Sant Joan

En Joan té dos problemes: té por dels petards (és a dir, odia la revetlla del seu sant) i està enamorat de la Joana. En Joan sempre ha tingut por dels petards, fins i tot de les bombetes o cebetes aquelles que llancen els nens petits maleducats als peus dels vianants. L’altre dia però, va tenir com una mena de revelació i, al despertar-se, va veure claríssim que organitzar una festa el dia de la revetlla era la manera perfecta per intentar solucionar tots dos problemes. Era l’excusa perfecta per convidar-hi la Joana, i acabar amb tot aquest temps de flirteig mutu que (té la sensació) cap dels dos es decideix a trencar; i, d’alguna manera, intentar superar també la por inexplicable cap a la pirotècnia. Convidar a la Joana sola només a sopar li sembla un atac massa directe, així que decideix organitzar una festa i invitar també a altres companys de l’empresa, que de seguida se n’alegren i comencen a emocionar-se parlant de petards, piules i coets voladors, mentre rememoren heroïcitats de joventut plenes de contenidors socarrimats.
Durant el sopar, quan en Joan s’acosta a la cadira de la Joana, pensa que potser s’ha complicat molt la vida amb això de la festa. A ell li hauria vingut més de gust haver quedat tranquil•lament per sopar els dos sols. Xerrar amb calma en un pati interior, arrecerats de qualsevol perill, i acabar la vetllada amb una coca de crema i pinyons, acompanyada per unes copes de cava, deixar-se emportar, després, per la nit estival… Però no volia espantar a la Joana amb una proposta tant comprometedora, pensa que és millor dissimular una mica, encara. Per això, mentre li comenta què li sembla tot el sarau de la festa, se n’alegra de la seva ràpida resposta afirmativa (que s’ho estigui passant bé és un bon senyal), però és incapaç de notar en el to de la seva veu i en la seva mirada, que ella hagués preferit fer un sopar tots dos sols en un lloc ben tancat, amb coca de crema i pinyons, copa de cava i després… Qui sap… Ni tampoc veu res de sospitós en el fet que ella pregunti alarmada si més tard hi haurà petards, a la festa. A la qual cosa ell respon que sí, que esclar (no es pot fer el tou davant d’ella), que no en poden faltar, que li encanten els petards des que era ben petit. La Joana fa veure que li fa molta il•lusió, tot i que odia qualsevol cosa que tingui a veure amb el pim-pam-pum que ressona sempre durant aquestes dates.
Després de sopar, tots comencen a treure els artefactes típics d’aquesta nit i inicien l’encesa de traques i de coets ultrapotents que pugen xiulant cap al cel (fiiiiiu) a una velocitat no apte per a radars de trànsit. En Joan s’ho mira tot des de lluny, una mica apartat, dissimulant; i mira de reüll a la Joana, que no fa massa bona cara i porta diversos minuts amb les mans tapant-se les orelles i la boca oberta en forma de ganyota. En una imatge més propera a “El crit” de Munch que no pas al somriure de felicitat que hom podia esperar. L’herba del jardí, a causa dels nombroses petards, comença a tenir molt mal aspecte i tot plegat fa una intensa i insuportable olor de sofre. Al cap d’una estona, alguns dels companys d’en Joan el criden per dir-li si l’amfitrió no pensa llançar ni una trista piula. Ell fa un gest amb la mà i diu que sí. Ha arribat el moment, pensa, i treu de dins d’una bossa una font de llum i de colors, perfecta -ha dit la venedora de la paradeta blava de la plaça on, per primera cop a la vida, s’ha aproximat- per finalitzar la festa amb un bonic castells de foc particular. Planta el cilindre al mig del jardí, aconsegueix trobar la metxa i l’encén. Acte seguit, fa un saltet i una correguda bastant lamentable per fugir de les espurnes que han començat a cremar la metxa. Just en el moment en què arriba al costat de la Joana, la font comença a treure espurnes de moltíssims colors i tots s’uneixen en un original crit “Ohhhhhhh!!!”. Mentre l’artefacte dóna voltes i més voltes sobre el seu eix, i crema tota la gespa del seu voltant, en Joan mira a la Joana, que fa una cara estranya; li pregunta si es troba bé i ella li diu que sí, tot i que, realment, està morta de por. Després, mira l’aspecte del seu destrossat jardí: les cadires per terra amb múltiples taques negres, els petits arbustos ressecats, els testos de les plantes foradats per la introducció reiterada de coets, l’herba en pitjor estat que la del Santiago Bernabéu… Sent com el cor li batega amb força. I no sap si és pel cos de la Joana, que a aquestes alçades ja s’arrapa amb una força inhumana al seu braç, o per l’emoció que sent d’ell mateix, dels sacrificis que és capaç de fer per amor.

« Punt i coma (o conte infantil per a futurs filòlegs)

Perruqueria »