Pantera Rosa

L’últim alumne, en Víctor, entra a l’aula de 1r ESO C arrossegant una pilota de futbol amb el peu, quan ja fa cinc minuts que ha sonat el timbre que marca el final de l’hora del pati de la tarda. La senyora Josepa vol tancar la porta, però se n’adona que en Víctor no era pas l’últim alumne, perquè en Jordi ve caminant lentament (i amb les mans a les butxaques) pel passadís.
-Jordiiii! Va, afanya’t!
En Jordi no accelera gens ni mica el seu caminar parsimoniós, entra a la classe lentament i s’asseu amb calma al pupitre de més al fons. La senyora Josepa es posa dreta davant de la pissarra i s’escura la gola.
-Aquesta tarda, abans de començar la classe de naturals, hem de solucionar un tema molt greu i espero que quedi resolt ràpidament.
Murmuris i xiuxiueigs entre els alumnes.
-Shhht, silenci! Aquest matí, a l’hora del pati, s’ha produït un robatori, Verònica explica’ns què t’ha passat.
La Verònica s’aixeca tremolosa. És una noia alta, prima i de cabells negres plens de caspa. Camina amb l’esquena extremadament recta, com li van ensenyar a la classe de ballet, fins i tot una mica de puntetes. Es posa al costat de la senyora Josepa i comença a parlar:
-Doncs que aquest matí, quan he obert la meva motxilla per agafar l’esmorzar…
La Verònica té una veu aguda i estrident, molt desagradable. Ara li tremola pels nervis i no sap com continuar. La majoria de la classe no suporta, a la Verònica, és una noia molt estranya. Tot i que no se’n burlen mai (o no gaire) perquè fer-ho està prohibit a l’escola –quan surten al carrer ja és una altra cosa.
-Buscava el meu esmorzar i…
-Va, carinyo, digue’ls-hi – l’anima la senyora Josepa.
La Verònica trenca a plorar i, als ulls, les llàgrimes es barregen de forma fastigosa amb les lleganyes. Tus una mica per recuperar la veu i recomença:
-Que aquest matí quan he anat a buscar el meu esmorzar a la motxilla, he vist que no hi era, que algú m’havia robat la Pantera Rosa que havia dut per esmorzar.
-Una Pantera Rosa? Ara anem a discutir per una puta Pantera Rosa?
-Calla, Andrés, no siguis malparlat!- El talla la senyora Josepa.
Tornen els xiuxiueigs entre els alumnes i s’escapa alguna rialla. Els comentaris van pujant de to i se senten les primeres reaccions.
-El David, el David, segur que ha estat el David!- Acusa directament en Carlos.
-Però què dius, imbècil, jo només xurrimango coses de valor!
-O la Sandra, la Sandra! Que és una gorda i sempre té gana, eh? Oi que sí, foca, que has estat tu?- Ara sí que en Carlos ho veu claríssim.
-No! Jo no robaria mai, gilipollas! – La Sandra, efectivament, està bastant grassa i és una mica malparlada, però té molt bon cor- A més, ja fa 3 dies que estic a règim! Oi que sí, Sònia? O no se’m nota?-Busca el consol de la seva companya de pupitre.
-Esclar que se’t nota, nena, i molt.
-Això només t’ho diu perquè li deixis els deures de mates…-Apunta l’Arnau amb mala llet.
-Tot això per una puta Pantera Rosa…?-L’Andrés no ho entén.
-Va, va, calleu, que calleeeeu!-La senyoreta Josepa s’ha d’imposar a crits- No es tracta de si és una Pantera Rosa o un Tigretón o 2 €. És el fet, el delicte, l’acte de robar a una companya, a una amiga, a una persona que és igual que vosaltres i que aquest matí s’ha quedat sense esmorzar per culpa de l’egoisme d’algú. Que no ho veieu? És gravíssim, és una falta de respecte inexcusable, injustificable, in… In… In…
-Admissible?
-Això, inadmissible, gràcies, Anaïs: com es nota que ets la persona amb més seny d’aquesta classe, els teus pares deuen estar orgullosos de tu; amb raó et van escollir delegada.
-És la delegada… I la seva filla, senyora Josepa…- Salta l’Arnau.
-Silenci, Arnau! Ja us he dit un munt de vegades que aquí tots som iguals, no sóc la mare de ningú; jo, com a professora de naturals i com a tutora del curs que sóc, a tots us tracto de la mateixa manera i els lligams familiars queden fora de l’aula! Sempre ho de dit. O no és així, Verònica? Verònica? On…?
Ningú se n’ha adonat, però la Verònica, discretament, ha tornat al seu lloc i s’ha arraulit a la cadira, morta de vergonya. Alça una mica el cap.
-Senyora Josepa, és igual, jo només li havia dit perquè m’ha sabut greu quedar-me sense esmorzar, però… Tampoc no vull problemes per culpa d’això, ara…
-Verònica… No, carinyo, no et sàpiga greu. Si has fet molt bé, de dir-m’ho, de veritat… Va, que surti el culpable. Qui ha sigut?
Silenci. Només parla l’Andrés, des del fons de l’aula:
-Però tot això per una puta Pantera…
-Shhhht!
-Molt bé, doncs vosaltres ho heu volgut, us quedareu aquí castigats, en silenci, fins que surti el culpable. Avui no hi ha classe i quan soni el timbre us vull a tots aquí, no es mourà ningú.
-Si no hi ha classe, ¿vol dir que no ens acabarà d’explicar la teoria cinètica-molecular?- Pregunta l’Ernest preocupat.
-Millor.-Diu l’Arnau.
Tota la classe riu.
-Oh, però jo no vaig entendre bé el pas de sòlid a líquid! ¿Quin nom tenia?- L’Ernest és aplicat i té un interès sincer per aprendre, però ningú no li fas cas.
-Calleu! Que calleu! ¿No us he dit que en silenci? Ja sé què fareu. Agafareu un paper i escriureu allò que heu fet a l’hora del pati. Així sabrem a què s’ha dedicat cadascú.
-Jo he jugat a futbol!
-I jo!
-Ostres, i jo!
-Nosaltres hem estat escoltant a les Macedònia!-La Sandra abraça a la Sònia i comença a cantar- “Sóc una nena súper fashion nanarana na nana na…”
-Jo m’he quedat llegint a la biblioteca!
La classe sencera es gira a mirar a l’Arnau.
-Vale, vale, era broma. Jo he estat jugant a…- S’ho pensa mentre tus lleugerament- A bàdminton.
-Prou, prou! Us he dit que ho havíeu d’escriure, no que m’ho digueu ara en veu alta. Ara li dono a l’Anaïs un plec de papers i us els repartirà perquè pugueu fer la redacció…
-Tot aquest sarau per una puta Pantera Rosa?
-Però de què servirà, això?
-I tant que servirà!- La Laura, que fins ara havia esta callada, es decideix a parlar, mentre es posa el dit índex de la mà dreta al llavi inferior en un gest automàtic- Per la manera com escrivim cadascú, podrem notar coses del seu caràcter, fins i tot si menteix o no. L’estil, a l’hora d’escriure, és molt important i pot dir moltes coses! Jo trobo que fa sentit, això…
-Quina flipada!
-Eh, eh, amb la Laura no t’hi fiquis, eh?- A l’Arnau, la Laura sempre li ha fet gràcia.
-Silenci! Vine, Anaïs, agafa aquests fulls i reparteix-los, us queda mitja hora!
L’Anaïs s’aixeca i se sent un xiulet d’admiració (fiu fiuuuu) del fons de la classe, tothom (bé, només els nois) riu. L’Anaïs és molt guapa, però es posa vermella de seguida. S’acosta a la taula de la senyora Josepa i agafa els fulls que ella treu amb cura del seu maletí. Amb aquest gest, té temps de veure la Pantera Rosa que hi ha amagada a sota. Quan arribi a casa, n’hi demanarà un tros, a la mare.

Advertisements

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: