Supermercat

Aquesta història comença just en el moment en què, al supermercat, una dona a prop de la setantena m’aborda amb el carro curull de productes, quan m’havia aturat per consultar la meva llista a la cruïlla que formen els passadissos de conserves i de productes de neteja. Sense fer cap esforç per presentar-se, se’m posa al costat i em diu: “Tu beus cervesa?”. No tinc massa temps per pensar una resposta perquè els ulls de la senyora m’escruten amb avidesa. El meu cap processa a tota velocitat (si, no, si, no) per acabar deixant anar un “De vegades” que em sembla poc comprometedor. Ella assenteix amb el cap, convençuda que ha trobat el que buscava, i amb una velocitat i una força sorprenent per algú de la seva edat, m’estira de la màniga del meu jersei nou de l’Springfield i em porta davant del prestatge de begudes alcohòliques, sense que tingui temps d’agafar el meu cabàs amb rodes, que queda al mig dels dos passadissos, amb una trist pot de crema de cacau i avellanes (i quan dic crema de cacau i avellanes vull dir crema de cacau i avellanes, no pas Nocilla) a dins. Un cop davant del prestatge, em diu que on són les cerveses i que quina és la més bona. Jo tiro de refranyer popular i li dic que sobre gustos no hi ha res escrit, però ella insisteix i diu que ho he de saber, que aquest matí en Cuní ha dit que tots els joves som alcohòlics anònims potencials i que, per tant, faci el favor d’ajudar-la. Em miro el prestatge d’esquerra a dreta i de dalt a baix. Hi ha cerveses alemanyes, catalanes i espanyoles. Mentre reflexiono ella comença a explicar-me que li vindran convidats a casa (el fet que utilitzi el plural, em descarta que la visiti Albert Om), i que només beuen cervesa. Tot el dia. Esmorzar, dinar i sopar. Per berenar també? -li pregunto fent broma. Ella s’ho rumia amb cara seriosa i diu que li sembla que també, que bona idea, que així en comprarà més per si de cas. Bé, doncs… Finalment faig un gest amb el dit i li dic que compri aquelles llaunes vermelles de l’estrella. “Aquestes?” Diu, mentre assenyala unes llaunes verdes amb un vaixell dibuixat. “No, aquelles…” I les hi agafo jo mateix. “Vols dir, noi?” “Sí, sí…” insisteixo. I les hi deixo al seu carro, ple a vessar. “Gràcies, fill, i tu no en compres?” Li dic que no, que no les tinc apuntades a la llista i ella em diu que és igual home, que si m’agraden que en compri. Recordo que la meva mare sempre em diu que compri NOMÉS allò que hi ha apuntat a la llista. Però la dona em mira tan insistentment que em sento obligat a agafar-ne un paquet. Després em giro i me’n torno immediatament, sense dir res més, cap a on havia deixat el meu cabàs. Tanmateix, em segueix i s’ofereix a ajudar-me, per agrair-me el consell. Li dic que no cal, però ella insisteix. “No deus tenir gaire experiència tu comprant al súper… Val més que t’ajudi…” Espantat, intento escapar-me i comencem una persecució absurda per entre els passadissos del supermercat. Camino veloç entre prestatges i giro pels llocs més insospitats per tal de despitar-la, però ella apareix sempre, com si endevinés tots els meus moviments anticipadament. Resignat, accepto la seva companyia i els seus consells, i discutim acaloradament sobre si és millor comprar el pa de motlle de 700 g o el de 700+300 g de regal (jo tinc molt en compte la data de caducitat i considero que és millor comprar poc i assegurar-me de gastar-lo; però ella considera sàviament que la oferta de 300 g gratis és molt llaminera i que, a més, en aquest model la llesca és més ample i l’entrepà no queda tan escanyat; i fa un gest unint les dues mans com si ja s’imaginés amb l’entrepà a les mans a punt de queixalada). Li faig cas i acabo comprant la seva elecció en gairebé tots els aliments, de manera que, quan passem per caixa, els productes que acaben poblant el meu cabàs tenen ben poc a veure amb la llista que m’havia confeccionat la meva mare. I penso en com se m’enfadarà per no haver-me cenyit només a allò de la llista. I que també és injust, perquè jo he comprat tot el que volia la dona i ella, al cap i a la fi, només una cosa recomanada per mi… Abans de sortir, miro la meva companya septuagenària, que aleshores comença a posar amb ordre tot el menjar sobre la cinta negra. Hi ha de tot, fins i tot unes llaunes de cervesa verdes amb un vaixell dibuixat.

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: