Trobada

L’SMS arriba quan ja passen deu minuts de l’hora acordada. Que al final no vindré, que em sap greu, que un petó. Vaja. Aixeques la vista del telèfon mòbil i la passeges entre totes les persones que ara t’envolten. Famílies de turistes (els nens dels quals porten samarretes del Barça), avis amb boines i àvies amb gorres, joves estudiants, executius que caminen atrafegats… S’encenen els llums de la Casa Batlló; s’està fent fosc. No saps què fer, et sobra temps i et sembla una tonteria que, havent fet el viatge, ara hagis de tornar a casa sense haver fet res de profit. Fixes de cop la vista en un noi que hi ha uns metres més enllà. Et fa gràcia perquè és evident que s’està esperant. Pateix exactament els mateixos símptomes que tu fa cinc minuts. Recolza el pes del cos en una cama i després a l’altra, camina en petits cercles irregulars, mira sense interès la gent que passa… Ara i adés observa el rellotge i, després, esbufega. Sense adonar-te’n, t’hi has anat acostant, i veus com ara centra l’interès en un cartell d’una manifestació ja passada, penjat d’un fanal modernista. De sobte, el jove fa un petit salt i es posa la mà a la butxaca. En treu un telèfon mòbil antic, molt antic. El reconeixes perquè (encara que estigui lluny) pots veure com és un model semblant al teu. Tant bon punt l’obre (és d’aquells desplegables) i el mira, intueixes una ganyota a la seva cara. Pots endevinar perfectament el que hi ha llegit. Alguna cosa semblant al teu “que no vindré, que em sap greu, que un petó”. El fet de veure algú a qui també han deixat plantat et fa sentir millor, t’alleuja. Veus, aleshores, com es gira i les vostres mirades s’entrecreuen un breu instant. Li pots veure perfectament la cara. Així, vist una mica de lluny, és clavat a tu. La sorpresa et deixa paralitzat uns segons. El perds de vista un instant fins que visualitzes la seva esquena ara que s’ha girat i enfila, veloç, Passeig de Gràcia amunt. Pot ser? Mentre el segueixes a distància, reconeixes en ell la teva manera de caminar i el moviment pendular dels teus braços, mentre esquiva tota la gent que ve de cara. Penses que és impossible, ha de ser necessàriament algú a qui t’assemblis molt. El mar de gent que us separa dificulta la teva aproximació. La seva esquena es perd entre desenes de jaquetes i anoracs multicolors. Camina molt ràpid, com tu, tot i que no et sembla que fugi, perquè ara s’ha aturat davant d’una senyora, sembla que per demanar una adreça. Reconeixes el somriure amb què li agraeix les indicacions perquè és el mateix que poses quan t’han de fer una fotografia. Tot això et segueix semblant absurd, però ara que ja ha enfilat un carrer menys cèntric (amb molta menys gent) identifiques perfectament la caçadora de pell que et vas comprar a les últimes rebaixes. Corres amb totes les teves forces per acostar-t’hi i, finalment, et sembla que l’aconsegueixes. La situació et sembla una broma de mal gust que no saps com resoldre. I, a més, ara ja et tens molt a prop, a l’abast de la mà; gairebé et podries tocar amb la punta dels dits.

« Pizzeria

Hàlouin »