Joan Solà
Acabo d’escoltar per la ràdio que Joan Solà ha mort. De sobte, per sorpresa. No m’ho esperava, ningú s’ho esperava. Ahir mateix parlàvem d’ell a classe. Una autèntica llàstima. Feia poc que “havíem entrat en contacte” i tot i que en moltes de les seves observacions i estudis filològics no hi estava massa d’acord, he de reconèixer sincerament que es mereixia un gran respecte. Va ser algú que va treballar de manera profunda i incansable per la nostra llengua, la catalana, i va mantenir sempre una defensa a ultrança de Catalunya. Des d’aquí, de forma humil, i des d’un blog que escriu en la llengua que més estimava, dedico l’entrada d’avui a Joan Solà. Sempre quedaran les classes de Llengua catalana estàndard de la UB per recordar-lo, i els seus articles que deixaven de banda les avorrides qüestions gramaticals i defensaven amb compromís inalterable la llengua i el país, que pel mestre Solà, i per molts altres, són una mateixa cosa.
Sopa de Pistons 
I tant que sí!
La seva pèrdua, vist l’estat d’ànim que hi havia a la facultat aquest matí, ha estat un cop dur per a tots els que estimam la llengua com si es tractés de la part més preuada dels nostres cossos.
Ara, després de tot el dia donant-li voltes, em sembla que el millor homenatge que pot fer-se-li a Solà és seguir la seva lluita i estimar la llengua/país pel que tanta tinta vessà en vida.
Jo tenia l’esperança d’assistir a alguna conferència seva o així mateix parlar-hi en alguna ocasió…