Virtual
Ho vaig veure per primer cop a la televisió; en aquell magazín que emetien els migdies en una cadena local. Un dels col·laboradors es dedicava, amb l’ordinador, a sobrevolar el món com un ocell i ensenyava imatges aèries de les cases (enormes i sempre espectaculars) dels famosos. Llavors tots reien i comentaven que si l’aigua de la piscina (les mansions acostumen a venir amb piscina incorporada, em sembla) estava molt bruta, que no tenia ben cuidat el jardí i que, recordo especialment el cas de la casa d’Agassi, no tenia prou ben pintades les línies de la pista de tennis. No ho sé, em van venir ganes de provar aquell programa, i me’l vaig descarregar sense cap tipus de problema uns dies més tard. Al principi no hi dedicava gaire estona, només quan era necessari i útil. El feia servir per mirar com eren els carrers pels quals havia de passar amb la furgoneta (era transportista), i així m’anava bé per no desorientar-me després durant el repartiment del material. Sóc un home, però el meu sentit de l’orientació no és gaire agut. De mica en mica però, vaig anar aficionant-m’hi; em feia gràcia veure les cases de la gent que coneixia, i veure les imatges de les persones que passaven pel carrer just en el moment en què la càmera feia la foto. Perquè el programa estava tan avançat que ja no només es veien les cases a vista d’ocell, sinó que també podia seguir fent el recorregut com si estigués passejant pel carrer. D’aquesta manera, vaig agafar el costum d’en lloc de sortir a passejar amb la meva nòvia, quedar a una hora determinada a tal lloc cantonada amb tal altre i sortir a festejar virtualment. A ella, la primera setmana li va fer gràcia. Mentre avançàvem de fotograma en fotograma parlàvem i ens vèiem amb uns tres segons de retard per la web-cam. Sí, al principi era divertit. Jo deia: “Hola, com estàs?” i ella responia: “Bé, guapo.” Mentrestant jo li enviava dos petonets “muà, muà” i ella els rebia tot preguntant: “Com ha anat avui el repartiment?” i tot seguit deia: “Ai, perdona que no t’havia fet els dos petonets” just quan jo escrivia “Que no em fas dos petons?” I mentrestant caminàvem carrer amunt o carrer avall envoltats de persones estàtiques amb gossos estàtics i amb bosses estàtiques del Lidl o de l’Hipercor. Tanmateix, això no va durar gaire. L’ Ermessenda (la meva nòvia) va dir que no podíem seguir així, que teníem evidents problemes de comunicació i que ho havíem de deixar. “Els nostres bioritmes no van alhora” va dir-me, i tenia raó; els nostres bioritmes anaven (com ja he comentat abans) amb uns tres segons de retard. Però bé, he de confessar que el fet que l’Ermessenda em deixés no m’afectà gaire. Sempre havia estat xapada a l’antiga, ella, i a mi, en canvi, les noves tecnologies sempre m’han interessat molt.
El cas és que al cap d’unes setmanes em van fer fora de la feina. Em van denegar les meves demandes per treballar des de casa al·legant que treballar de transportista és una feina presencial. “Què s’hi farà!” vaig pensar, potser tenien raó, ja em podria haver dedicat a ser psicòleg d’urgència, com aquells de la sèrie de TV3 de fa uns anys. Llavors vaig començar a quedar-me a casa tot el sant dia. No sortia per res. Per què havia de caminar pel carrer si podia fer el mateix des del pis? Caminava virtualment fins a la porta del súper i després feia la comanda per Internet. Quan volia fer exercici, anava fins a la porta del gimnàs del barri i després feia el recorregut virtual que tenien penjat a la seva pàgina web. El problema va ser el dia que tornant de llegir la sinopsi de l’obra de teatre que feien al Poliorama, vaig veure que el meu bloc de pisos havia desaparegut. El fotograma passava del portal anterior al posterior d’on visc. Vaig trucar escandalitzat al propietari de la finca, preguntant què passava, i ell em digué que per qüestions de privacitat, havia decidit no permetre que les seves propietats apareguessin en aquell programa. Estic totalment desolat, fa només unes setmanes que m’he llançat a començar una nova vida, i ja m’he de cercar pis un altre cop.
Sopa de Pistons 
Deixa un comentari