Carta als reis

Estimats Reis d’Orient,

Us envio la carta d’aquest any amb una sensació una mica estranya. Estic una mica preocupat. Que consti que jo m’he portat bé durant tot l’any: parlo amb respecte als pares (i fins i tot a la mestra!), em rento les mans abans de menjar, faig sempre els deures i no veig ni Sálvame ni Sálvame Deluxe (reconec que a vegades, sense voler, veig La Noria. Però vosaltres ja ho deveu saber tot això, no?). El problema és que l’altre dia, al pati, el tonto del Salvador Llenguadoc em va dir que els reis no existeixen i que són els pares. I jo no m’ho vaig creure i li vaig dir que era mentida. Perquè els reis sí que existeixen, que els veig jo cada migdia en el programa aquell on surten els famosos que surten a les revistes que té sempre el dentista a la saleta d’espera. I li vaig dir que el rei és un home alt amb les galtes sempre vermelles perquè va borratxo. I ell em va dir que, esclar imbècil, però que ell no es referia al concepte de rei en general, que evidentment que hi ha reis al món, que ell es referia als d’Orient (és a dir, vosaltres) i que vosaltres no existíeu i que són els pares. Jo li vaig dir que no em digués imbècil i me’n vaig anar corrent a la biblioteca del col·legi, que com que sempre està buida, hi vaig poder pensar tranquil. I després de donar-hi moltes voltes vaig veure clar que no podia ser; almenys a casa meva. Els reis no poden ser els pares perquè els meus sempre han votat Esquerra Republicana de Catalunya i quan vaig buscar al diccionari què volia dir republicà/na (els significats d’esquerra i de Catalunya més o menys els tenia clars) vaig descobrir que volia dir partidari de la república; i quan vaig buscar república vaig veure que consisteix en una forma de govern en què el cap d’estat té caràcter electiu i no hereditari. Així que els meus pares no estan d’acord amb els reis i, per tant, no poden ser-ho, i quan els vaig preguntar per vosaltres, em van dir que feien una excepció. Així que estic convençut que existiu. Per tant, us voldria demanar que em portéssiu: una pilota de futbol i una pilota de basquetbol, uns patins en línia, un skate, l’antologia poètica de Jordi de Sant Jordi, una samarreta del Sant Andreu, un Mercedes W 196-1954 escala 33:4, una raqueta d’esquaix, l’últim disc de Macedònia, una goma d’esborrar (que l’he perdut), unes maraques de fusta, un rellotge digital submergible a 150 metres, una maquineta de fer punta al llapis (que també l’he perduda), una capseta de música que, quan l’obris, soni “Per a Elisa” de Beethoven i uns guants ben gruixuts perquè no se’m tallin les mans ara que fa fred. Però sobretot, sobretot, el que vull de veritat i sé que és molt difícil i, si ho aconseguiu, us prometo que em portaré sempre bé i que no cal que em porteu la resta de coses que he demanat; el que més m’agradaria és que la Marta Vendrell (de qui em vaig riure perquè no li sortia la resta portant) deixi d’estar enfadada amb mi, tornem a ser nòvius, i em torni a fer petons a la galta sota la mimosa del pati de baix.

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: