La tos

L’última tarda que vam anar junts al cinema tu portaves aquell jersei de ratlles de colors (que a mi m’agradava tant) i jo encara menjava caramels d’eucaliptus Halls. Del cinema en recordo l’olor enganxosa de les teves crispetes dolces i la dona del davant que no parava de tossir. Devia tenir una raspera impressionat perquè tossia cada, aproximadament, trenta-dos segons. Tu menjaves les crispetes dolces amb cara de pomes agres, i entre el soroll que feies tu i la tos de la senyora gairebé no sentia la pel•lícula, on hi sortia un actor noruec que a tu t’encantava i que llavors encara no coneixia ningú. Jo em vaig aixecar (estàvem els tres sols a la sala) i li vaig preguntar a la senyora si volia un dels meus caramels Halls. Ella va aixecar el braç i el va moure fent que no d’esquerra a dreta diverses vegades, entre estossecs. Va ser una imatge curiosa (la del braç movent-se per sobre del seient) que a mi em va fer riure, però a tu no. Seguies seriosa mirant fixament la pantalla. Vaig seure de nou i tu vas dir alguna cosa entre dents sobre la meva obsessió amb els caramels, però no ho vaig acabar d’entendre. Quan finalment va aparèixer el cartell de “The end” jo vaig pensar estúpidament que era com una premonició. Després vam sortir del cine i no vas voler que anéssim a sopar enlloc. Vaig dir d’acompanyar-te a casa i vas moure les espatlles amb una indiferència bastant feridora. Així que caminàrem en silenci un al costat de l’altre, lentament, com si féssim un processó. Quan ja ens acostàvem a casa teva em vas fer seure en un dels bancs de fusta del passeig i em vas dir que no podíem seguir sortint junts, que ja no era com abans. Abans. -Abans de què?- Pensava, i em vaig començar a notar la boca molt seca, de manera que el caramel Halls em semblava, de cop i per art de màgia, un petit còdol rodolant-me pel paladar. Vas començar a lloar-me i a dir tot de coses bones de mi, i a mi tot això em semblava una tonteria perquè si era cert que tenia totes aquelles virtuts que tu anomenaves, no entenia perquè ja no t’agradava. Vaig ser incapaç de dir-t’ho, ja he dit que tenia la boca seca i no em sortien les paraules. Només em mirava la punta de les meves velles sabates mentre la teva veu es perdia de fons com una ràdio pirata llatina, d’aquestes que no et deixen escoltar les retransmissions del futbol. Llavors vaig aixecar el cap i ens vam mirar en silenci. Vaig intentar acariciar suaument la teva galta, agafar un dels teus cabells i col•locar-te’ls darrere l’orella, però tan bon punt vaig acostar els meus dits a la teva cara vas fer una mena de ganyota que em va fer enrere. Vas dir que seria millor que ens deixéssim de veure durant un temps, després em vas fer un petó a la galta, et vas aixecar i caminares ràpidament fins entrar al teu portal. Em vaig quedar assegut al banc fins que va començar a fer-se fosc i vaig començar a tossir jo també. Vaig escopir el Halls a la primera paperera que vaig trobar i me’n vaig anar cap a casa. Mentre obria la porta a la tele anunciaven caramels Halls.
Els primers dies van ser estranys, no tenia ganes de fer res. Volia evitar passar a prop de casa teva (per allò que vas dir de no trobar-nos) i creu-me que no ho feia expressament si coincidíem cada matí al forn, al metro o una tarda al mes a la consulta del metge. Sí, ara al metge hi vaig molt sovint. I és que després de veure’ns per última vegada, vaig deixar de menjar caramels Halls i vaig començar a tenir problemes de mal de coll. Un picor bastant horrosa, que sempre em fa tossir. El doctor es va estranyar perquè sabia que abans menjava molts caramels Halls i, aquests, van molt bé per la picor de gola, em va dir. I ara, a més, estan molt de moda, que els anuncien a la tela i tot. Jo li vaig dir que ja no en menjava però no li vaig explicar per què. Vull pensar que el fet que l’anunci de la tele el protagonitzi l’actor noruec de la nostra última pel•lícula no hi té res a veure.

« Gimnàs

“Redacció” de Quim Monzó (I) »