Manual del bon okupa (II)

Amb tot això emperò, no n’hi ha prou per ser un bon okupa. Tal com dèiem unes ratlles més amunt, això no és gens fàcil. I és que si vols ser-ne de veritat, has de demostrar tenir uns coneixements de lampisteria i electricista consumats. Perquè si no, com s’explica la gran habilitat per xuclar l’enllumenat elèctric públic cap a les seves respectives residències? I la facilitat amb què aconsegueixen fer sortir aigua de fonts que semblaven més eixutes que el desert d’Almeria? Ah, el tema de les fonts sí que és fantàstic. Com que construir una canonada d’aigua d’una font qualsevol fins a “casa seva” seria massa feixuc i costós, decideixen cobrir les seves necessitats bàsiques (un parell de cops al més a l’estiu; a l’hivern un cop cada dos, que fa més fred) a l’aire lliure i acompanyats del seu millor amic, el gos. És fantàstic comprovar com home (?) i animal es freguen l’un a l’altre, intercanviant puces i polls recíprocament. Després, tornen feliços deixant darrere seu un rajolinet d’aigua.

Tanmateix, la vida de l’okupa és dura. I quan ja passes dels trenta anys i en portes més de deu dedicat a la noble tasca anarcocomunista, el tema comença a perdre la gràcia. Els matalassos, sacs de dormir i les màrfegues no són tan còmodes com ho eren abans; els amors que han nascut a dins d’aquestes comunes necessiten una mica d’intimitat; els pares que, de tant en tant, pagaven encara les despeses dels seus fills, comencen a estar farts de mantenir un treballador social (sense títol, perquè el que importa són els fets), que només els truca quan necessita menjar… Llavors, l’okupa comença a reflexionar, pensa que ja ha fet prou per la societat: deu anys boicotejant el sistema neoliberal són molts, i creu que ha arribat el moment de donar pas a les noves generacions. Demanarà un últim favor (suplicant i demanant perdó pel que els havia arribat a dir, “era tan jove llavors!”) als seus pares, que li deixaran diners perquè llogui un pis i li faran prometre que es buscarà una feina de veritat (remunerada). Ell dirà a tot que sí. Anirà a viure amb la seva parella a un torreta del Guinardó i, durant un temps, encara visitarà els seus antics companys i camarades, i s’abraçaran i es donaran copets a l’esquena i recordaran vells temps i es posaran nostàlgics.

Al cap de quatre anys, mirant un àlbum de fotos amb el seu fill petit, apareixerà una imatge d’ell amb la seva muller (abans era simplement “companya”, però ara casar-se torna a estar de moda) abraçats entre cerveses i ratlles blanques. El nen exclamarà: “Mira, papa, vas vestit igual que aquells morts de gana que viuen a la vella masia del carrer Arc de Sant Martí!” I el pare li respondrà: “Ah, sí, Vladimir-Josef, és que aquell any ta mare i jo ens vam disfressar d’okupes per Carnaval… Saps que són els okupes, no? Aquells paràsits de la societat que…”.

1 comment so far

  1. paugfuster on

    Ara, ara! Molt bon final, sí senyor!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: