Perruqueria

Cada cop que tinc problemes d’autoestima, vaig a la perruqueria. Anar a la perruqueria del barri m’anima, em fa sentir millor. Tant bon punt trepitjo el local ja em reben amb tots els honors, sembla fins i tot que m’esperin. Aleshores comencen les lloances i em converteixo immediatament en el jove més atractiu i simpàtic del barri. Vols dir que necessites tallar-te els cabells, noi? Si ja està molt guapo així. Clar que el cabell curt també et queda molt bé. Vols provar la màquina nova de depilació làser? T’aniria molt bé pels pèls aquests del clatell. T’ho dic sempre, amb una vegada ja n’hi ha prou i no te n’hauries de preocupar mai més. Jo simplement somric davant de totes aquestes atencions i, com si fos una esponja, vaig absorbint totes i cadascuna de les floretes que em llancen, mentre noto com el meu comptador d’autoestima puja a més velocitat que un termòmetre al desert. Després dic alguna tonteria, riuen, i se’n fan creus de tenir un noi tan simpàtic al local, que amenitzi amb tant bon humor les tardes que les visito. Sempre em volen colar dels primers, per davant de les senyores que necessiten passar-se hores davant del mirall, mentre esperen que la coloració faci el seu efecte i no se’ls vegin les canes. Passa, noi, passa, que tu vas més ràpid i no et volem fer perdre el temps. Jo, que sóc molt educat, sempre dic que no, que prefereixo esperar-me. Si elles han arribat abans, tenen dret a ser ateses amb més antelació que no pas jo. Per mi, sempre puntualitzo, acompanyar durant una estones unes senyores tan simpàtiques i agradables és una experiència més enriquidora que, per exemple, un viatge al Tibet. La meva actitud tan cortesa els acostuma a fer molta gràcia. Ja no queden joves com aquests, diuen sovint. I estan contentes de comprovar com m’assec en un racó de la perruqueria i espero pacient el meu torn. Aleshores, obren l’Hola o el Lecturas (amb el suplement en català “Tot i més”) i, sense mirar-los, comencen a xerrar de les seves coses. A posar-se al dia, com diuen elles. Jo sempre escolto atentament totes les seves anècdotes. Com aquella (comença una, amb el cap recolzat al rentacaps) del noi de la Clotilde, que l’altre dia regirava contenidors amb una noia guapíssima al costat; o la de l’estrany atracament que es va produir a la farmàcia fa unes setmanes. Del noi de la Jordina, que corria amb sabatilles pel carrer. O com, després, xafardegen sobre els amors i desamors que es produeixen al mercat de baix; i de la boja que persegueix amb el carro de la compra als joves que van a comprar al súper. Més tard, sento com parlen d’un veí estrany que diu que escriu novel•les per a autors famosos; o dels problemes d’una de les seves nebodes per deixar de fumar. Mentre els assequen els cabells, una encara té corda per comentar que se’n va de vacances a un poble estrany, famós pels avions de paper que fan els joves, i que marxa abans de Sant Joan, que es veu que el seu fill solter vol organitzar una festa a casa. Després de pagar (amb targeta, nena, que no porto tants cèntims a sobre) sempre es giren cap a mi i em somriuen una última vegada. Abans d’acomiadar-se em comenten que els sap greu haver-me fet esperar tanta estona. Els faig un gest amb la mà com de no es preocupin i, mentre surten per la porta, encara sóc a temps d’escoltar com diuen “Aquest noi és una joia, mira si es deu haver avorrit, el pobre! Tanta estona escoltant totes aquestes tonteries del barri, que amb prou feines ens interessen a nosaltres”.

« Sant Joan

Verba volant, scripta manent »