El violí

Si em preguntessin amb què he xocat primer, si amb el seu estoig de violí o amb els seus ulls negres i brillants com dues boles de billar, la veritat, no sabria ben bé què contestar. La primera opció m’ha produït un dany físic just a l’alçada del pit (he notat com se’m clavava el lliscador de la cremallera, que duia mig oberta), però la seva mirada se m’ha clavat, em sembla, encara més endins. Ella amb prou feines ha esbossat un somriure de disculpa pel cop que m’ha donat amb l’instrument, i després he vist com es perdia autobús endins, darrera d’un anorac vermell, d’aquells que venen al pis -1 del Decathlon. No l’he vista durant una estona (el bus anava molt ple i he quedat encaixat entre un colze enamorat de les meves costelles i la motxilla amb rodes d’una nena de deu anys) així que, com he pogut, he tret el llibre de la meva bossa i m’he posat a llegir, tot i que no em podia treure aquells ulls negres del cap. A mesura que ens acostàvem al barri, el vehicle s’ha anat buidant i, una de les vegades que he aixecat la vista de les pàgines de la novel•la, els meus ulls han tornat a coincidir amb els seus. Seia cap al final, en un d’aquells espais de quatre seients. Anava molt carregada: una bossa d’esport negra i dues de plàstic d’aquestes que et cobren al supermercat (a part de l’estoig del violí). Com qui no vol la cosa m’he anat acostant discretament fins que he segut just al davant seu, d’esquena al sentit del trànsit. He intentat dissimular llegint, però no em podia concentrar. Encara no havíem fet ni tres parades quan ha tret un boli negre i s’ha apuntat alguna cosa al dors de la seva mà dreta. Què deu ser? He tancat el llibre, l’he deixat a la meva falda, i m’he posat a fer veure que mirava per la finestra. A través del reflex del vidre, sobreposada als cotxes, motos i furgonetes que ens avançaven, observava mig difuminats, tots i cadascun dels seus moviments. Feia cara de cansada, i de tant en tant, deixava anar un petit sospir. Amb decisió, he resolt de mirar-la directament, i he topat amb els seus ulls com dues llunes noves; els acompanyants perfectes pel somriure incipient que diria que em regala. Això m’anima. Tot seguit fa un petit badall tapant-se la boca amb la mà dreta i, en acabat, es frega els ulls amb el palmell (un altre cop de la mà dreta!). Quan m’hi fixo ja no sóc a temps de veure què és exactament, allò que s’ha apuntat abans. Baixo la mirada fins a les seves mans, que ara agafen amb força la funda del violí, però les paraules (o números, no ho sé) queden tapades per la seva mà esquerra. Dec dissimular molt malament el meu interès perquè, de cop, com si m’hagués llegit el pensament i volgués jugar amb mi, torna a aixecar la mà per fregar-se amb suavitat just a sota de l’orella, tot i que no aconsegueixo veure res clar. Em poso nerviós. Voldria dir-li alguna cosa i no sé què. Els meus dits ressegueixen la coberta i el llom del llibre amb la mateixa suavitat amb la qual resseguiria (si pogués) els dos clotets que se li formen a les galtes ara que em mira somrient. De cop, però, veig com la seva mirada s’allunya més enllà del meu cap, em giro i veig com dos revisors (les maquinetes a la mà) han pujat al vehicle i comencen a demanar bitllets. Fa cara de contrariada i penso que potser ella ha pujat al bus sense. Tanmateix, quan arriben a la nostra zona, veig com treu una T-10 i l’ensenya a un dels revisors dient-li que té pressa, que ha de baixar a la pròxima; potser per aquest motiu (la pressa) agafa totes les bosses però es deixa el violí al seient del costat. Quan la crido per avisar-la ella ja camina veloç carrer enllà. Mentrestant, el revisor em demana que li ensenyi el meu bitllet i jo (encara seguint-la amb la vista) em palpo la butxaca interior de la jaqueta (a l’alçada del pit) i noto com la meva cartera ha desaparegut. Miro i remiro totes les butxaques amb la mateixa sort. El revisor es comença a posar nerviós fins que, de sobte, com si hagués tingut una revelació, em llanço sobre l’estoig del violí, l’obro, i la trobo allà, solitària, sense cap targeta, i sense ni un cèntim a dins, és clar.

« Il·lusions

Pintallavis »