Pintallavis

L’Emma avui ha de signar uns papers importants i no sap què posar-se. Per això, obre les portes de l’armari i mira atentament el seu interior durant molta estona. Fa morros amb els llavis i aixeca les celles. Elegant? Informal? Esportiva? Comença a escampar sobre el llit pantalons, faldilles, camises, samarretes, jaquetes de colors diferents i combinats, i abans que ella mateixa se n’adoni, omple el terra de vuit parells de calçats diferents. Observa amb atenció el seu reflex al mirall i no li acaba d’agradar. -Com se suposa que t’has de vestir en un dia com avui?- Res no li acaba de fer el pes. Mentre remena convençuda de trobar una brusa que ha vist fa cinc minuts, recorda que, després, no es pot entretenir massa estona, perquè ha de recollir l’Eudald de l’escola i portar-lo a la piscina. Ah, aquí la tenim, ja ha trobat la brusa; lliga amb els texans nous? Mentre insereix la cama esquerra en un dels camals dels pantalons, sent plorar l’Emili des de l’habitació. A peu coix (només té una cama dins dels texans, recordem-ho) s’acosta fins a l’habitació del nen i mira com marraneja. Mou amb suavitat el bressol intentant que s’adormi una altra vegada i observa el rellotge de paret; la seva mare (que ha de fer de cangur del nen mentre ella sigui fora) fa tard. Finalment, sembla que l’Emili torna a tancar els ulls i es calma una altra vegada. S’acaba de posar bé els pantalons i torna fins a l’habitació. Es mira al mirall de cos sencer mentre pensa en quina roba portarà ell. Arriba a la conclusió que ell, l’Eduard, li importa tot tan poc, que no es deu haver arribat ni a imaginar de vestir-se d’alguna manera especial, segur que per ell això d’avui no passa d’un pur tràmit -i té raó. Amb tot, no renuncia a arreglar-se una mica i per això, un cop decidida la roba, va fins al lavabo per maquillar-se (ni que sigui discretament). Es posa una mica de rímel a les pestanyes, es pentina amb el raspall, i dubte davant de les tres opcions de pintallavis. Mentre reflexiona sobre quin cromatisme combina millor amb el color de la seva brusa, es fixa que, el fons de la pica (a causa de les fortes raspallades mentre es pentinava els cabells), ha quedat ple de pèls. Agafa un tros de paper higiènic i neteja tots els cabells que han quedat enganxats al filtre del desguàs de la pica (que treu i deixa a un costat), per tal que l’aigua amb què fa fora els petits pèls restants s’escoli millor. Sent plorar un altre cop l’Emili des de l’habitació. Sospira i es mira el rellotge; la seva mare fa realment tard. Corre fins al costat del bressol, el sacseja suaument, i acaricia la galta del bebè. Es pregunta com pot ser que últimament plori tant, “Potser li estant sortint les dents”, ja li preguntarà al pediatre. Un altre cop davant de l’armari del lavabo, decideix agafar el pintallavis del vermell més apagat. Es gira i es mira al mirall amb el pintallavis a la mà. En treu el tap i, quan el vol deixar a un costat, se li escapa i cau a dins del desguàs. Intenta un gest ràpid per agafar-lo, però el petit caputxó cilíndric queda encallat a les profunditats de la pica; amb prou feines el pot intuir uns centímetres més avall, just al punt on les canonades fan el seu replec habitual. Posa els dits dins del desguàs però no hi arriba. Pensa amb què pot intentar recuperar el tap i va fins a la cuina per agafar algun estri allargat que l’ajudi. Un ganivet, el mànec d’una cullera, unes pinces… La forquilla de la fondue! Torna al lavabo amb els diferents estris que ha recol•lectat, i comença a provar sense gaire sort. Agafant una cullereta de cafè pel cap i inserint el mànec aconsegueix tocar el tap del pintallavis, però no el pot arrossegar cap amunt. Decideix provar-ho amb la forquilla de la fondue. Li sembla que l’atrapa, però cada cop que li sembla que ja el té, se li torna a escapar cap avall. L’Emma es posa nerviosa, i la seva mare no arriba… S’està deixant les ungles amb la broma del tap encallat, però es nega a deixar-lo allà dins, embussant la canonada. Ho torna a intentar i just quan gairebé el tenia a l’abast de la mà el telèfon l’interromp (ring, ring, ring!). Corre a agafar-lo.
– Sí?
– Hola, filla, sóc jo. Escolta… Que no podré venir a fer de cangur del nen, m’ha sorgit un imprevist i…
– No? Però si havíem quedat i… Jo ja faig tard!
– Ja, em sap greu, i més avui que…
– Sí, avui que… És igual, deixa-ho, ja m’ho arreglaré com pugui.
– De veritat? Tu… Estàs bé?
– Sí, sí, estic bé, no et preocupis.
– D’acord, doncs… Adéu, i tranquil•la, que tot anirà bé.
– Sí, sí, adéu…
Penja i torna fins al lavabo. Agafa la forquilla llarga i torna a intentar recuperar el tap del pintallavis. Passa cinc minuts rascant la canonada de manera infructuosa; segueix sense treure’l. De lluny, sent un altre cop l’Emili gemegant des de l’habitació alhora que sent la melodia del telèfon mòbil; veu el número del seu advocat, deu voler saber perquè no es presenta… Ja no té esma per anar a veure el nen ni tampoc per contestar a ningú, a més, ara està plenament concentrada a recuperar el tap. És una simple qüestió d’amor propi. Amb tot, si d’aquí a tres intents no ha aconseguit pescar-lo, es posarà a plorar.

Advertisements

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: