Estrès

El despertador ha sonat, així que no puc dir que hagi estat culpa seva. Jo l’he premut i he pensat, va, cinc minuts més, però la cosa s’ha anat allargant i quan he tornat a obrir els ulls he vist que ja feia tard. M’he vestit a corre-cuita (posant-me la roba sobre el pijama) i no he tingut temps d’esprémer-me el suc de taronja que em faig cada matí. Em faltaran vitamines, però no sé si avui em seran necessàries. He trucat al professor i he dit que jo hi anava directe, que no m’esperés. He sortit al carrer rabent, disparat cap al metro, i quan arribava a la cantonada amb el carrer Mascaró he vist que havia sortit de casa amb sabatilles. Tenia una greu disjuntiva: o tornava a casa i em canviava el calçat i feia tard, o feia l’examen de conduir amb sabatilles d’estar per casa.
Per prendre aquesta vital decisió he dedicat uns valuosíssims set segons que em podrien haver fet perdre el metro, ja que he decidit tirar pel dret i jugar-me-la amb les sabatilles. Pel camí m’he creuat amb gent diferent de la que em creuo cada matí, perquè avui totes les persones amb qui coincidia eren gent que feien tard com jo. No m’agrada fer tard, no ho suporto, em posa nerviós. M’he fixat que la majoria em mirava a la cara i només el gos que camina amb tres potes (una la té amputada a l’altura del que devia ser el seu genoll), propietat de la senyora Juana, m’ha seguit coixejant durant uns metres mentre bordava amb estridència i força. He sentit com em cridava (la senyora Juana, no el gos): “Niño, ¡que te has dejado las zapatillas!” No he tingut temps de girar-me per contestar-li. A la Ronda del Guinardó, he passat el semàfor en vermell, torejant un parell de cotxes i, finalment, m’he ficat al metro.
El torniquet no funcionava, però això no és cap novetat. He baixat les escales que menen a l’andana amb el soroll del metro que arribava, xiulant i apressant-me a les orelles. He saltat just quan sonava el xiulet (pip, pip, pip) i el peu m’ha quedat enganxat a la porta. La sabatilla ha caigut a fora, però com que tenia el turmell encallat, la porta s’ha obert durant uns breus instants, que he aprofitat per treure el braç i agafar el calçat. De moment havia salvat el primer match ball, però aleshores tota la gent del vagó, primer, i després de tot el tren (perquè he imaginat que la notícia devia córrer com la pólvora) sabien que hi havia un passatger amb sabatilles d’estar per casa (encara sort que no eren conscients que portava el pijama a sota de la roba).
Quan arribava corrent a la zona de l’examen m’ha sonat el telèfon mòbil. Era la meva mare, volia saber per què no m’havia fet el suc de taronja, que si em pensava que això de la vitamina C era de broma, que no em queixés després si em constipava. Després m’ha preguntat on era. Li he dit que a punt de fer l’examen de conduir, i m’ha tornat a caure la bronca per com pretenia fer un examen d’aquest tipus amb l’estómac buit. Volia que entrés al primer bar que trobés i demanés un entrepà de pernil del bo (això et donarà energies, ha dit). No he pogut fer-li cas perquè amb l’estona que havíem estat parlant, ja havia arribat davant del cotxe vermell de l’autoescola. El professor li passava un drap amb la intenció de fer-lo brillar. L’examinador fumava al costat, fent servir el capot de cendrer. El professor m’ha demanat el DNI i després m’ha preguntat per què anava amb sabatilles. No he sabut què respondre-li. Ell ha posat cara de: “Chaval, ya veía yo que eras raro, pero tanto…”. L’examinador s’ha acabat el cigarret i ha dit “Venga, cuando quieras”. Aleshores jo he pensat que potser tot això era un somni i m’he pessigat la galta dreta; però m’he fet mal.

« Cita

Gimnàs »