Verba volant, scripta manent

Li ha dit que l’estima, que l’estima molt. Ha estat prou bonic. L’escena s’ha produït davant del portal de casa d’ella, cap a tres quarts de quatre de la tarda, sota un sol d’escàndol entossudit a fer-los suar. I sí, ella li ha dit això: “T’estimo, t’estimo molt”. El fet és important perquè durant els gairebé cinc mesos de relació que porten, entre les múltiples converses que els ocupen, ella s’ha encarregat d’explicar-li moltes vegades que odia aquesta gent que té tanta facilitat per dir t’estimo a algú, quan, realment, no ho senten. La banalització del verb estimar, vaja, que apareix a qualsevol moment; al final de qualsevol missatge d’SMS, de qualsevol correu electrònic, de qualsevol recordatori al fèisbuc… Odia la gent que utilitza amb total impunitat aquest verb (enganyant als al•ludits) i es queden després tan amples. Com si fos tan fàcil estimar algú! Per això és tan important que avui, davant del portal de casa d’ella, mentre s’estaven acomiadant, ella li hagi dit això. Se sent immensament feliç perquè sap que si és ella qui pronuncia aquest mot màgic, es tracta d’una declaració sincera. Pensa aleshores en molts dels moments que han passat junts, i en les vegades que ell, en arravataments de passió, sentia com la paraula li pujava per la gola i havia de fer esforços per tornar-se-la a empassar de nou, per no quedar malament, i seguir mantenint el prestigi que (sempre segons ella) la paraula es mereix. Recorda les dificultats de l’inici, els dubtes sobre el que sentien l’un per l’altra, el mes i mig que va haver d’aguantar a l’ombra perquè ella deixés la seva relació anterior; trencada, al cap i a la fi, gràcies al fet que l’ex havia marxat a treballar durant un temps fora del país. La distància, doncs, els va facilitar les coses.
Ara s’abracen amb força i es miren als ulls. Ella li proposa de pujar a casa seva i ell accepta sense pensar-s’ho. Un cop a dins del pis (i sempre abraçats) es desplacen veloços fins a l’habitació i fan l’amor amb la major tendresa amb què ho han fet mai des que es coneixen. S’acaricien i es besen llargament, gairebé el temps just que dura el capítol de La Riera, que senten tota l’estona de fons, a través de la paret prima que separa la seva l’habitació del menjador de la veïna del costat. Quan acaben, es passen un parell de segles mirant-se mútuament. Encabat, ella diu que vol dutxar-se i desapareix nua i encisadora passadís enllà. Ell s’estira mirant el sostre (les mans al clatell) i somriu pensant en la sort que té. Sent el soroll de la dutxa i imagina com les gotes d’aigua recorren els mateixos camins que minuts abans han resseguit els seus dits. S’aixeca i camina per l’habitació, sempre un punt desordenada. Es mira al mirall del costat de l’armari i s’allisa els cabells. Després, s’acosta a l’escriptori i seu a la cadira de fusta. Gairebé ocult entre muntanyes de treballs, factures i exàmens per corregir, hi descobreix l’ordinador portàtil. Està engegat, treballant àrduament en un programa de descàrregues il•legals d’aquests que ell no ha sabut fer anar mai. A baix a la dreta, veu també la finestreta del mail. Impulsat per una curiositat estranya, obre el correu i repassa la missatgeria (De lluny, sent com des del lavabo ella va taral•lejant Benvolgut, permet-me suposar…). Es fixa en el fet que ella és d’aquelles persones que no elimina gairebé mai el correu, així que gairebé es perd davant la corrua de missatges de tot tipus: institut, família, cadenes de power points amb musiqueta ensucrada, cadenes de power points sense musiqueta ensucrada (en aquest cas, d’ensucrades ho són les fotos)… No reconeix que, en el fons, era el que cercava fins que ho té al davant. Un parell de missatges de correu escrits entre ella i el seu ex-nòvio. Amb la mà tremolant, prem a sobre i comença a llegir. Són de l’època en la qual ell va marxar a treballar a fora. Ja fa gairebé vuit mesos –ells dos, aleshores, amb prou feines es coneixien. El de l’ex no és un escrit gaire llarg, tot i que li explica com és la nova casa, la nova feina, els nous companys i, finalment, diu que la troba a faltar. No sap si vol llegir la resposta d’ella, però el fet de sentir encara rajar l’aigua de la dutxa, fa que s’atreveixi a baixar la rodeta del ratolí i descobrir què hi ha. El missatge és prolix i atapeït (com els que rep ell quan, a vegades, es comuniquen alguna cosa per correu). Els nervis fan que llegeixi ràpid i una mica en diagonal, però és capaç de veure com parla de la feina, dels amics comuns, de la família i de com el pis s’ha eixamplat de cop ara que hi viu tota sola. Després fa un punt i a part; repeteix que el troba a faltar, li envia petons i, finalment, afegeix que l’estima, que l’estima molt.

« Perruqueria

Pizzeria »