Manual del bon okupa (I)
Un bon okupa, tot i que sembli una obvietat, primer de tot i de manera clara i primordial ha de tenir uns pares. Han de ser uns pares molt dolents, d’aquests que es preocupen per l’educació dels seus fills. Perquè el bon okupa no només neix, sinó que també es forma (com a la masia del Barça). Aquest okupa potencial tindrà una infància feliç, serà un bon jan, una persona pacífica, i els pares estaran molt orgullosos d’ell. Aleshores arribarà a l’adolescència, una etapa fonamental per a la formació d’aquest tipus de persones. En aquest moment el nostre bon reietó passarà a ser un jove súper-híper-mega-guai, començarà a anomenar el seu pare “vell” i passarà moltes hores fora de casa (perquè estar a casa aguantant els vells és un pal, tiu!) dedicant-se a descobrir els encants de la Maria, comprant “xocolata”, i bevent “birres a saco”. Com que sempre ha estat molt bon noi, la mare no li dirà res quan decideixi fer-se una cresta i tenyir-se-la de color fúcsia. Després vindrà la roba de segona mà, no dissimularà gens l’olor de tabac quan arribi a casa i… Al cap d’un temps explotarà tot: “Viure aquí és insuportable! Què preteneu? Que vingui a sopar un parell de dies a la setmana? Que em dutxi cada dia? Que em canviï de roba? No ho aconseguireu, desgraciats capitalistesneoliberalspetitburgesos!!! Sabeu què? Me’n vaig de casa, ja està decidit, viure amb vosaltres és impossible, no compreneu la meva cultura.” I dit i fet, el jove (en aquest instant gairebé okupa) recollirà aquells estris indispensables per a la seva subsistència (la flauta dolça, la guitarra i les seves lectures de capçalera: Marx, Bakunin…), cridarà el gos (vine Malatesta!) i marxarà irremeiablement de la seva casa familiar, com un fill incomprès.
Després d’aquesta introducció, arribem al quid de la qüestió. Com ha de ser un bon okupa? Sí, companys, perquè en contra del que pot pensar molta gent, ser okupa no és pas fàcil. Per començar, has de fer-te unes rastes, com menys bon aspecte facin, millor; que estiguin brutes (o si no, que almenys ho semblin). En cas de no poder disposar d’unes rastes, rapar-te el cap deixant-te una cresta o una coeta estrambòtica també servirà. Després ve el tema de la roba. Com a molt, pots utilitzar un parell de mudes a la setmana. Però recordem que l’okupa no ho fa per anar brut, sinó per no malgastar massa roba que podria ser útil als pobrets del tercer món. Aquest últim argument em serveix per introduir un altre tema important en el món okupacional: la consciència social. Aquests que ocupen les cases no ho fan per viure de gorra, sinó que el que volen és convertir-les en centres cívics, on muntar-hi activitats culturals i concerts. Per això tanquen les cases o masies okupades amb disset cadenats i vint-i-quatre panys. Perquè només hi accedeixin aquelles persones que de veritat seran capaces d’entendre la missió social que estan duent a terme. Aquestes persones podran accedir a la cultura alternativa, sobretot si porten amb elles unes quantes cerveses (robades al súper, no de mala fe, però és que no volen enriquir a les multinacionals que controlen aquests establiments) i un gos ple de puces. Ara que sortia el tema del gos, s’ha de remarcar que és fonamental disposar d’un animal d’aquest tipus si es vol pertànyer a aquesta tribu. Ha de ser un ca gran (estil pastor alemany) acord amb la higiene del seu amo, i sempre ha d’anar deslligat (diversos estudis recents han intentat indagar perquè cap okupa coneix el mot “corretja” però encara no se n’han sortit).
Deixa un comentari