora de naturals i com a tutora del curs que sóc, a tots us tracto de la mateixa manera i els lligams familiars queden fora de l’aula! Sempre ho de dit. O no és així, Verònica? Verònica? On…?
Ningú se n’ha adonat, però la Verònica, discretament, ha tornat al seu lloc i s’ha arraulit a la cadira, morta de vergonya. Alça una mica el cap.
-Senyora Josepa, és igual, jo només li havia dit perquè m’ha sabut greu quedar-me sense esmorzar, però… Tampoc no vull problemes per culpa d’això, ara…
-Verònica… No, carinyo, no et sàpiga greu. Si has fet molt bé, de dir-m’ho, de veritat… Va, que surti el culpable. Qui ha sigut?
Silenci. Només parla l’Andrés, des del fons de l’aula:
-Però tot això per una puta Pantera…
-Shhhht!
-Molt bé, doncs vosaltres ho heu volgut, us quedareu aquí castigats, en silenci, fins que surti el culpable. Avui no hi ha classe i quan soni el timbre us vull a tots aquí, no es mourà ningú.
-Si no hi ha classe, ¿vol dir que no ens acabarà d’explicar la teoria cinètica-molecular?- Pregunta l’Ernest preocupat.
-Millor.-Diu l’Arnau.
Tota la classe riu.
-Oh, però jo no vaig entendre bé el pas de sòlid a líquid! ¿Quin nom tenia?- L’Ernest és aplicat i té un interès sincer per aprendre, però ningú no li fas cas.
-Calleu! Que calleu! ¿No us he dit que en silenci? Ja sé què fareu. Agafareu un paper i escriureu allò que heu fet a l’hora del pati. Així sabrem a què s’ha dedicat cadascú.
-Jo he jugat a futbol!
-I jo!
-Ostres, i jo!
-Nosaltres hem estat escoltant a les Macedònia!-La Sandra abraça a la Sònia i comença a cantar- “Sóc una nena súper fashion nanarana na nana na…”
-Jo m’he quedat llegint a la biblioteca!
La classe sencera es gira a mirar a l’Arnau.
-Vale, vale, era broma. Jo he estat jugant a…- S’ho pensa mentre tus lleugerament- A bàdminton.
-Prou, prou! Us he dit que ho havíeu d’escriure, no que m’ho digueu ara en veu alta. Ara li dono a l’Anaïs un plec de papers i us els repartirà perquè pugueu fer la redacció…
-Tot aquest sarau per una puta Pantera Rosa?
-Però de què servirà, això?
-I tant que servirà!- La Laura, que fins ara havia esta callada, es decideix a parlar, mentre es posa el dit índex de la mà dreta al llavi inferior en un gest automàtic- Per la manera com escrivim cadascú, podrem notar coses del seu caràcter, fins i tot si menteix o no. L’estil, a l’hora d’escriure, és molt important i pot dir moltes coses! Jo trobo que fa sentit, això…
-Quina flipada!
-Eh, eh, amb la Laura no t’hi fiquis, eh?- A l’Arnau, la Laura sempre li ha fet gràcia.
-Silenci! Vine, Anaïs, agafa aquests fulls i reparteix-los, us queda mitja hora!
L’Anaïs s’aixeca i se sent un xiulet d’admiració (fiu fiuuuu) del fons de la classe, tothom (bé, només els nois) riu. L’Anaïs és molt guapa, però es posa vermella de seguida. S’acosta a la taula de la senyora Josepa i agafa els fulls que ella treu amb cura del seu maletí. Amb aquest gest, té temps de veure la Pantera Rosa que hi ha amagada a sota. Quan arribi a casa, n’hi demanarà un tros, a la mare.

Pintallavis

L’Emma avui ha de signar uns papers importants i no sap què posar-se. Per això, obre les portes de l’armari i mira atentament el seu interior durant molta estona. Fa morros amb els llavis i aixeca les celles. Elegant? Informal? Esportiva? Comença a escampar sobre el llit pantalons, faldilles, camises, samarretes, jaquetes de colors diferents i combinats, i abans que ella mateixa se n’adoni, omple el terra de vuit parells de calçats diferents. Observa amb atenció el seu reflex al mirall i no li acaba d’agradar. -Com se suposa que t’has de vestir en un dia com avui?- Res no li acaba de fer el pes. Mentre remena convençuda de trobar una brusa que ha vist fa cinc minuts, recorda que, després, no es pot entretenir massa estona, perquè ha de recollir l’Eudald de l’escola i portar-lo a la piscina. Ah, aquí la tenim, ja ha trobat la brusa; lliga amb els texans nous? Mentre insereix la cama esquerra en un dels camals dels pantalons, sent plorar l’Emili des de l’habitació. A peu coix (només té una cama dins dels texans, recordem-ho) s’acosta fins a l’habitació del nen i mira com marraneja. Mou amb suavitat el bressol intentant que s’adormi una altra vegada i observa el rellotge de paret; la seva mare (que ha de fer de cangur del nen mentre ella sigui fora) fa tard. Finalment, sembla que l’Emili torna a tancar els ulls i es calma una altra vegada. S’acaba de posar bé els pantalons i torna fins a l’habitació. Es mira al mirall de cos sencer mentre pensa en quina roba portarà ell. Arriba a la conclusió que ell, l’Eduard, li importa tot tan poc, que no es deu haver arribat ni a imaginar de vestir-se d’alguna manera especial, segur que per ell això d’avui no passa d’un pur tràmit -i té raó. Amb tot, no renuncia a arreglar-se una mica i per això, un cop decidida la roba, va fins al lavabo per maquillar-se (ni que sigui discretament). Es posa una mica de rímel a les pestanyes, es pentina amb el raspall, i dubte davant de les tres opcions de pintallavis. Mentre reflexiona sobre quin cromatisme combina millor amb el color de la seva brusa, es fixa que, el fons de la pica (a causa de les fortes raspallades mentre es pentinava els cabells), ha quedat ple de pèls. Agafa un tros de paper higiènic i neteja tots els cabells que han quedat enganxats al filtre del desguàs de la pica (que treu i deixa a un costat), per tal que l’aigua amb què fa fora els petits pèls restants s’escoli millor. Sent plorar un altre cop l’Emili des de l’habitació. Sospira i es mira el rellotge; la seva mare fa realment tard. Corre fins al costat del bressol, el sacseja suaument, i acaricia la galta del bebè. Es pregunta com pot ser que últimament plori tant, “Potser li estant sortint les dents”, ja li preguntarà al pediatre. Un altre cop davant de l’armari del lavabo, decideix agafar el pintallavis del vermell més apagat. Es gira i es mira al mirall amb el pintallavis a la mà. En treu el tap i, quan el vol deixar a un costat, se li escapa i cau a dins del desguàs. Intenta un gest ràpid per agafar-lo, però el petit caputxó cilíndric queda encallat a les profunditats de la pica; amb prou feines el pot intuir uns centímetres més avall, just al punt on les canonades fan el seu replec habitual. Posa els dits dins del desguàs però no hi arriba. Pensa amb què pot intentar recuperar el tap i va fins a la cuina per agafar algun estri allargat que l’ajudi. Un ganivet, el mànec d’una cullera, unes pinces… La forquilla de la fondue! Torna al lavabo amb els diferents estris que ha recol•lectat, i comença a provar sense gaire sort. Agafant una cullereta de cafè pel cap i inserint el mànec aconsegueix tocar el tap del pintallavis, però no el pot arrossegar cap amunt. Decideix provar-ho amb la forquilla de la fondue. Li sembla que l’atrapa, però cada cop que li sembla que ja el té, se li torna a escapar cap avall. L’Emma es posa nerviosa, i la seva mare no arriba… S’està deixant les ungles amb la broma del tap encallat, però es nega a deixar-lo allà dins, embussant la canonada. Ho torna a intentar i just quan gairebé el tenia a l’abast de la mà el telèfon l’interromp (ring, ring, ring!). Corre a agafar-lo.
– Sí?
– Hola, filla, sóc jo. Escolta… Que no podré venir a fer de cangur del nen, m’ha sorgit un imprevist i…
– No? Però si havíem quedat i… Jo ja faig tard!
– Ja, em sap greu, i més avui que…
– Sí, avui que… És igual, deixa-ho, ja m’ho arreglaré com pugui.
– De veritat? Tu… Estàs bé?
– Sí, sí, estic bé, no et preocupis.
– D’acord, doncs… Adéu, i tranquil•la, que tot anirà bé.
– Sí, sí, adéu…
Penja i torna fins al lavabo. Agafa la forquilla llarga i torna a intentar recuperar el tap del pintallavis. Passa cinc minuts rascant la canonada de manera infructuosa; segueix sense treure’l. De lluny, sent un altre cop l’Emili gemegant des de l’habitació alhora que sent la melodia del telèfon mòbil; veu el número del seu advocat, deu voler saber perquè no es presenta… Ja no té esma per anar a veure el nen ni tampoc per contestar a ningú, a més, ara està plenament concentrada a recuperar el tap. És una simple qüestió d’amor propi. Amb tot, si d’aquí a tres intents no ha aconseguit pescar-lo, es posarà a plorar.

El violí

Si em preguntessin amb què he xocat primer, si amb el seu estoig de violí o amb els seus ulls negres i brillants com dues boles de billar, la veritat, no sabria ben bé què contestar. La primera opció m’ha produït un dany físic just a l’alçada del pit (he notat com se’m clavava el lliscador de la cremallera, que duia mig oberta), però la seva mirada se m’ha clavat, em sembla, encara més endins. Ella amb prou feines ha esbossat un somriure de disculpa pel cop que m’ha donat amb l’instrument, i després he vist com es perdia autobús endins, darrera d’un anorac vermell, d’aquells que venen al pis -1 del Decathlon. No l’he vista durant una estona (el bus anava molt ple i he quedat encaixat entre un colze enamorat de les meves costelles i la motxilla amb rodes d’una nena de deu anys) així que, com he pogut, he tret el llibre de la meva bossa i m’he posat a llegir, tot i que no em podia treure aquells ulls negres del cap. A mesura que ens acostàvem al barri, el vehicle s’ha anat buidant i, una de les vegades que he aixecat la vista de les pàgines de la novel•la, els meus ulls han tornat a coincidir amb els seus. Seia cap al final, en un d’aquells espais de quatre seients. Anava molt carregada: una bossa d’esport negra i dues de plàstic d’aquestes que et cobren al supermercat (a part de l’estoig del violí). Com qui no vol la cosa m’he anat acostant discretament fins que he segut just al davant seu, d’esquena al sentit del trànsit. He intentat dissimular llegint, però no em podia concentrar. Encara no havíem fet ni tres parades quan ha tret un boli negre i s’ha apuntat alguna cosa al dors de la seva mà dreta. Què deu ser? He tancat el llibre, l’he deixat a la meva falda, i m’he posat a fer veure que mirava per la finestra. A través del reflex del vidre, sobreposada als cotxes, motos i furgonetes que ens avançaven, observava mig difuminats, tots i cadascun dels seus moviments. Feia cara de cansada, i de tant en tant, deixava anar un petit sospir. Amb decisió, he resolt de mirar-la directament, i he topat amb els seus ulls com dues llunes noves; els acompanyants perfectes pel somriure incipient que diria que em regala. Això m’anima. Tot seguit fa un petit badall tapant-se la boca amb la mà dreta i, en acabat, es frega els ulls amb el palmell (un altre cop de la mà dreta!). Quan m’hi fixo ja no sóc a temps de veure què és exactament, allò que s’ha apuntat abans. Baixo la mirada fins a les seves mans, que ara agafen amb força la funda del violí, però les paraules (o números, no ho sé) queden tapades per la seva mà esquerra. Dec dissimular molt malament el meu interès perquè, de cop, com si m’hagués llegit el pensament i volgués jugar amb mi, torna a aixecar la mà per fregar-se amb suavitat just a sota de l’orella, tot i que no aconsegueixo veure res clar. Em poso nerviós. Voldria dir-li alguna cosa i no sé què. Els meus dits ressegueixen la coberta i el llom del llibre amb la mateixa suavitat amb la qual resseguiria (si pogués) els dos clotets que se li formen a les galtes ara que em mira somrient. De cop, però, veig com la seva mirada s’allunya més enllà del meu cap, em giro i veig com dos revisors (les maquinetes a la mà) han pujat al vehicle i comencen a demanar bitllets. Fa cara de contrariada i penso que potser ella ha pujat al bus sense. Tanmateix, quan arriben a la nostra zona, veig com treu una T-10 i l’ensenya a un dels revisors dient-li que té pressa, que ha de baixar a la pròxima; potser per aquest motiu (la pressa) agafa totes les bosses però es deixa el violí al seient del costat. Quan la crido per avisar-la ella ja camina veloç carrer enllà. Mentrestant, el revisor em demana que li ensenyi el meu bitllet i jo (encara seguint-la amb la vista) em palpo la butxaca interior de la jaqueta (a l’alçada del pit) i noto com la meva cartera ha desaparegut. Miro i remiro totes les butxaques amb la mateixa sort. El revisor es comença a posar nerviós fins que, de sobte, com si hagués tingut una revelació, em llanço sobre l’estoig del violí, l’obro, i la trobo allà, solitària, sense cap targeta, i sense ni un cèntim a dins, és clar.

Il·lusions

A l’Anna; que posa la música d’aquesta història.

Em feia tanta il•lusió quan sonava el telèfon, l’agafava, i podia sentir la teva veu dient hola, com estàs? Vols que quedem? I jo ni pensava en si tenia altres compromisos perquè només esperava la teva trucada per poder-te veure i et deia sí esclar, quedem quan tu vulguis, on tu vulguis, perquè realment m’era igual què féssim, on anéssim, mentre fos amb tu. Aleshores deies demà a “l’hora x”, al “lloc y”, i jo, d’acord. A partir d’aquest moment tot eren nervis mentre pensava i calculava les hores, minuts, segons, que faltaven per tornar-te a veure i poder abraçar-te una altra vegada. Em dutxava, m’afaitava (sé que odiaves quan em deixava barba), em pentinava, fins i tot em comprava roba nova només per quedar amb tu. Quan encara faltava molta estona per a l’hora acordada jo ja agafava el metro i em plantava al “lloc y” molta estona abans de “l’hora x” que tu m’havies dit. Em posava nerviós perquè tu no arribaves i, a més, sempre acabaves fent tard. Pensava en si tenia dret a enfadar-me pel fet de tenir-me com un estaquirot durant tanta estona, però quan et veia arribar tan bonica i amb aquell somriure esclatant se’m passava qualsevol cosa i corria (jo, que sóc un manta) fins a poder-te veure de ben a prop. Sempre tenies alguna excusa per justificar la teva tardança i jo em posava seriós i feia veure que em creia tot el que m’explicaves. Quan acabaves amb les excuses pel retard, m’agafaves de la mà i passejàvem per carrers estrets, de noms antics i estranys, que no m’interessaven gens ni mica. Tu parlaves tota l’estona i jo només t’escoltava fins que deies i tu? No tens res per explicar-me? I jo havia d’inventar-me històries (que havia pensat prèviament, mentre t’esperava) per tal de dissimular una vida que no tenia i no dir-te que, realment, la meva vida depenia només de la teva trucada. Després anàvem a sopar a algun restaurant barat i de menjar ràpid i tu sempre demanaves allò que tenia més calories i més greix, i deies, si no ens ho mengem ara que som joves, quan ho farem? I reies a cor què vols. Després de sopar, ens empaitàvem pels carrers quadriculats de l’Eixample, aturant-nos a cada cantonada per abraçar-nos i riure mentre ens fèiem petons. Sempre volies venir a passar la nit a casa meva perquè deies que vivies lluny i que el teu pis era molt petit, massa per a tots dos. Així que sempre acabàvem pujant les escales interminables (no hi ha ascensor) del vell bloc de pisos fins arribar al quart on visc jo. Cada tres esglaons rondinaves i jo havia de vigilar-te perquè de tant en tant volies prémer el timbre d’algun dels veïns per despertar-los. Els hi donarem un susto, deies, i que paguin un ascensor d’una puta vegada. Quan arribàvem al meu pis, però, el mal humor ja s’havia evaporat. Corries cap al tocadiscos i posaves molt suau, gairebé com un xiuxiueig, un duet de folk-pop noruec que a tu t’encantava i de qui em vas obligar a comprar un CD. Entràvem abraçats a la meva habitació i jo em mirava en els teus ulls. Era divertit perquè segons com els tocava la llum, eren d’un color o un altre. A tu t’agradaven els dies en què et deia que eren verds; i et posaves de morros els dies en què la llum traïdora de la lluna te’ls convertia en marrons. A mi la veritat és que ja m’era igual, el meu matalàs era com un núvol que la teva presència acostava encara més al cel. Jugàvem a mirar-nos l’un a l’altra, estirats, i sempre guanyava jo perquè tu sempre t’acabaves adormint. Aleshores et mirava mentre dormies i em relaxava la teva respiració compassada i la calma que transmetia tot. El món girava i tu dormies. Finalment, em clapava jo també i somiava que et mirava mentre dormies, de manera que mai tenia clar si, realment, dormia o no. Bé, de fet sí, perquè arribava un moment en què es feia de dia i jo em regirava al llit i no hi trobava res, només el teu buit, la teva olor. Ni una nota, ni un post-it, ni un missatge gravat al contestador automàtic del telèfon. Desapareguda completament. Em quedava estirat al llit minuts, potser hores, i després, simplement, deixava passar el temps. En podia passar tant com tu volguessis, dies, setmanes, que jo no feia res. Vagava per casa com una ànima en pena, com a molt escrivia alguna cosa i, sobretot, esperava, esperava i esperava. Esperava la teva trucada, la teva veu, sentir-te dir hola, com estàs? Vol que quedem? I poder tenir il•lusions una altra vegada.

Hàlouin

No, a veure, si jo ho entenc que ens hem de posar al dia, i que no podem tancar les portes a les noves modes. Però entre poc i massa, no? Ve l’altre dia la meva filla i diu que, a l’escola, s’ha acabat això de la Castanyada i que ara celebren única i exclusivament el Hàlouin. Sí, em sona que a l’última reunió de pares ja ens en van comentar alguna cosa. Ens ho van vendre com una manera d’obrir-se al món i que així, a més, també aprendrien anglès. Tot el dia de Hàlouin farien les classes en la llengua de Dickens; així els nens (i nenes) practicarien l’idioma, que bona falta els fa. En un primer moment em va semblar bé (per això de practicar l’idioma), però que no fessin ni una simple menció a la nostra festa em va semblar que ja era passar-se de la ratlla. Recordo que ho vaig parlar, a part, amb la tutora de la nena, just després d’acabar la reunió, i em va confirmar que tot aquest sidral anava absolutament en sèriu. I ja teniu prous professors per fer totes les classes en anglès? vaig preguntar innocentment. Em va dir que no em preocupés, que estaven tots els mestres apuntats a un curs de reciclatge per tal de millorar els seus coneixements abans no arribés la data assenyalada. I no penseu torrar ni una trista castanya? Ni fer un panellet? Ni parlar del dia dels difunts? Ui, deixa, deixa, va dir; dia dels difunts? No voldràs que els nens se’ns espantin, són petits encara, a més, les tradicions locals (sic) ja les poden aprendre a casa… La veritat és que vaig marxar bastant emprenyat de la reunió (de fet, em vaig deixar la nena jugant al pati de l’escola i fins que no vaig arribar a casa la dona no em va fer ressaltar l’oblit) però amb aquests dos mesos que han passat, acompanyats de la rutina diària (aixeca’t, mira l’Ariadna Oltra, vés a treballar, torna, dina mirant la Núria Solé, mira La Riera, vés a buscar la nena a l’escola, mira una estoneta el Club Súper 3, ajuda-la a fer els deures, mira l’Esport Club, sopa, mira El convidat… Potser miro massa la tele, no?) van fer que m’oblidés del tema. I va, i tal com deia abans, arriba l’altre dia la nena i ens diu que necessita una disfressa pel dia de Hàlouin. Però no havíem quedat que la disfressa era només per Carnaval? No, ara resulta que per Hàlouin també, toca’t els… I què fareu? Les classes disfressats? No ben bé, va dir, es veu que no disposen de prous mestres amb domini de l’anglès per poder fer totes les classes així que, més aviat, faran activitats conjuntes com ara explicar contes i rondalles… La vaig interrompre: catalans, suposo… En Pere i el Llop? En Joan sense por? No, no, d’un senyor que es deia Pou, Poe, o algo així, que feia contes de por… Avui n’hem començat a parlar a classe… Però us els llegiran en anglès, almenys? No, no, la mestra ha dit que la traducció en català era molt bona i que no la podíem desaprofitar… Jo ja no entenia res. Bé, sí, que la mestra de la nena m’havia enganyat i que havíem de preparar una disfressa per al cap de dos dies, una disfressa que tingués relació amb el Hàlouin i tota la pesca… De bruixa? De gat negre? De carabassa? De marmita? Aleshores se’m van encendre la llumeta i vaig tenir la gran idea. Vaig agafar roba vella de l’àvia i vaig crear la disfressa perfecta per un dia com avui. No comptava amb la crueltat dels infants ni amb la poca tolerància dels (i les) mestres de l’escola. Aquesta tarda la nena m’ha arribat a casa plorant perquè tots els seus companys s’havien rigut d’ella. A més, portava una nota de la mestra per a mi i la meva dona. Diu que si teníem clar que a l’escola celebraven el “Halloween”, per què la nena ha aparegut disfressada de castanyera.

Trobada

L’SMS arriba quan ja passen deu minuts de l’hora acordada. Que al final no vindré, que em sap greu, que un petó. Vaja. Aixeques la vista del telèfon mòbil i la passeges entre totes les persones que ara t’envolten. Famílies de turistes (els nens dels quals porten samarretes del Barça), avis amb boines i àvies amb gorres, joves estudiants, executius que caminen atrafegats… S’encenen els llums de la Casa Batlló; s’està fent fosc. No saps què fer, et sobra temps i et sembla una tonteria que, havent fet el viatge, ara hagis de tornar a casa sense haver fet res de profit. Fixes de cop la vista en un noi que hi ha uns metres més enllà. Et fa gràcia perquè és evident que s’està esperant. Pateix exactament els mateixos símptomes que tu fa cinc minuts. Recolza el pes del cos en una cama i després a l’altra, camina en petits cercles irregulars, mira sense interès la gent que passa… Ara i adés observa el rellotge i, després, esbufega. Sense adonar-te’n, t’hi has anat acostant, i veus com ara centra l’interès en un cartell d’una manifestació ja passada, penjat d’un fanal modernista. De sobte, el jove fa un petit salt i es posa la mà a la butxaca. En treu un telèfon mòbil antic, molt antic. El reconeixes perquè (encara que estigui lluny) pots veure com és un model semblant al teu. Tant bon punt l’obre (és d’aquells desplegables) i el mira, intueixes una ganyota a la seva cara. Pots endevinar perfectament el que hi ha llegit. Alguna cosa semblant al teu “que no vindré, que em sap greu, que un petó”. El fet de veure algú a qui també han deixat plantat et fa sentir millor, t’alleuja. Veus, aleshores, com es gira i les vostres mirades s’entrecreuen un breu instant. Li pots veure perfectament la cara. Així, vist una mica de lluny, és clavat a tu. La sorpresa et deixa paralitzat uns segons. El perds de vista un instant fins que visualitzes la seva esquena ara que s’ha girat i enfila, veloç, Passeig de Gràcia amunt. Pot ser? Mentre el segueixes a distància, reconeixes en ell la teva manera de caminar i el moviment pendular dels teus braços, mentre esquiva tota la gent que ve de cara. Penses que és impossible, ha de ser necessàriament algú a qui t’assemblis molt. El mar de gent que us separa dificulta la teva aproximació. La seva esquena es perd entre desenes de jaquetes i anoracs multicolors. Camina molt ràpid, com tu, tot i que no et sembla que fugi, perquè ara s’ha aturat davant d’una senyora, sembla que per demanar una adreça. Reconeixes el somriure amb què li agraeix les indicacions perquè és el mateix que poses quan t’han de fer una fotografia. Tot això et segueix semblant absurd, però ara que ja ha enfilat un carrer menys cèntric (amb molta menys gent) identifiques perfectament la caçadora de pell que et vas comprar a les últimes rebaixes. Corres amb totes les teves forces per acostar-t’hi i, finalment, et sembla que l’aconsegueixes. La situació et sembla una broma de mal gust que no saps com resoldre. I, a més, ara ja et tens molt a prop, a l’abast de la mà; gairebé et podries tocar amb la punta dels dits.

Pizzeria

“El problema que té la pizza és que, l’últim tros, sempre te l’has de menjar fred.” I, ràpidament, s’ho ha apuntat a la seva llibreteta de pell negra. Diu que vol escriure un llibre sobre la història de la pizza, que per això parla amb mi, que sembla ser que en sé molt. Ja fa una estona que xerrem (bé, de fet només xerra ell) sobre les propietats d’aquesta menja, del les quals, realment, n’és ell l’autèntic expert. Cada cop que deixa anar una frase suposadament lapidària com la de l’inici, s’atura i ho apunta a la llibreta. Avui ja n’he comptabilitzat vuit i mitja (una se li ha oblidat a la meitat d’apuntar-la). És una mica pesat, però en el fons m’agrada que vingui sovint a fer-me companyia. Com sempre, ha demanat una gerra de sangria i no s’ha molestat gens a preguntar-me si jo en volia una mica (de totes maneres, li hagués hagut de dir que no. No puc beure estant de servei). Després, va repassant una a una totes les pizzes de la carta que tinc oberta al davant; i en demana porcions de qualsevol tipus. De totes me’n pot dir, almenys, alguna cosa; tot i que gairebé sempre negativa, això sí. “Com pot ser que a la quatre formatges li poseu rocafort? No veieu que emmascara els gust de l’emmental, pobret? Com teniu els nassos de posar pizza de pepperoni si després només hi ha dues o tres rodanxes?” S’ha de dir que té una fixació bastant especial amb la pizza hawaiana. No entén per què sempre porta pinya. La pinya es menja amb almívar, coi, o com a molt amb pernil salat. Però amb una pizza? A qui collons li agrada la pinya, així, calenta, cuita (ecs), posada en una pizza? Aleshores treu la vella història del seu cosí Suneo, que ha viatjat nosequantes vegades a Hawaii i en sa vida (m’has sentit bé? En SA VIDA!) s’ha trobat un tros de pinya a sobre d’una pizza. Perquè, per començar, a Hawaii només pots trobar pizzes als típics restaurants italians d’estovalles de quadradets blancs i vermells, i tindria conya que en un restaurant italià enmig de Honolulu tinguessin una pizza anomenada hawaiana. Res, home, que això de la pizza hawaiana aquesta és una estafa, fora, fora… Segueix repassant la llista davant del meu somriure irònic. Quan arriba a la pizza que porta un ou ferrat al mig es posa a cantussejar com si fos Pavarotti ¬−O soleee mioooo. Fet que li produeix molta gràcia. Ara porta una estona callat, com si reflexionés. La gerra de sangria ja està completament buida i potser per això ha entrat en aquesta mena d’estat somnolent en què no sé ben bé si està despert o dormint. Diria que no dorm, perquè ja tinc més o menys controlat que quan ho fa, recita en veu baixa i sense equivocar-se mai els números de telèfon de totes les pizzeries del barri. Després, com si l’hagués agafat en falta, se m’abraça i em suplica que no m’enfadi, que jo sóc el seu xef preferit. I puc estar-me fins a l’hora de tancar envoltat pels seus braços peluts, sentint els seus dits amb restes de tomàquet refregant-se per la meva esquena. Aleshores és quan arriba algun dels cambrers, l’agafa per les espatlles, li treu la cartera de l’americana i li cobrem amb la targeta de crèdit totes les consumicions (que consti que mai l’estafem, al cap i a la fi, és el nostre client més fidel). Després, entre la resta de treballadors, es sorteja qui l’acompanya a casa. Tanquem, i jo em quedo sempre a la porta vigilant el local, amb la carta de pizzes encaixada entre les meves dues mans. Més d’un dia i de dos, amb l’últim tros de pizza abandonada a la meva safata de cartró, que resta fins l’endemà, definitiva i irremeiablement freda.