Mercat

Al mercat la noia de la fruiteria és alta i bruna, i té una facilitat innata per fer nusos a les bosses de maduixes, cireres o cebes que m’emporto cada divendres. Em fascinen els seus dits, la velocitat a la qual els mou, com giren i regiren fins aconseguir l’enllaç perfecte. Només es distreu quan passa el noi de la xarcuteria; aleshores s’atura i el mira amb uns ulls que brillen com el cel de Barcelona la nit de Sant Joan, plens de vida i de color, resseguint el seu cos, la bata blanca i el carro on porta tot l’embotit que vendrà avui. Ell fa un gest amb la mà esquerra, que val tant de salutació com de comiat, i segueix caminant endormiscat fins que arriba al bar que fa cantonada. Allà obre els ulls de cop, desbordant simpatia i energia, fascinat per la cambrera que cada matí li prepara el cigaló de rigor. Xerren i ell li mira el cul cada cop que ella es gira per fer funcionar la màquina del cafè. Quan s’acosta el noi dels llegums ella li recorda que porta molta estona assegut a la barra, i que potser se li farà malbé el menjar si no el posa a la nevera. El xarcuter s’afanya, content perquè la cambrera és preocupa d’ell, i saluda amb un cop de cap al noi dels llegums, que és rebut per la cambrera amb un somriure blanc i radiant, com una immensa pista d’esquí alpina. Mentre ella li pregunta què vol, i li ofereix entrepans, pastes de xocolata, crema o nata (de fet, tot el que té ara mateix al seu abast), el noi dels llegums observa de lluny a la peixatera, que creua un passadís ple de bassals amb una capsa blanca plena de verats, aguantant-la amb uns guants humits de color carbassa. Camina veloç, però es distreu mirant el carnisser, que passa amb un cabrit a les espatlles; aleshores rellisca, xoca amb un dels toros que transporten material i cau a terra amb un gran terrabastall. De terra estant, envoltada de peixos i gambes, mentre se li acosten companys de totes les parades veïnes per ajudar-la, veu com el carnisser s’allunya, sense adonar-se’n del sarau que s’ha organitzat, en part, per culpa seva, i camina xino-xano fins que el perd de vista quan gira pel segon passadís a l’esquerra. De seguida arriba a la seva parada, deixa el cabrit a sobre del mostrador, i es gira per parlar amb la noia nova de la parada del davant. Ella porta un davantal taronja, amb dues ametlles de color groc (són les butxaques) a l’altura dels malucs. A ell li encanta com li queda el davantal, i pensa que avui li dirà, però quan es decideix a acostar-se-li per parlar, ella ja ha sortit corrent de la parada, perseguint un dels nois que fan de transportistes. Fa dies que s’hi ha fixat, però l’admiració no és pas recíproca, i ell se la treu de sobre (això indigna el carnisser, que s’ho mira tot de lluny) sense ni fixar-se en com de bé li queda el davantal a la noia, que es gira capcota i torna a la seva parada. No veu com el transportista camina ràpid i decidit fins al davant de la fruiteria, on s’embadoca mirant la noia alta i bruna. I queda fascinat pels seus dits, la velocitat a la qual els mou, com giren i regiren, fins aconseguir l’enllaç perfecte.

« “Redacció” de Quim Monzó (i II)

Punt i coma (o conte infantil per a futurs filòlegs) »