L’inici del no res
Aquest és un text per donar les gràcies a Ramon Pla i Arxé i Anna Maria Villalonga. Gràcies a ells m’he enamorat. Sí, sí, no em fa cap vergonya reconèixer-ho. M’HE ENAMORAT (un amor amb majúscules). I és que gràcies a aquestes dues persones he conegut a la dona, perquè ja és una dona, perfecta.
La meva història d’amor va començar en una de les vetustes aules de la UB, amb la professora Villalonga; ens va preguntar què hi fèiem allí, per què havíem decidit estudiar filologia. Ràpidament, la meva musa va aixecar la mà, amb la punta del dit índex assenyalant el sostre i va pronunciar unes paraules magistrals: “Perquè no hi ha res que m’agradi tant com estar envoltada de llibres, són la meva passió. I perquè si no em pogués dedicar a això, no sé que faria, no ho podria suportar… Potser em tiraria pel balcó!” Ah, fantàstic! Quina passió, quin caràcter, quina vehemència! Al principi, vam riure, il·lusos, pensant que feia broma, però no. Allò anava seriosament, i la seva actitud i la seva qualitat en l’anàlisi literària d’estar per casa que fem a classe, em va demostrar que em trobava davant d’una genialitat en forma de noia morena, d’ulls perspicaços, amb cara bufona. Després, vam descobrir que teníem la sort de gaudir-la a la classe del catedràtic Pla i Arxé. Allò sí que era el Paradís (amb Lady Lemon sonant de fons). La meva enamorada és d’una modernitat palmària i portava un netbook blanc amb el qual es passava la classe connectada al facebook, de tant en tant prenia apunts i, sobretot, mirava allò que més em va fascinar a mi i als meus companys, el seu blog. Un blog perfecte, sensacional, un oasi enmig de la mediocritat literària actual. Pur caviar lletrístic. Ens hi vam enganxar (qui es podia negar als seus encants?) com el Superglue a la fusta. Un noi de Navàs fins i tot es va obsessionar en la lectura reiterada del seu blog, que ella actualitza de manera irregular, a cops de geni, esclar.
Vam agafar el costum de seure un parell de files darrera d’ella. Per poder observar, amb un punt de voyeurisme, quines eren les seves activitats informàtiques i per saber de primera mà si hi havia novetats al seu blog. D’aquesta manera, fixant-nos en les suggerents corbes de la seva esquena, en el seu preciós clatell i en la pantalleta que tenia al davant, fèiem més amenes les classes del catedràtic Pla i Arxé. A les lliçons de la professora Villalonga (la Ruscalleda, pels amics), no hi venia pas gaire. És normal, el seu nivell estava molt per sobre de petites llagostes literàries com jo, per això aprofitava al màxim els dies que hi assistia, i absorbia totes i cadascuna de les seves encertades i sempre pertinents intervencions. Quin tebi plaer que ella compartís el seu coneixement amb tots nosaltres!
Un dia em va parlar. Ella. A mi. Ho recordo perfectament (com oblidar-ho?). Va ser el 25 de març del 2010. Sortia capficat d’un examen del catedràtic i ella, que havia acabat la primera, estava allà, al costat de la porta, xerrant amb la delegada del meu curs. Tremolant, nerviós, em vaig unir a la conversa. Vaig poder gaudir de les seves paraules (de la seva fina i delicada veu) gairebé en exclusiva, parlava per mi; a mi: “Jo no havia estudiat gaire… Pensava, amb les notasses que treus sempre, aquest no serà un examen complicat… Però vaja, el Ramonet ho ha posat “xunguet”… Bé, he inventat bastant però suposo que estarà bé, amb les notes que trec sempre… Per cert, vosaltres sou de primer, no? Quins professors teniu?” Vaig encertar a dir uns quants noms, pocs, perquè estava com un flam acabat de sortir de l’envàs i només veia els seus llavis vermells, plens de vida, movent-se, interpel·lant-me. A mi.
Uns dies més tard, el 13 d’abril del 2010, ens va dedicar a tots als alumnes de primer una entrada al seu blog. Em vaig sentir tan honorat… Va ser… No sé… Com si d’alguna manera, formés part del seu món. Jo formava part d’aquell text, existia per ella. Allò em va donar esperances tot i que també em va fer entendre que jo només formava part d’un grup de: “nens i nenes de primer, fantàstic, criatures que no saben res i vacilen (sic) i que ni fan ni deixen fer classes…” (deixo escrita la falta d’ortografia que ella va cometre, segur, amb tota consciència, per algun motiu que un neci com jo no arribarà mai a comprendre).
I ara el curs s’acaba… La tornaré a veure? Qui lo sa? Aquest text començava donant les gràcies a aquells que m’han permès conèixer al meu amor platònic (o no), però ara veig que realment és una carta d’amor desesperada que m’agradaria que fos l’inici d’alguna cosa entre nosaltres. Tot i que segurament això nostre no va enlloc… Serà, com ho diria? L’inici del no res.
Sopa de Pistons 
Deixa un comentari