Gimnàs

En Terenci és un d’aquells nois que, com diria una amiga meva, és homosexual però encara no ho sap. Va arribar il•lusionat fa una setmana, acabat de sortir de la facultat de fisioteràpia, i em va comentar que li havien dit que fent de monitor en gimnasos com aquest es lligava molt. Això sí, no va especificar amb qui. Jo ja porto gairebé vint anys de professió, i no el vaig voler desanimar explicant-li que, en aquest temps, tota la gratificació que he arribat a rebre per part d’alguna clienta, va ser la panera nadalenca de 10 € comprada a l’Eroski per un grup de jubilades, l’any que em va tocar impartir el curs de ioga. Però, esclar, cada cas és diferent i, tanmateix, s’ha de reconèixer que, en poc temps, en Terenci ha mostrat una gran habilitat per congeniar amb un cert sector de la clientela. Avui, per exemple, ha arribat al gimnàs una joveneta que es veia clarament que era el primer dia que venia. Ho confirmava el fet que s’havia oblidat de treure l’etiqueta amb preu dels pantalons del xandall, que penjava de forma lamentable. Caminava amb els ulls oberts mirant a banda i banda (com si busqués algú), fascinada pel nombre ingent de bicicletes estàtiques, totes perfectament alineades, i per les noves màquines de córrer, totes encarades a uns televisors que emeten paisatges de parcs i jardins, per donar la impressió als esportistes que estan corrent a l’aire lliure (posar aquestes imatges va ser idea meva, així que aprofito per “penjar-me la medalla” i fer-ne publicitat aquí). Quan ens trobem amb situacions d’aquest tipus, el més normal és que hi vagi jo, el monitor veterà, per tal de poder explicar amb calma al nou client o clienta quines són exactament les prestacions del nostre gimnàs i què pot esperar de la nostra feina tutorial. Però he vist que a en Terenci li feia il•lusió, així que li he deixat la feina. Quan s’acostava a la noia, una senyora de les del grup de tai-txi l’ha agafat per la samarreta taronja que ens identifica com a monitors i li ha començat a explicar que li feia mal el genoll dret (no es tracta d’una punxada, és més aviat un dolor que s’estén, li deia), i li ha preguntat que de què podia ser, que si creia que les pluges dels últims dies hi podien tenir res a veure o si era potser que practicava amb massa intensitat la postura de la crinera de cavall. Mentre intentava respondre al devessall de preguntes tant ell com jo hem vist com un dels múltiples joves que, vistos d’esquena, semblen un croissant, s’acostava a la noia nova i li deia alguna cosa a cau d’orella (suposo que perquè el fil musical estava molt alt). Ella ha rigut i ha fet cara de sorpresa. A mi no m’ha preocupat, perquè el conec, és l’Espartac, i és gai. Però això en Terenci no ho sap. Així que m’he acostat per intentar apartar-lo i que el meu company es quedés tranquil. Quan he arribat, l’Espartac i la noia xerraven molt a prop l’un de l’altre i reien, després li ha picat l’ullet i ha marxat mirant-se amb atenció en Terenci, que intentava treure’s de sobre a la senyora del grup de tai-txi. Mentrestant, la noia ha dit que en aquesta sala hi feia molta calor i s’ha tret la part superior del xandall deixant al descobert una samarreta bastant antiga de la pel•lícula Gladiator. M’ha sorprès que portés una samarreta tan vella, però no he dit res i m’he dedicat a ensenyar-li el funcionament de les nostres màquines que simulen l’ascensió d’escales, que amb les últimes aportacions, arriben als dotze nivells de velocitat. De lluny sentia la veu d’en Terenci intentant desenganxar-se de la dona gran:
-El que li aniria bé, senyora, és descansar del gimnàs, com a mínim, durant un mes.
– Vols dir, jove? Mira que el doctor del seguru sempre em diu que és molt bo venir aquí cada dia a fer una mica de gimnàsia…
Finalment, en Terenci ha aconseguit foragitar la senyora (han acordat que no tornés fins d’aquí una setmana) i s’ha aproximat fins on érem la noia i jo. Ella de seguida s’ha posat a parlar amb en Terenci i jo ho he aprofitat per allunyar-me discretament. De lluny he anat observant a la parella. La cosa no anava massa bé perquè he vist que la feia riure i això, per molt que diguin, mai és un bon senyal. M’he acostat una mica més fent veure que havia de manipular una de les màquines de peses, per poder escoltar més o menys què deien. En Terenci aleshores li preguntava per la samarreta de Gladiator i li comentava que li encantaven les pelis de romans. Ella ha dit que li havia deixat el seu germà, s’ha girat i ha cridat: “Espartac, vine, et vull presentar aquest noi! Ja veuràs, em sembla que us entendreu molt bé…”.