Gent normal

La dona que seu davant meu al metro parla sola. Al principi no. Quan m’he col·locat al seu davant, parlava amb l’home que seia al seu costat; he suposat que eren companys de feina, perquè tots dos criticaven a la mateixa persona i deien que sempre s’escapolia en els moments de més tràfec i que després passava massa hores al despatx del cap. Llavors, quan arribàvem a Alfons X, l’home s’ha aixecat i ha dit “Fins demà!” i la dona li ha respost “…déu, que vagi bé…!” i mentre s’obrien les portes i l’home baixava, s’han dedicat un últim moviment de cap com a comiat. La dona s’ha quedat amb el rostre baix com si medités i després ha començat a moure els llavis una mica, com quan els jugadors de futbol fan veure que canten el seu himne nacional. He pensat que devia estar recordant alguna cosa, potser intentava elaborar la llista de la compra que faria quan arribés a casa, o potser estava repassant les taules de multiplicar, no ho sé. No m’ha preocupat gaire fins que la dona s’ha anat animant i ha convertit el murmuri en una conversa privada on jo només puc endevinar algunes paraules soltes. Parla fluixet i mou el cap afirmant o negant segons estigui d’acord amb el que ella mateixa diu. Ara i adés s’atura, com si reflexionés una resposta, i després es mostra conciliadora o en total desacord. També hi ha moments en què deixa de parlar i se’m queda mirant com si esperés una resposta per part meva. Jo no sé què dir-l’hi, llavors, en part perquè a casa sempre m’han dit que no parli amb desconeguts (tot i que la meva mare ho fa quan al mercat, comenta amb qualsevol dona que el preu dels maduixots està pels núvols i que, a més, des que els porten de Huelva ja no fan el mateix gust d’abans), i també perquè només amb paraules fragmentades no estic prou segur de si segueixo correctament el fil de la conversa. A la dona, tanmateix, no sembla que li molesti gaire que jo no faci cas de les seves cavil·lacions; quan veu que no li retorno resposta, mou una mica el cap i segueix garlant ella sola. Jo m’estic començant a posar nerviós i miro el meu voltant per veure si algú més se n’adona de la situació. Però tothom està distret amb altres coses (escolten música o llegeixen best-sellers) i a mi em fa por aixecar-me per canviar-me de lloc i que la dona es pensi que li tinc por i no vull seure amb ella… Tot i que… Oh, ara sembla que es prepara per marxar. Posa el ventall a la bossa, es passa la mà per la cara, s’allisa els cabells i… Sí, s’aixeca. Quan veu el lloc que queda lliure, una noia molt bonica amb una carpeta de la UPF (llàstima que no hi podré congeniar, les meves companyes de la UB no m’ho perdonarien mai) intenta aproximar-se al seient. La dona se li acosta, fa un gest amb la mà evitant qualsevol discreció i li diu prou fort perquè jo ho pugui sentir: “No t’acostis gaire a aquell noi, fa estona que em mira com si fos una d’aquelles dones boges que parlen soles…”.

« Gènesi

Les edats d’or »