Matrimoni concertat

Senyor jutge, estic totalment desesperada. La relació entre el meu marit i jo fa temps que no funciona. Quan dic temps, vull dir anys i panys… Ens vam casar a la força. Sí, sí, tal com ho sent, a la força. Quan pujàrem a l’altar em va dir a cau d’orella que estaríem junts per sempre més, que era igual si no m’agradava, que el “roce hace el cariño” i que ja m’acostumaria a viure amb ell. Però no he pogut, mira que m’he esforçat per agradar-li, però ha sigut impossible, mai ens hem entès. Ell sempre m’ha utilitzat i humiliat. Utilitzat quan, de joves, m’enviava a mi cada dia a treballar i ell es quedava a casa rascant-se la panxa. Després, és clar, es quedava tots els beneficis econòmics per a ell solet i em deixava a mi més penjada que una llonganissa. Jo sempre he treballat per ell i mai he rebut cap mena de compensació. Jo el mantenia amb el meu sou, i ell corria a gastar-se els diners amb alguna de les seves fulanes que tenia (i encara té) per allà. Cada cop em dominava més i jo cada cop em notava més feble, més cansada, més esgotada i ja no ho podia aguantar. Llavors van començar les humiliacions i vexacions, les mentides i pallisses, i em vaig veure obligada a tornar a la feina només per deixar de sentir-lo durant unes hores. Però a l’arribar a casa era pitjor. No em deixava parlar ni expressar-me, ni tan sols seguir les meves velles (i belles) costums. Em va imposar un nou règim més estricte, jo només podia treballar i callar, i encara donar gràcies que em donaven de menjar. Un menjar agre i dolent, perquè sabia que el que em donava eren les sobres del seu menjar, les engrunes que queien de la taula i que no es molestava a escombrar perquè estaven reservades per a mi.

Un dia però, vaig conèixer un home meravellós, es deia Francesc. Era un home ja fet i madur, però era tan dolç… I m’estimava tant… Junts, vam viure una història d’amor tan apassionada… Em va prometre que m’ajudaria a desfer-me (no el volia pas matar, eh?) del meu marit per sempre més, i que per fi podria viure sola i amb llibertat per fer el que volgués. Però seguint amb la mala sort que sempre m’ha acompanyat, va morir just abans de poder fer realitat el nostre somni. Quan el meu marit es va assabentar del meu idil·li amb en Francesc, es va enfadar d’allò més, i em va castigar tres anys sense sortir de casa, i quaranta anys més fent-me la vida impossible. M’obligava a acompanyar-lo a tot arreu on anava i m’amenaçava de mort si feia alguna cosa que no era dictada per ell. Encara no sé com vaig aconseguir sobreviure a aquell calvari. Després d’uns anys d’indecisions i de fer veure que podíem ser amics, ara s’ha posat a escampar mentides sobre mi. Segons ell, tota la culpa dels seus problemes la tinc jo; que demano massa coses que no em pertoquen. Després de tants anys d’esclavatge, té la barra de dir-me que no tinc dret a un mínim (però molt mínim) d’exigències? No té cap mena de vergonya. Vostè ho entén això, senyor jutge? Ja fa molts anys que ens hauríem d’haver divorciat… Sí, ja ho sé que tenim molts fills en comú, però es passen el dia barallant-se i… De veritat, pel bé de tots, no creu que el millor és el divorci? No creu que m’hauria d’independitzar d’una vegada? No li sembla que ja he aguantat prou?

3 comments so far

  1. Judit on

    Li falta FOC a aquesta història.. xD
    Tot i que se m’han tret les ganes de casar-me! Ja et val! jajaja

    Per cert, l’altre conte em recorda a un del Quim Monzó.. ara fliparàs però un que es diu La Ventafocs! Que al final les germanstres de la Ventafocs acaben sent lesbianes! sisisi! es dóna un aire! 😉
    Jo de tu li ensenyaria el teu conte i a veure si acabeu sent “col·legues”!

    Fins demà!

  2. Laia on

    Visca Catalunya lliure!!!

    M’ha agradat molt la història.
    Pel que fa a la metàfora, sí que es veu, però potser m’ha resultat fàcil trobar-la perquè tu ens ho vas dir. Tot i així, s’aprecia que el marit és Espanya i la dona Catalunya. Per cert, a la vida real, qui representa que és en Francesc?

    Deixa’m destacar una gran frase que descriu la relació Catalunya-Espanya: “Després, és clar, es quedava tots els beneficis econòmics per a ell solet i em deixava a mi més penjada que una llonganissa.” Molt bo això de la llonganissa! hahahahahaha

    Apa, que vagi bé i continua escrivint!

    Salut i lletres! 😉


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: