“Redacció” de Quim Monzó (i II)

Al cap de no massa estona em va venir a visitar. Se li ha de reconèixer que, més o menys, venia cada dia. El que m’emprenyava més és que sempre fèiem el mateix: em mirava, m’acariciava suaument i després em renyava perquè anava bruta i no m’havia rentat les mans. Però com volia que anés si em tenia enterrada permanentment sota terra? I, a sobre, aquesta obsessió per pretendre que em netegés les mans. Això era feina seva i no ho va fer mai! Esclar que tenia les mans brutes, el noi no s’havia dignat a passar-me ni un raspallet per tal de treure’m (ni que fos una mica) la pols que se m’acumula entre els cabells! I volia que em netegés les mans… Quin idiota! Després em va fer un petó per acomiadar-se, em va dir amb un xiuxiueig: “Porta’t bé”, i em va tornar a enterrar a les catacumbes jardineres on estic condemnada. Semblava que, durant una estona, tot estava tranquil quan de cop vaig sentir uns crits molt forts; el papà i la mamà discutien. Cridaven tant que els sentia perfectament. Ell li retreia que no tenia ambicions de cap tipus i que estava cansat d’aquella família mediocre, amb un fill malcriat i estúpid i una dona histèrica. Ella li responia que era un covard i que si estava tan malament que agafés les coses i marxés de casa amb la seva puteta del despatx. A ell això el devia sulfurar moltíssim perquè cridava de tal manera i donava uns cops tan forts als mobles, que les formigues del meu voltant es van amagar de la tremolor que recorria el terra. Després es va sentir un últim cop, un xiscle molt agut i, finalment, el silenci. Al cap de poc vaig notar que algú arrossegava quelcom per sobre la sorra i començaven a cavar a escassos centímetres del meu amagatall, tan a prop, que l’hemisferi dret del meu cap de peluix va sobresortir una mica, i vaig poder veure com el pare feia un forat amb la mare immòbil, ajaguda als seus peus. Durant aquella estona, vaig tenir l’esperança que el pare em descobrís i m’arranqués de les grapes del seu fill (que així rebria més tard, esperava, un càstig exemplar), però estava tan enfeinat que no em va veure. Va seguir treballant àrduament fins que va assolir una profunditat considerable, i va llençar sense massa miraments el cos inert de la seva ,ja en aquells moments, exdona. I així ens vam quedar, una al costat de l’altra, sense poder-nos moure cap de les dues. El pare i el nen van marxar l’endemà acompanyats d’uns senyors que tampoc ens van veure. Des d’aleshores, he de reconèixer que, en el fons, ara el trobo a faltar. De fet, estic esperant que vingui a buscar-me i així ens trobi a totes dues aquí a terra. A veure si aleshores té pebrots, com fa amb mi, de dir-li a la seva “mamà” que es renti bé les mans perquè està molt bruta.

« “Redacció” de Quim Monzó (I)

Mercat »