La RieraX o la màfia catalana
Quan va acabar el Cor de la Ciutat el desembre passat, TV3 ens anunciava l’arribada d’una nova sèrie, “La Riera”; la veu en off deia: “La Riera, la nova sèrie, baixa amb força a les tardes de TV3”. Un servidor, que ha passat tants estius com ha viscut a la costa del Maresme (on se suposa que té lloc la sèrie) i coneix la força de les rieres i les tempestes d’estiu, esperava una història potent, atrevida; tanmateix, els primers dies allò fluixejava bastant. Ara bé, tot es va començar a animar amb l’aparició del personatge de la cosineta Txell. Aquesta filòloga (la primera de les sèries de TV3) va revolucionar les hormones de tot el petit poble de Sant Climent. Va ser arribar ella, i començar a descobrir la doble vida de la fonda Can Riera, el negoci que regenta la família que protagonitza la sèrie. En aquesta fonda, de dia sembla un restaurant respectable, combinen plats típics amb la cuina d’autor del petit dels Guitart Riera, en Sergi. Els plats fan molt bona pinta, i els clients acostumen a sortir contents del tracte rebut. El que no saben els parroquians habituals del restaurant, és que quan tanquen les portes allò es converteix en una sucursal de “La Casita Blanca”. Amb l’habitual promiscuïtat que caracteritza els culebrots, en aquella fonda es dediquen al que de petits a l’escola en deien el “sector terciari”, el sector dels serveis; sí, dels serveis sexuals en aquest cas. Empesos per una passió irrefrenable, els treballadors (formin part de la família Riera o no) es dediquen a la pràctica sexual per tots els racons del restaurant. Al vestidor dels cuiners, a la cuina, al menjador, al celler, al bar del restaurant, al despatx de direcció… I si no tens parella, com el cas d’en Mauri (reconeixem l’encert dels guionistes en el bon gir d’aquesta trama) és igual, t’infiltres al xat del Club Súper 3 i et dediques a excitar-te amb nenes de 12 anys (alguns d’això en dirien pederàstia). El més curiós del tema és que es passen l’horari protegit pel forro dels calçotets i ens ensenyen més carnassa a les quatre de la tarda de la que podem veure a Ventdelplà (els dies que ho fan, que ja són pocs) a les onze de la nit. D’aquesta manera, no seria estrany que un nen que estigués veient Les Tres Bessones al K3 i, per un descuit, canviés de canal, es trobés a la Valèria (una noia argentina que cobreix la quota en castellà que ha d’haver-hi a totes les sèries de TV3 des de l’arribada del tripartit) amb el cap entre les cames d’un Sergi amb cara d’estar al setè cel.
En aquesta vila també és habitual veure en Joan Flaquer fotent-se clenxes de coca a quarts de cinc (de la tarda, també). I és que si per una altra cosa es caracteritza Sant Climent és per l’atapeïda agenda que tenen els camells i pinxos del poble. Darrere el bonic port de Sant Climent (que recorda misteriosament el d’Arenys de Mar) i el seu tranquil passeig marítim (sorprenentment semblant al de Sant Pol), s’amaga un intens tràfic digne de la màfia napolitana. No entenc perquè ens escandalitza tant el testimoni de gent com Roberto Saviano si tenim la màfia catalana instal·lada, com qui diu, a mitja horeta en cotxe. Gràcies a “La Riera”, hem descobert l’autèntica vida dels empresaris catalans de comarques. Pressions i corrupcions polítiques i urbanístiques; contractació de sicaris per 100 € (és temps de crisi); venda de droga a les cantonades; suborns, mentides, estafes, amenaces, suïcidis… Fins i tot hi ha un barri vermell com el d’Amsterdam (on hi viu la Maribel) on les noies, sempre fumant, esperen lleugeres de roba que algú les porti fins a Can Riera… Això sí, s’ha de dir que a Sant Climent en els negocis “legals” i les qüestions pecuniàries tothom confia en Bancaja, i, a més, tothom (des de la regidora de l’ajuntament fins al camell) paga amb la mateixa targeta que té els colors de la bandera gai (¿una manera de fer-se perdonar per ser la primera sèrie de TV3 en anys on no hi ha cap homosexual?). Veurem, companys, com segueix “La Riera”, si segueix baixant amb força o li passa com a les rieres autèntiques del Maresme, que ja fa temps que van quedar soterrades (i no pas per qüestions d’audiència).
Sopa de Pistons 
Tota la raó del món.