Punt i coma (o conte infantil per a futurs filòlegs)

El punt i la coma es van conèixer, un dimecres de maig, sobre un full de paper quadriculat que havia escrit un nen semi analfabet. El nen, de primer de primària, havia d’escriure una redacció sobre el seu menjar preferit, “Com a molt cinquanta paraules… I recordeu-vos d’utilitzar els signes de puntuació!” va advertir-lo la mestra. Ell va arribar a casa i com que era un nen una mica estrany, va decidir que faria els deures que li havien posat abans de mirar el Club Súper 3. Va treure la llibreta de fulls quadriculats (així aconseguia fer la lletra recta) i va començar a escriure: “A MI M’AGRADA EL PEIX SOBRATOT LA TUÑINA,. LA CARN NO MAGRADA TAN PERQUÈ QUAN LA MENJO FA BOLA.,” I com que no recordava si a l’acabar una oració havia de posar un punt o una coma, va decidir escriure les dues coses, una darrera l’altra, cada cop en un ordre diferent, convençut que així encertaria com a mínim la meitat. Cofoi de la seva pròpia intel•ligència, va seguir amb la seva redacció fins a completar quaranta-set paraules. Tanmateix, el nen semi analfabet no es podia imaginar quina una n’acaba d’organitzar amb la seva acció. El punt i la coma mai no s’havien trobat tan a prop l’un de l’altra. Era la primera vegada. El punt va tossir una mica “ehem, ehem”, fent-se l’interessant, i la coma es va posar una mica vermella. “Quina casualitat trobar-nos aquí, no?” Va gosar dir el punt. “Sí…” Va fer ella tímidament. El punt va pensar que la coma era molt guapa, tan alta i esvelta i la coma va pensar que tot i ser una mica baixet, el punt tenia un punt d’interessant. Es van quedar moltes hores sense saber què dir-se, un al costat de l’altra, sobre el full de paper quadriculat que, aleshores, ja havia quedat empresonat a la carpeta del nen. Va passar tota la nit i l’endemà, just en el moment en què entregava la redacció a la professora, el punt va agafar totes les seves forces i va decidir posar els punts sobre les is dient: “Coma, ja no puc més. Ara que t’he vist de prop, i havent passat totes aquestes hores junts t’he de confessar que no puc viure sense tu, m’agradaria que no ens separéssim mai més”. La coma es va eixamplar de felicitat i amb una celeritat exemplar va dir que ella sentia exactament el mateix, que també creia que estaven fets l’un per l’altre. El punt es va posar tan content que va fer un salt d’alegria altíssim, tant, que es va quedar penjant just a sobre de la coma, així: ; La professora, quan ho va veure, no li va agradar gens, i va castigar el nen per haver fet trampes (segur que l’havien ajudat a casa, va pensar) i no haver-se limitat a fer servir els signes de puntuació explicats a classe. El nen no va saber com defensar-se i es va posar a plorar mentre es mirava incrèdul la seva redacció. Cap dels dos va entendre ni es va fixar que, en aquell moment, s’acabava de produir sobre el full de paper, una de les pauses amoroses més boniques que s’havien vist mai. El punt i la coma es miraven fixament l’un a l’altra, el temps just, perfecte; aquell que no és tan breu (amb prou feines et deixa respirar) com una coma, ni tan llarg i abrupte com sempre resulta un punt i final.

« Mercat

Sant Joan »