Infermera

Amb un plec de paperets a la mà i els dos primers botons de la camisa blanca descordats, la infermera entra a l’habitació just en el moment en què estic manipulant l’aparell de televisió per tal que la meva germana no hagi de comprar-se una targeta amb saldo per poder veure-la.

-Hi ha algun problema amb la tele?

-No, no, només mirava com funcionava, potser me’n compro una d’igual…

M’assec a la butaca d’acompanyant i, immediatament, m’aixeco de nou per no ser descortès. Ella em somriu amb uns llavis molt vermells, es posa bé la cortina de cabells castanys darrera l’orella esquerra (porta una arracada en forma d’osset Tous) i diu ah, bé. Tot seguit, em dóna un dels paperets i em diu que necessiten donants de sang. Ah, sí? Sí, sí, afirma amb el cap, i somriu tota l’estona com si estigués contenta d’explicar-me la notícia. Es veu que amb el pas del temps la bossa de donants de sang, òbviament, s’ha anat envellint i que, en canvi, no hi ha gent jove que s’apunti a ser-ho. M’explica que ara tot és molt senzill i que amb un quart d’hora ho fan. Jo me la miro interessat, no tant pel que em diu (que més o menys ja ho sabia), sinó més aviat per les seves dents blanques que em mostra constantment i per aquells dos botons descordats de la camisa que he esmentat al principi. Assenteixo amb el cap i dissimulo mirant el paper, tot i que sóc incapaç de desxifrar cap de les paraules escrites.

-I tot això de donar sang, a on ho feu?

-Aquí, em pensava que ho estaves llegint al paper, mira…

I acostant-se’m, m’assenyala amb una ungla esmaltada el petit mapa amb l’edifici del campus de la Vall d’Hebron on se suposa que he d’anar. Ara que la tinc a prop, penso que ho deuen fer expressament, això d’enviar la infermera que està més bona a buscar donants. I imagino tot un complot de metges confabulant-se per tal de trobar-ne de nous. I com organitzen càstings per buscar les persones més adients per trobar-los. És més, imagino una parella formada per un infermer i aquesta infermera, pul·lulant per tot l’hospital, espiant discretament les habitacions abans d’entrar. Si l’acompanyant és home, entra la infermera; si és una dona qui acompanya el malalt, entrarà l’infermer, a qui visualitzo com una mena de Gerard Piqué amb bata blanca impol·luta. Sí, el puc veure perfectament, esperant darrera de la porta que ella molt hàbilment ha tancat a l’entrar. Somrient, imaginant com caic rendit als peus de la infermera… Ha, van ben arreglats! No ho aconseguiran!

-M’escoltes? Et trobes bé?

La infermera em mira preocupada, com si fes una cara estranya, i jo li dic que tranquil·la, que m’havia distret un moment però que l’estava escoltant. Ella em diu que fins a les vuit de la tarda hi puc anar, jo li contesto que no estic massa fi de salut (i faig, coff, coff, i una inspiració profundament teatral, com si em faltés l’aire). Em respon que mentre no tingui febre, no hi ha cap problema. “Bé, ja m’ho pensaré”, concloc. La infermera somriu (ha deixat de fer-ho en algun moment?) i em diu adéu. Quan ha sortit, recolzo el cap a la butaca i em miro la meva germana, que dorm plàcidament envoltada de tubs. Aixeco els ulls cap el sostre i penso que potser sí que hauria de baixar a donar sang. Tot seguit, em poso dret i corro cap a la porta en direcció al passadís per dir-li a la infermera guapa que sí, que faré la donació. Un cop allà, giro el cap a dreta i esquerra desesperat. Finalment, la veig. Està dreta al costat d’una porta, somrient, mentre Gerard Piqué li apunta el seu número de telèfon mòbil a l’escot de la camisa blanca.

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: