Teràpia

Miri doctor, jo diria que vaig començar a fumar un dimarts a la tarda… Sí, me’n recordo perfectament perquè era el dia que teníem classe després de dinar i, mentre guardava a la motxilla la calculadora i la llibreta de l’última classe del dia (devia ser de mates) se’m va acostar la Núria per dir-me si volia anar al parc amb les “nenes” (així és com anomenava la seva colla) després de classe. Jo li vaig dir que sí tot i que no em venia gens de gust, perquè la veritat és que tenia moltes més ganes de tornar a casa a berenar unes galetes de Dinosaurus i veure Azuki per la tele… Però la Núria m’imposava molt i em va fer vergonya negar-m’hi; un dia que em convidava a sortir amb elles… A fora ens esperaven la resta: unes cinc o sis en total si la memòria no em falla. Aleshores caminàrem cap al parc, suposo que xerrant, tot i que això no és important, no? Bé, en resum, que hi vam arribar i ens vam asseure en un banc discret dels que queden a la part de dalt, sap? On ara només hi van les bandes de Latins i Ñetas… I on abans també hi corrien atletes aficionats i parelles que no tenien sostre en ficar-se mà… I buenu, totes reien nerviosament, i jo encara no entenia per què. Llavors, quan la Núria es va assegurar que no passava ningú, va treure un paquet de tabac de dins de la seva motxilla rosa… Era aquell… Ara no recordo com es diu… Que té color de la crema catalana i tenia un camell (un animal, s’entén, no?) dibuixat davant d’una piràmide… La Camel, això, i totes van fer: “Ooohhh!” i van tornar a riure. Llavors la Núria va treure un cigarret, el va encendre i després va començar a “rular”, que en deien elles. A mi no em venia gens de gust provar-ho, la veritat, no tant pel tema del fum, sinó perquè em feia una mica de fàstic haver de xuclar per on abans ho havien fet les altres, recordava una malaltia que es deia… Munoclosi? Mononucleosi, això, gràcies, doctor! La Núria va riure i em va dir que no fos bleda i que fumés, que si no ho feia ara, que quan ho faria, que l’adolescència consisteix en aquestes coses i que si volia ser una “pringada” marginada com la Mercè Amorós… Totes em miraven… I jo només pensava en allò de la pressió de grup, el càncer i altres coses que ens havien dit en una xerrada uns dies abans… No vaig poder resistir-m’hi i a partir de llavors vaig començar a fumar…

Al principi no vaig notar massa diferència, sap? Però al cap d’un temps vaig notar que hi estava enganxada completament, necessitava fumar a tothora. Intentava fer-ho d’amagat però sempre he actuat molt malament (a l’escola, quan fèiem teatre per Nadal, sempre feia el paper d’ovella del Pastor 3, tot i que un any em van deixar fer de mula) i els meus pares ho van notar de seguida… No s’hi van pas oposar, només em van dir que la marca que comprava (la del camell) no era tan bona com la que compraven ells (vaja, una excusa per enviar-me sempre a mi a comprar el tabac). Els problemes van venir més tard, quan gairebé no podia jugar a bàsquet perquè em cansava… Però la Núria em va dir que això de l’esport estava sobrevalorat i que millor que ho deixés per anar amb ella i les “nenes” a la bolera… Després em vaig enamorar de l’Esteve Pedrós. Era un noi molt interessant però no va voler sortir amb mi perquè li molestava el meu alè de tabac (no m’ho va voler dir mai però li notava l’expressió de fàstic quan m’acostava massa). Quan li vaig explicar a la Núria em va dir: “L’Esteve Pedrós? Però no és el friqui aquell que està sempre llegint llibrots? Algú així segur que té un problema, oblida-te’n…”. I quin remei, me’n vaig haver d’oblidar, en part perquè vaig acabar l’ESO i ens vam deixar de veure… Jo vaig seguir fumant seguint els consells de la Núria durant el temps que ens vam seguir veient, i dissimulava quan anava a restaurants i tothom deia que el menjar era tan bo i jo, en canvi, no notava massa el gust… I feia veure que no m’importava quan les companyes del batxillerat del nou institut es reien de mi perquè tenia les dents grogues, i entre les incisives, se m’havia fet un forat rodó de tant posar-hi el cigarret, el veu? I ara han fet això de prohibir fumar a tot arreu i jo m’he decidit a fer aquesta teràpia per deixar-ho d’una vegada. Però quan venia cap aquí m’he trobat, als ferrocarrils, a la Núria agafada de la mà de l’Esteve Pedrós (que en feia de temps que no ens vèiem!) i diuen que són parella, ara, i que són tan feliços. I jo li he comentat a la Núria que com veia això de la llei del tabac i ella m’ha dit que li semblava molt bé, i quan jo li he dit que venia a començar la teràpia amb vostè i que potser a ella també li interessaria s’ha rigut com el dia aquell del parc i m’ha dit: “Ah, que encara fumes?”

2 comments so far

  1. Oriol López on

    Abans fumar era cosa d’home/dones i els nens i les nenes demostraven l’adultesa fumant; ara és just a l’inrevès: són els nens que fumen i són els adults els que s’alliberen del tabac.
    Per als que encara fumin i vulguin alliberar-se d’aquesta esclavitud, potser els pot servir aquest tutorial per alliberar-se del tabac: http://wp.me/p11b5V-bo

    Oriol López

  2. Sophia Blasco on

    Magnífic relat del parany del tabaquisme!
    Gràcies!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: