La Inspiració
El pintor d’èxit ha perdut la Inspiració. I això, òbviament, ell no s’ho pot permetre. Fa quatre mesos que la busca pertot arreu i no la troba enlloc. La seva dona nota que el pintor d’èxit està preocupat. No menja prou i a les nits dóna voltes i més voltes al llit, fins que es cansa, s’aixeca i surt en recerca de la Inspiració. La busca en bars, a dins de gintònics o whiskys; per grans avingudes, per carrerons estrets, mira a dins dels contenidors, sota les llambordes, damunt dels fanals, i segueix sense trobar-la. La dona no acaba d’entendre ben bé què li passa. No s’imagina que les hores que el pintor d’èxit passa a l’estudi, davant de les teles, són unes hores cada cop més dures, on no és capaç de pintar ni una trista taca i mata el temps a l’ordinador, a còpia de pescamines i solitaris (als escacs digitals no hi sap jugar).
Els primers dies no es preocupava gaire, pensava “Ja tornarà”, però van anar passant les setmanes i no apareixia, era com si s’hagués esfumat. Va ser llavors quan va començar a buscar-la pels carrers, pensant que potser s’havia perdut. Però no va servir de res. A vegades, de matinada, i quan veu que ha arribat a un enèsim carreró sense sortida, el pintor d’èxit desespera i la crida ben fort: Inspiracióóóó! I després, plora, car no entén perquè després de tant de temps acompanyant-lo, ara l’ha abandonat de sobte. El pintor d’èxit està tan desolat, que creu que necessita ajuda professional per intentar retrobar la Inspiració. Per això decideix contractar els serveis d’un detectiu privat. Busca informació sobre detectius a fòrums d’Internet plens de dones infidels i marits gelosos. I troba l’adreça d’un que des de fa uns mesos té molta anomenada. Quan es presenta al seu despatx, veu que el senyor detectiu és una persona normal, perfectament neta i afaitada, que no porta barret ni gavardina; ni fuma amb pipa, ni es xuta morfina, ni toca el violí durant les seves hores lliures. Quan el detectiu reconeix el nom del pintor d’èxit se sorprèn i li diu que és un gran admirador dels seus quadres (i li comença a parlar d’una exposició temporal que va veure a Londres fa un parell anys). El pintor d’èxit fa un gest amb la mà com de no n’hi ha per tant, li dóna les gràcies i després, tímidament, li confessa la desaparició. El perdiguer queda molt sobtat. “Ho sap algú més, això?”, “No, només vostè i jo, i comprengui que li demani discreció en aquest cas”. El pintor d’èxit li explica que ja fa uns quants dies que el seu galerista truca per pressionar-lo, puix que va prometre pintar quelcom que es pogués exposar pels volts de les vacances de Nadal, i encara no ha aconseguit fer res, “Ni per Nadal, torna a casa la Inspiració!” diu abatut, mentre es pica les temples amb els dits i comença a llagrimejar. El detectiu el veu tan desolat que no sap què fer per animar-lo. Li diu que ha anat al lloc adient, que no es preocupi, que s’hi posarà de seguida a cercar la Inspiració, però que sobretot, no ha d’avisar ningú més del que li passa; discreció. El pintor d’èxit s’ensuma els mocs i diu que pagarà el que calgui. El detectiu primer s’hi nega, però després accepta sense fer gaires escarafalls la suculent paga i senyal que el pintor d’èxit li dóna. Després s’acomiaden, i el detectiu li diu que tan bon punt sàpiga alguna cosa -“calculi una setmana com a molt”-, l’avisarà.
El pintor d’èxit surt del despatx una mica més tranquil. Just en el mateix moment, el detectiu es mira el calaix de l’escriptori on fa quatre mesos que hi té tancada la Inspiració que tants bons resultats li ha donat durant les seves últimes investigacions. Obre una pàgina web d’agències de viatges, i comença a mirar quina és la millor destinació per gastar-se els diners de la paga i senyal.
Sopa de Pistons 
Deixa un comentari