“Redacció” de Quim Monzó (I)

Amb la credibilitat visual i auditiva que dóna viure enterrada sota terra, puc afirmar, sense por a equivocar-me, que va ser diumenge quan la família que m’acollia va sortir a passejar per última vegada. Ho vaig notar de seguida, perquè sentia les passes de tres persones diferents trepitjant sobre la sorra del jardí on jo estic enterrada. I l’únic dia en el qual tota la família sortien junts de casa era diumenge. Els altres sis dies sempre sortia primer el pare (era el que trepitjava més fort) i després el nen amb la mare (la “mamà”, com l’anomenava ell), que l’acompanyava a escola. Sí, l’acompanyava a escola, i mira que amb els retalls de conversa escadussers que m’arriben aquí baix, vaig deduir, ja fa temps, que el centre d’estudi està a escassos cent metres de casa…. I és que jo tinc mala sort. Quan amb la resta de companyes ens passàvem els dies i les nits a les prestatgeries del Toys ‘R’ Us, somiàvem amb qui seria la nostra propietària (repeteixo, propietària) i imaginàvem què faríem amb elles; com jugaríem a papes i a mames, a cuinetes, a “doctor, a la nena li fa mal la panxa…”. I totes les de la meva secció esperàvem amb candeletes el dia que seríem recollides per una nena, que ens estimaria tant o més que a Justin Bieber. Però no. A mi em va tocar el nen efeminat, la típica criatura amarada que ja des de ben petita va perdent més oli que una fregidora. Encara recordo el somriure malèvol de les meves companyes quan em van veure desaparèixer en braços del xaval, que corria emocionat cap a la caixa, on feia cua la seva mare. Com devien riure les males pècores, i això que no sabien el que m’esperava. La mare, al veure’m en braços del nen, li va dir que no podia ser, que allò no ho podia veure son pare. El noi va prometre-li que em tindria amagada, i quan vam arribar a casa em va enterrar al jardí, al costat d’un arbre. Així doncs, la meva vida de nina consisteix en passar gran part de la meva existència a sota terra, desxifrant a què es dedica la família del nen, que em treu de tant en tant per jugar amb mi.
Però vaja, tot això va acabar el diumenge, com deia, l’últim dia que van sortir a passejar tots tres de bon matí. Sempre que sortien el dia de guardar, me’ls imaginava a tots ben arregladets: la mare amb un vestit beix, el pare amb camisa blanca i pantalons grisos amb la ratlla de la planxa ben marcada i el nen més encoloniat i repentinat que un orfe del Colegio de San Ildefonso, d’aquests de la loteria de Nadal. La veritat és que tot això són suposicions, seria ben estrany que encertés com van vestits, però el fet que surtin els diumenges fent aquesta pantomima de família feliç m’ha creat una imatge com aquesta… Tot i que, realment, vés a saber què fan! Devien anar a esmorzar a alguna xocolateria i després devien caminar amunt i avall, avorrint-se com jo, que em vaig passar el matí comptant formigues (quan en portava 276 me’n vaig cansar). Després, ja devia ser el migdia, els vaig sentir com arribaven. La mare es queixava perquè el pare s’havia passat tot el matí llegint el diari; ell no va respondre i llavors ella va cridar: “ Ets un imbècil!” i tot seguit li va fer un petó, suposo que al nen (al pare no tindria lògica després d’haver-lo insultat, no?), d’aquest petons amb efecte ventosa, que se senten a distància i que sembla que et vulguin xuclar l’ànima. Es van ficar cap a casa i no els vaig sentir durant una bona estona, que jo vaig aprofitar per dinar, és a dir, per seguir empassant-me pols.
Més tard, vaig notar que arribaven visites, eren els tiets i el cosí del nen. Vaig sentir com els dos nois jugaven a pocs metres d’on jo estic enterrada. Xisclaven i reien. Com dissimulava, el marieta! Fent veure que li agradava jugar a pilota, fer guerres d’astronautes o conduir el camió de bombers. Però després ja vaig notar pel to de veu, que el meu nen es posava content de veritat. Va ser quan van treure els màdelmans… Allà sí que es trobava en la seva salsa! El cosí encara va accedir quan figurava que el Màdelman Policia i el Màdelman Miner anaven de compres, però quan el meu propietari va intentar organitzar una desfilada de models amb el Màdelman Socorrista i el Màdelman Submarinista com a caps de cartell, la troca ja es va embolicar tant que van acabar a cops de puny. Les mares respectives van sortir rabent i, pels crits que feien mentre forcejaven, vaig notar que els va costar de separar-los. La mare cridava molt i li deia al pare alguna cosa així com que els nens s’estaven matant i ell s’estava al sofà sense fer res. La cosa no va pujar de to i, ràpidament, es van ficar cap a dins de casa; ja no els vaig sentir més fins que van acomiadar-se dels tiets i el cosí. Tal com s’havien barallat abans, no m’hagués estranyat gens que s’haguessin fet llengotes, aquells dos, en lloc de dir-se adéu…

« La tos

“Redacció” de Quim Monzó (i II) »