Màgia

El mag apareix al menjador entre confetis de colors i llums que s’encenen i s’apaguen. Els nens aplaudeixen entre rialles, sobretot el que porta la corona damunt del cap, és el seu aniversari; està contentíssim. Sempre li ha agradat molt la màgia. El mag fa una reverència i saluda, el seu barret de copa cau a terra i un conillet de peluix surt del capell i rodola pel terra. Els nens aplaudeixen i riuen entusiasmats. El mag s’afanya a recollir el peluix i fa veure que allò formava part de l’espectacle quan, realment, es tractava del primer truc (treure el conillet del barret). El mag es posa la mà a la butxaca esquerra buscant la baralla de cartes, però no la troba; comença a suar. Busca a la butxaca dreta, tampoc. Mira a la del frac, sí, són aquí. Treu les cartes i comença a remenar amb habilitat i rapidesa. Quan intenta passar-se les cartes d’una mà a l’altra falla, i n’hi cauen cinc a terra (tres ensenyen el seu contingut, dues resten mudes), el mag crida “Voilà” i la canalla aplaudeix tot i que ara no acaba d’entendre on és el truc de màgia. L’il·lusionista recull les cartes, acaba de barrejar, i les posa a un pam del nen homenatjat: “Tria’n una, maco”. L’infant reflexiona durant uns llarguíssims deu segons sobre aquesta decisió de vital importància que és escollir la carta que t’ofereix un mag. Finalment n’agafa una; el 9 de piques. El nen l’ensenya a tots els seus companys de classe, el mag es tapa els ulls còmicament per no veure-la. Quan ja tothom sap de quina carta es tracta, la tornen a introduir a dins de la baralla i remenen de nou. En el moment en què les cartes estan ja marejades de tantes voltes el mag n’escull una i diu: “Era aquesta?” i ensenya el 6 de cors. El nen arqueja les celles, sorprès, i diu: “No.” Així, ras i curt. El mag s’aixeca amb el somriure congelat i picant de mans (plas, plas, plas) exclama: “Perfecte, d’això es tractava, xavals! Ara la màgia convencional ja està passada de moda. Quin interès té endevinar una carta? Això ho sap fer qualsevol, la gràcia consisteix precisament en endevinar-ne una altra, tal com he fet jo.” Els nens no s’acaben d’empassar el discurs, i darrere d’ells, el veí solter del 2n 3a (a qui sempre conviden a les festes perquè és com una mena d’oncle, de segon pare, pel nen) li comenta a la mare si recorda que a l’anunci on van trobar el telèfon del mag es parlés en algun lloc de màgia experimental; la mare nega amb el cap, i ell arqueja les celles, sorprès, exactament igual a com ho ha fet el nen homenatjat uns segons abans.

Després d’uns trucs més de màgia moderna (o trucs fallits de màgia convencional), el mag treu una caixa de fusta i convida el nen a entrar-hi. Recelós, però àvid per poder intentar descobrir pel seu compte quin és el truc d’aquest número, s’hi fica a dins. Un cop allà, escolta com l’il·lusionista explica que foradarà la caixa amb diverses espases. Tranquils -sent que diu- al protagonista d’aquesta bonica vetllada no li passarà res.- De cop, comença a sonar música molt forta, “per animar una mica la festa, deu ser”, pensa el minyó. I veu com la punta d’una espasa entra a poc a poc, a l’altura del seu genoll dret. Ell s’ho mira, atent (ara és quan hi ha màgia i jo desaparec…), però l’espasa avança i es clava lentament enmig de la tíbia i la ròtula; comença a rajar sang. Crida, esgarrifat, però la música emmudeix els seus xiscles. Altres espases van encertant el seu cos: la cuixa, la cintura, la panxa… En una última espurna de lucidesa, quan l’enèsima espasa s’acosta a la seva gola, pensa que, almenys, no serà difícil per la seva família capturar aquest impostor assassí. El nen, que a hores d’ara ja està mig degollat, no sap que precisament l’única disciplina en la qual destaca el mag contractat per la seva festa d’aniversari (i ara també de defunció) consisteix, precisament, en el número que ve a continuació, un número d’escapisme, em sembla.

« Estic bé

Extraescolar (I) »