Tot és opinable

Davant meu camina la protagonista d’un conte que vull escriure. És una noia prima que porta uns pantalons texans per sobre la cintura i caçadora d’entretemps (ara que ja no fa fred). Té els cabells rossos recollits en una cua i avui tindrà un dia molt especial. Que com ho sé que tindrà un dia molt especial? Coi, doncs ja ho he dit, perquè és la protagonista d’aquest conte i, com que sóc jo qui l’escric, jo prenc les decisions. La noia camina amb certa velocitat, mou les seves cames amb l’agilitat d’un compàs. La segueixo entre uns cinc i uns deu metres més enrere. Quan arriba a la cantonada de la Gran Via amb carrer Balmes, s’atura. El semàfor està verd; per què no passa? La noia mira Balmes amunt i sembla que dubta. Jo m’aturo uns metres més enllà, vigilant. Aleshores, la noia es gira i em pregunta:
– Escolta, cap a on he d’anar?
Miro a banda i banda… A mi? M’ ho està preguntant a mi?
– Dona… A mi em sembla que has de seguir recte… Vaja, la intenció era aquesta…
– N’estàs segur? Perquè ara et veig dubtar… No t’estimaries més que pugés per Balmes?
– No, no… Buenu… No sé, què faràs si puges cap amunt?
– Ah, jo què sé, digues-m’ho tu, que ets qui escriu tot això.
– No, clar, però és que mai cap personatge s’havia girat per preguntar-me què havia de fer. Normalment, no es giren si els segueixo, ni fan preguntes, es limiten a obeir allò que vull que facin. Per això sou personatges inventats, no?
– Uiiii, poques coses has escrit, tu. O els teus personatges, fins ara, eren poc exigents, em sembla. No pot ser que tinguis algú caminant per Barcelona, sense saber cap a on va. És absurd.
– Ja, però…
– No, no. Les coses no es fan així, no pots començar a escriure a raig si no tens una idea clara.
– Espera, espera, que alguna idea sí que tinc…
Ens aturem un moment per deixar passar un senyor gran que camina amb bastó, molt a poc a poc.
– Per exemple, ara per què has fet aparèixer aquest senyor? No aporta res. Ei, senyor del bastó! On va?
L’home es gira lentament, em mira i fa un gest amb les espatlles com de no saber ben bé què hi fa, aquí.
– Ho veus? Vés a saber si aquest senyor tenia ganes de sortir de casa, avui. I mira, per culpa teva el tenim aquí passejant…
– No, clar, si vist així… Escolti, senyor del bastó, vagi-se’n cap a casa, que em sap greu, però no aporta massa res en aquesta història. Gràcies per passar, això sí.
L’home em mira interrogativament i fa un senyal amb el braç per indicar-me que no sap cap a on ha d’anar. Em començo a desesperar.
– Tiri, tiri, cap a Rambla Catalunya, va! Vostè viu en un d’aquells àtics tan macos amb finestres enormes, segur que la dona l’està esperant.
El senyor del bastó fa un gest tímid amb la mà i marxa ranquejant. Ella i jo tornem a quedar-nos sols. Els seus ulls verds m’escruten demanant-me unes explicacions a les quals no sé respondre. Trenca el silenci.
– Què? Què hem de fer?
– És que no sé… Estic descol•locat… Tu no podries donar-me alguna idea? Què et sembla si anem a prendre algu i xerrem?
– M’estàs convidant?
– Sí… Més o menys… És que com que sembla que tens tantes idees… Potser parlant-ne amb calma podem decidir quina és la millor opció… Per tu i per mi… Posar-nos d’acord, parlar clarament: d’escriptor a personatge, m’entens, oi? És que t’ho repeteixo, mai m’havia trobat en aquesta situació.
– Ja, m’ho diràs a mi que és a primera vegada que surto en un conte. Baixem fins a Petritxol i en parlem amb calma?
– Buenu, va.
Somriu i m’agafa del bracet.
– Ja veuràs com al final ens posem d’acord sobre què he de fer… Per on he d’anar… I acabes escrivint alguna cosa de profit.
– A veure.
– Podries escriure alguna cosa sobre… Hummm… Visualitzo un personatge rebel i amb molta personalitat pròpia… Què te’n sembla?
– Sí, potser sí. Estaria bé.
Comencem a caminar i creuem la Gran Via en vermell sense mirar-nos-hi gaire; ella diu que avui no vol que hi passin cotxes.

« Avions de paper