Archive for the ‘Literatura’ Category

Pantera Rosa

L’últim alumne, en Víctor, entra a l’aula de 1r ESO C arrossegant una pilota de futbol amb el peu, quan ja fa cinc minuts que ha sonat el timbre que marca el final de l’hora del pati de la tarda. La senyora Josepa vol tancar la porta, però se n’adona que en Víctor no era pas l’últim alumne, perquè en Jordi ve caminant lentament (i amb les mans a les butxaques) pel passadís.
-Jordiiii! Va, afanya’t!
En Jordi no accelera gens ni mica el seu caminar parsimoniós, entra a la classe lentament i s’asseu amb calma al pupitre de més al fons. La senyora Josepa es posa dreta davant de la pissarra i s’escura la gola.
-Aquesta tarda, abans de començar la classe de naturals, hem de solucionar un tema molt greu i espero que quedi resolt ràpidament.
Murmuris i xiuxiueigs entre els alumnes.
-Shhht, silenci! Aquest matí, a l’hora del pati, s’ha produït un robatori, Verònica explica’ns què t’ha passat.
La Verònica s’aixeca tremolosa. És una noia alta, prima i de cabells negres plens de caspa. Camina amb l’esquena extremadament recta, com li van ensenyar a la classe de ballet, fins i tot una mica de puntetes. Es posa al costat de la senyora Josepa i comença a parlar:
-Doncs que aquest matí, quan he obert la meva motxilla per agafar l’esmorzar…
La Verònica té una veu aguda i estrident, molt desagradable. Ara li tremola pels nervis i no sap com continuar. La majoria de la classe no suporta, a la Verònica, és una noia molt estranya. Tot i que no se’n burlen mai (o no gaire) perquè fer-ho està prohibit a l’escola –quan surten al carrer ja és una altra cosa.
-Buscava el meu esmorzar i…
-Va, carinyo, digue’ls-hi – l’anima la senyora Josepa.
La Verònica trenca a plorar i, als ulls, les llàgrimes es barregen de forma fastigosa amb les lleganyes. Tus una mica per recuperar la veu i recomença:
-Que aquest matí quan he anat a buscar el meu esmorzar a la motxilla, he vist que no hi era, que algú m’havia robat la Pantera Rosa que havia dut per esmorzar.
-Una Pantera Rosa? Ara anem a discutir per una puta Pantera Rosa?
-Calla, Andrés, no siguis malparlat!- El talla la senyora Josepa.
Tornen els xiuxiueigs entre els alumnes i s’escapa alguna rialla. Els comentaris van pujant de to i se senten les primeres reaccions.
-El David, el David, segur que ha estat el David!- Acusa directament en Carlos.
-Però què dius, imbècil, jo només xurrimango coses de valor!
-O la Sandra, la Sandra! Que és una gorda i sempre té gana, eh? Oi que sí, foca, que has estat tu?- Ara sí que en Carlos ho veu claríssim.
-No! Jo no robaria mai, gilipollas! – La Sandra, efectivament, està bastant grassa i és una mica malparlada, però té molt bon cor- A més, ja fa 3 dies que estic a règim! Oi que sí, Sònia? O no se’m nota?-Busca el consol de la seva companya de pupitre.
-Esclar que se’t nota, nena, i molt.
-Això només t’ho diu perquè li deixis els deures de mates…-Apunta l’Arnau amb mala llet.
-Tot això per una puta Pantera Rosa…?-L’Andrés no ho entén.
-Va, va, calleu, que calleeeeu!-La senyoreta Josepa s’ha d’imposar a crits- No es tracta de si és una Pantera Rosa o un Tigretón o 2 €. És el fet, el delicte, l’acte de robar a una companya, a una amiga, a una persona que és igual que vosaltres i que aquest matí s’ha quedat sense esmorzar per culpa de l’egoisme d’algú. Que no ho veieu? És gravíssim, és una falta de respecte inexcusable, injustificable, in… In… In…
-Admissible?
-Això, inadmissible, gràcies, Anaïs: com es nota que ets la persona amb més seny d’aquesta classe, els teus pares deuen estar orgullosos de tu; amb raó et van escollir delegada.
-És la delegada… I la seva filla, senyora Josepa…- Salta l’Arnau.
-Silenci, Arnau! Ja us he dit un munt de vegades que aquí tots som iguals, no sóc la mare de ningú; jo, com a professora de naturals i com a tutora del curs que sóc, a tots us tracto de la mateixa manera i els lligams familiars queden fora de l’aula! Sempre ho de dit. O no és així, Verònica? Verònica? On…?
Ningú se n’ha adonat, però la Verònica, discretament, ha tornat al seu lloc i s’ha arraulit a la cadira, morta de vergonya. Alça una mica el cap.
-Senyora Josepa, és igual, jo només li havia dit perquè m’ha sabut greu quedar-me sense esmorzar, però… Tampoc no vull problemes per culpa d’això, ara…
-Verònica… No, carinyo, no et sàpiga greu. Si has fet molt bé, de dir-m’ho, de veritat… Va, que surti el culpable. Qui ha sigut?
Silenci. Només parla l’Andrés, des del fons de l’aula:
-Però tot això per una puta Pantera…
-Shhhht!
-Molt bé, doncs vosaltres ho heu volgut, us quedareu aquí castigats, en silenci, fins que surti el culpable. Avui no hi ha classe i quan soni el timbre us vull a tots aquí, no es mourà ningú.
-Si no hi ha classe, ¿vol dir que no ens acabarà d’explicar la teoria cinètica-molecular?- Pregunta l’Ernest preocupat.
-Millor.-Diu l’Arnau.
Tota la classe riu.
-Oh, però jo no vaig entendre bé el pas de sòlid a líquid! ¿Quin nom tenia?- L’Ernest és aplicat i té un interès sincer per aprendre, però ningú no li fas cas.
-Calleu! Que calleu! ¿No us he dit que en silenci? Ja sé què fareu. Agafareu un paper i escriureu allò que heu fet a l’hora del pati. Així sabrem a què s’ha dedicat cadascú.
-Jo he jugat a futbol!
-I jo!
-Ostres, i jo!
-Nosaltres hem estat escoltant a les Macedònia!-La Sandra abraça a la Sònia i comença a cantar- “Sóc una nena súper fashion nanarana na nana na…”
-Jo m’he quedat llegint a la biblioteca!
La classe sencera es gira a mirar a l’Arnau.
-Vale, vale, era broma. Jo he estat jugant a…- S’ho pensa mentre tus lleugerament- A bàdminton.
-Prou, prou! Us he dit que ho havíeu d’escriure, no que m’ho digueu ara en veu alta. Ara li dono a l’Anaïs un plec de papers i us els repartirà perquè pugueu fer la redacció…
-Tot aquest sarau per una puta Pantera Rosa?
-Però de què servirà, això?
-I tant que servirà!- La Laura, que fins ara havia esta callada, es decideix a parlar, mentre es posa el dit índex de la mà dreta al llavi inferior en un gest automàtic- Per la manera com escrivim cadascú, podrem notar coses del seu caràcter, fins i tot si menteix o no. L’estil, a l’hora d’escriure, és molt important i pot dir moltes coses! Jo trobo que fa sentit, això…
-Quina flipada!
-Eh, eh, amb la Laura no t’hi fiquis, eh?- A l’Arnau, la Laura sempre li ha fet gràcia.
-Silenci! Vine, Anaïs, agafa aquests fulls i reparteix-los, us queda mitja hora!
L’Anaïs s’aixeca i se sent un xiulet d’admiració (fiu fiuuuu) del fons de la classe, tothom (bé, només els nois) riu. L’Anaïs és molt guapa, però es posa vermella de seguida. S’acosta a la taula de la senyora Josepa i agafa els fulls que ella treu amb cura del seu maletí. Amb aquest gest, té temps de veure la Pantera Rosa que hi ha amagada a sota. Quan arribi a casa, n’hi demanarà un tros, a la mare.

Anuncis

Pintallavis

L’Emma avui ha de signar uns papers importants i no sap què posar-se. Per això, obre les portes de l’armari i mira atentament el seu interior durant molta estona. Fa morros amb els llavis i aixeca les celles. Elegant? Informal? Esportiva? Comença a escampar sobre el llit pantalons, faldilles, camises, samarretes, jaquetes de colors diferents i combinats, i abans que ella mateixa se n’adoni, omple el terra de vuit parells de calçats diferents. Observa amb atenció el seu reflex al mirall i no li acaba d’agradar. -Com se suposa que t’has de vestir en un dia com avui?- Res no li acaba de fer el pes. Mentre remena convençuda de trobar una brusa que ha vist fa cinc minuts, recorda que, després, no es pot entretenir massa estona, perquè ha de recollir l’Eudald de l’escola i portar-lo a la piscina. Ah, aquí la tenim, ja ha trobat la brusa; lliga amb els texans nous? Mentre insereix la cama esquerra en un dels camals dels pantalons, sent plorar l’Emili des de l’habitació. A peu coix (només té una cama dins dels texans, recordem-ho) s’acosta fins a l’habitació del nen i mira com marraneja. Mou amb suavitat el bressol intentant que s’adormi una altra vegada i observa el rellotge de paret; la seva mare (que ha de fer de cangur del nen mentre ella sigui fora) fa tard. Finalment, sembla que l’Emili torna a tancar els ulls i es calma una altra vegada. S’acaba de posar bé els pantalons i torna fins a l’habitació. Es mira al mirall de cos sencer mentre pensa en quina roba portarà ell. Arriba a la conclusió que ell, l’Eduard, li importa tot tan poc, que no es deu haver arribat ni a imaginar de vestir-se d’alguna manera especial, segur que per ell això d’avui no passa d’un pur tràmit -i té raó. Amb tot, no renuncia a arreglar-se una mica i per això, un cop decidida la roba, va fins al lavabo per maquillar-se (ni que sigui discretament). Es posa una mica de rímel a les pestanyes, es pentina amb el raspall, i dubte davant de les tres opcions de pintallavis. Mentre reflexiona sobre quin cromatisme combina millor amb el color de la seva brusa, es fixa que, el fons de la pica (a causa de les fortes raspallades mentre es pentinava els cabells), ha quedat ple de pèls. Agafa un tros de paper higiènic i neteja tots els cabells que han quedat enganxats al filtre del desguàs de la pica (que treu i deixa a un costat), per tal que l’aigua amb què fa fora els petits pèls restants s’escoli millor. Sent plorar un altre cop l’Emili des de l’habitació. Sospira i es mira el rellotge; la seva mare fa realment tard. Corre fins al costat del bressol, el sacseja suaument, i acaricia la galta del bebè. Es pregunta com pot ser que últimament plori tant, “Potser li estant sortint les dents”, ja li preguntarà al pediatre. Un altre cop davant de l’armari del lavabo, decideix agafar el pintallavis del vermell més apagat. Es gira i es mira al mirall amb el pintallavis a la mà. En treu el tap i, quan el vol deixar a un costat, se li escapa i cau a dins del desguàs. Intenta un gest ràpid per agafar-lo, però el petit caputxó cilíndric queda encallat a les profunditats de la pica; amb prou feines el pot intuir uns centímetres més avall, just al punt on les canonades fan el seu replec habitual. Posa els dits dins del desguàs però no hi arriba. Pensa amb què pot intentar recuperar el tap i va fins a la cuina per agafar algun estri allargat que l’ajudi. Un ganivet, el mànec d’una cullera, unes pinces… La forquilla de la fondue! Torna al lavabo amb els diferents estris que ha recol•lectat, i comença a provar sense gaire sort. Agafant una cullereta de cafè pel cap i inserint el mànec aconsegueix tocar el tap del pintallavis, però no el pot arrossegar cap amunt. Decideix provar-ho amb la forquilla de la fondue. Li sembla que l’atrapa, però cada cop que li sembla que ja el té, se li torna a escapar cap avall. L’Emma es posa nerviosa, i la seva mare no arriba… S’està deixant les ungles amb la broma del tap encallat, però es nega a deixar-lo allà dins, embussant la canonada. Ho torna a intentar i just quan gairebé el tenia a l’abast de la mà el telèfon l’interromp (ring, ring, ring!). Corre a agafar-lo.
– Sí?
– Hola, filla, sóc jo. Escolta… Que no podré venir a fer de cangur del nen, m’ha sorgit un imprevist i…
– No? Però si havíem quedat i… Jo ja faig tard!
– Ja, em sap greu, i més avui que…
– Sí, avui que… És igual, deixa-ho, ja m’ho arreglaré com pugui.
– De veritat? Tu… Estàs bé?
– Sí, sí, estic bé, no et preocupis.
– D’acord, doncs… Adéu, i tranquil•la, que tot anirà bé.
– Sí, sí, adéu…
Penja i torna fins al lavabo. Agafa la forquilla llarga i torna a intentar recuperar el tap del pintallavis. Passa cinc minuts rascant la canonada de manera infructuosa; segueix sense treure’l. De lluny, sent un altre cop l’Emili gemegant des de l’habitació alhora que sent la melodia del telèfon mòbil; veu el número del seu advocat, deu voler saber perquè no es presenta… Ja no té esma per anar a veure el nen ni tampoc per contestar a ningú, a més, ara està plenament concentrada a recuperar el tap. És una simple qüestió d’amor propi. Amb tot, si d’aquí a tres intents no ha aconseguit pescar-lo, es posarà a plorar.

El violí

Si em preguntessin amb què he xocat primer, si amb el seu estoig de violí o amb els seus ulls negres i brillants com dues boles de billar, la veritat, no sabria ben bé què contestar. La primera opció m’ha produït un dany físic just a l’alçada del pit (he notat com se’m clavava el lliscador de la cremallera, que duia mig oberta), però la seva mirada se m’ha clavat, em sembla, encara més endins. Ella amb prou feines ha esbossat un somriure de disculpa pel cop que m’ha donat amb l’instrument, i després he vist com es perdia autobús endins, darrera d’un anorac vermell, d’aquells que venen al pis -1 del Decathlon. No l’he vista durant una estona (el bus anava molt ple i he quedat encaixat entre un colze enamorat de les meves costelles i la motxilla amb rodes d’una nena de deu anys) així que, com he pogut, he tret el llibre de la meva bossa i m’he posat a llegir, tot i que no em podia treure aquells ulls negres del cap. A mesura que ens acostàvem al barri, el vehicle s’ha anat buidant i, una de les vegades que he aixecat la vista de les pàgines de la novel•la, els meus ulls han tornat a coincidir amb els seus. Seia cap al final, en un d’aquells espais de quatre seients. Anava molt carregada: una bossa d’esport negra i dues de plàstic d’aquestes que et cobren al supermercat (a part de l’estoig del violí). Com qui no vol la cosa m’he anat acostant discretament fins que he segut just al davant seu, d’esquena al sentit del trànsit. He intentat dissimular llegint, però no em podia concentrar. Encara no havíem fet ni tres parades quan ha tret un boli negre i s’ha apuntat alguna cosa al dors de la seva mà dreta. Què deu ser? He tancat el llibre, l’he deixat a la meva falda, i m’he posat a fer veure que mirava per la finestra. A través del reflex del vidre, sobreposada als cotxes, motos i furgonetes que ens avançaven, observava mig difuminats, tots i cadascun dels seus moviments. Feia cara de cansada, i de tant en tant, deixava anar un petit sospir. Amb decisió, he resolt de mirar-la directament, i he topat amb els seus ulls com dues llunes noves; els acompanyants perfectes pel somriure incipient que diria que em regala. Això m’anima. Tot seguit fa un petit badall tapant-se la boca amb la mà dreta i, en acabat, es frega els ulls amb el palmell (un altre cop de la mà dreta!). Quan m’hi fixo ja no sóc a temps de veure què és exactament, allò que s’ha apuntat abans. Baixo la mirada fins a les seves mans, que ara agafen amb força la funda del violí, però les paraules (o números, no ho sé) queden tapades per la seva mà esquerra. Dec dissimular molt malament el meu interès perquè, de cop, com si m’hagués llegit el pensament i volgués jugar amb mi, torna a aixecar la mà per fregar-se amb suavitat just a sota de l’orella, tot i que no aconsegueixo veure res clar. Em poso nerviós. Voldria dir-li alguna cosa i no sé què. Els meus dits ressegueixen la coberta i el llom del llibre amb la mateixa suavitat amb la qual resseguiria (si pogués) els dos clotets que se li formen a les galtes ara que em mira somrient. De cop, però, veig com la seva mirada s’allunya més enllà del meu cap, em giro i veig com dos revisors (les maquinetes a la mà) han pujat al vehicle i comencen a demanar bitllets. Fa cara de contrariada i penso que potser ella ha pujat al bus sense. Tanmateix, quan arriben a la nostra zona, veig com treu una T-10 i l’ensenya a un dels revisors dient-li que té pressa, que ha de baixar a la pròxima; potser per aquest motiu (la pressa) agafa totes les bosses però es deixa el violí al seient del costat. Quan la crido per avisar-la ella ja camina veloç carrer enllà. Mentrestant, el revisor em demana que li ensenyi el meu bitllet i jo (encara seguint-la amb la vista) em palpo la butxaca interior de la jaqueta (a l’alçada del pit) i noto com la meva cartera ha desaparegut. Miro i remiro totes les butxaques amb la mateixa sort. El revisor es comença a posar nerviós fins que, de sobte, com si hagués tingut una revelació, em llanço sobre l’estoig del violí, l’obro, i la trobo allà, solitària, sense cap targeta, i sense ni un cèntim a dins, és clar.

Il·lusions

A l’Anna; que posa la música d’aquesta història.

Em feia tanta il•lusió quan sonava el telèfon, l’agafava, i podia sentir la teva veu dient hola, com estàs? Vols que quedem? I jo ni pensava en si tenia altres compromisos perquè només esperava la teva trucada per poder-te veure i et deia sí esclar, quedem quan tu vulguis, on tu vulguis, perquè realment m’era igual què féssim, on anéssim, mentre fos amb tu. Aleshores deies demà a “l’hora x”, al “lloc y”, i jo, d’acord. A partir d’aquest moment tot eren nervis mentre pensava i calculava les hores, minuts, segons, que faltaven per tornar-te a veure i poder abraçar-te una altra vegada. Em dutxava, m’afaitava (sé que odiaves quan em deixava barba), em pentinava, fins i tot em comprava roba nova només per quedar amb tu. Quan encara faltava molta estona per a l’hora acordada jo ja agafava el metro i em plantava al “lloc y” molta estona abans de “l’hora x” que tu m’havies dit. Em posava nerviós perquè tu no arribaves i, a més, sempre acabaves fent tard. Pensava en si tenia dret a enfadar-me pel fet de tenir-me com un estaquirot durant tanta estona, però quan et veia arribar tan bonica i amb aquell somriure esclatant se’m passava qualsevol cosa i corria (jo, que sóc un manta) fins a poder-te veure de ben a prop. Sempre tenies alguna excusa per justificar la teva tardança i jo em posava seriós i feia veure que em creia tot el que m’explicaves. Quan acabaves amb les excuses pel retard, m’agafaves de la mà i passejàvem per carrers estrets, de noms antics i estranys, que no m’interessaven gens ni mica. Tu parlaves tota l’estona i jo només t’escoltava fins que deies i tu? No tens res per explicar-me? I jo havia d’inventar-me històries (que havia pensat prèviament, mentre t’esperava) per tal de dissimular una vida que no tenia i no dir-te que, realment, la meva vida depenia només de la teva trucada. Després anàvem a sopar a algun restaurant barat i de menjar ràpid i tu sempre demanaves allò que tenia més calories i més greix, i deies, si no ens ho mengem ara que som joves, quan ho farem? I reies a cor què vols. Després de sopar, ens empaitàvem pels carrers quadriculats de l’Eixample, aturant-nos a cada cantonada per abraçar-nos i riure mentre ens fèiem petons. Sempre volies venir a passar la nit a casa meva perquè deies que vivies lluny i que el teu pis era molt petit, massa per a tots dos. Així que sempre acabàvem pujant les escales interminables (no hi ha ascensor) del vell bloc de pisos fins arribar al quart on visc jo. Cada tres esglaons rondinaves i jo havia de vigilar-te perquè de tant en tant volies prémer el timbre d’algun dels veïns per despertar-los. Els hi donarem un susto, deies, i que paguin un ascensor d’una puta vegada. Quan arribàvem al meu pis, però, el mal humor ja s’havia evaporat. Corries cap al tocadiscos i posaves molt suau, gairebé com un xiuxiueig, un duet de folk-pop noruec que a tu t’encantava i de qui em vas obligar a comprar un CD. Entràvem abraçats a la meva habitació i jo em mirava en els teus ulls. Era divertit perquè segons com els tocava la llum, eren d’un color o un altre. A tu t’agradaven els dies en què et deia que eren verds; i et posaves de morros els dies en què la llum traïdora de la lluna te’ls convertia en marrons. A mi la veritat és que ja m’era igual, el meu matalàs era com un núvol que la teva presència acostava encara més al cel. Jugàvem a mirar-nos l’un a l’altra, estirats, i sempre guanyava jo perquè tu sempre t’acabaves adormint. Aleshores et mirava mentre dormies i em relaxava la teva respiració compassada i la calma que transmetia tot. El món girava i tu dormies. Finalment, em clapava jo també i somiava que et mirava mentre dormies, de manera que mai tenia clar si, realment, dormia o no. Bé, de fet sí, perquè arribava un moment en què es feia de dia i jo em regirava al llit i no hi trobava res, només el teu buit, la teva olor. Ni una nota, ni un post-it, ni un missatge gravat al contestador automàtic del telèfon. Desapareguda completament. Em quedava estirat al llit minuts, potser hores, i després, simplement, deixava passar el temps. En podia passar tant com tu volguessis, dies, setmanes, que jo no feia res. Vagava per casa com una ànima en pena, com a molt escrivia alguna cosa i, sobretot, esperava, esperava i esperava. Esperava la teva trucada, la teva veu, sentir-te dir hola, com estàs? Vol que quedem? I poder tenir il•lusions una altra vegada.

Hàlouin

No, a veure, si jo ho entenc que ens hem de posar al dia, i que no podem tancar les portes a les noves modes. Però entre poc i massa, no? Ve l’altre dia la meva filla i diu que, a l’escola, s’ha acabat això de la Castanyada i que ara celebren única i exclusivament el Hàlouin. Sí, em sona que a l’última reunió de pares ja ens en van comentar alguna cosa. Ens ho van vendre com una manera d’obrir-se al món i que així, a més, també aprendrien anglès. Tot el dia de Hàlouin farien les classes en la llengua de Dickens; així els nens (i nenes) practicarien l’idioma, que bona falta els fa. En un primer moment em va semblar bé (per això de practicar l’idioma), però que no fessin ni una simple menció a la nostra festa em va semblar que ja era passar-se de la ratlla. Recordo que ho vaig parlar, a part, amb la tutora de la nena, just després d’acabar la reunió, i em va confirmar que tot aquest sidral anava absolutament en sèriu. I ja teniu prous professors per fer totes les classes en anglès? vaig preguntar innocentment. Em va dir que no em preocupés, que estaven tots els mestres apuntats a un curs de reciclatge per tal de millorar els seus coneixements abans no arribés la data assenyalada. I no penseu torrar ni una trista castanya? Ni fer un panellet? Ni parlar del dia dels difunts? Ui, deixa, deixa, va dir; dia dels difunts? No voldràs que els nens se’ns espantin, són petits encara, a més, les tradicions locals (sic) ja les poden aprendre a casa… La veritat és que vaig marxar bastant emprenyat de la reunió (de fet, em vaig deixar la nena jugant al pati de l’escola i fins que no vaig arribar a casa la dona no em va fer ressaltar l’oblit) però amb aquests dos mesos que han passat, acompanyats de la rutina diària (aixeca’t, mira l’Ariadna Oltra, vés a treballar, torna, dina mirant la Núria Solé, mira La Riera, vés a buscar la nena a l’escola, mira una estoneta el Club Súper 3, ajuda-la a fer els deures, mira l’Esport Club, sopa, mira El convidat… Potser miro massa la tele, no?) van fer que m’oblidés del tema. I va, i tal com deia abans, arriba l’altre dia la nena i ens diu que necessita una disfressa pel dia de Hàlouin. Però no havíem quedat que la disfressa era només per Carnaval? No, ara resulta que per Hàlouin també, toca’t els… I què fareu? Les classes disfressats? No ben bé, va dir, es veu que no disposen de prous mestres amb domini de l’anglès per poder fer totes les classes així que, més aviat, faran activitats conjuntes com ara explicar contes i rondalles… La vaig interrompre: catalans, suposo… En Pere i el Llop? En Joan sense por? No, no, d’un senyor que es deia Pou, Poe, o algo així, que feia contes de por… Avui n’hem començat a parlar a classe… Però us els llegiran en anglès, almenys? No, no, la mestra ha dit que la traducció en català era molt bona i que no la podíem desaprofitar… Jo ja no entenia res. Bé, sí, que la mestra de la nena m’havia enganyat i que havíem de preparar una disfressa per al cap de dos dies, una disfressa que tingués relació amb el Hàlouin i tota la pesca… De bruixa? De gat negre? De carabassa? De marmita? Aleshores se’m van encendre la llumeta i vaig tenir la gran idea. Vaig agafar roba vella de l’àvia i vaig crear la disfressa perfecta per un dia com avui. No comptava amb la crueltat dels infants ni amb la poca tolerància dels (i les) mestres de l’escola. Aquesta tarda la nena m’ha arribat a casa plorant perquè tots els seus companys s’havien rigut d’ella. A més, portava una nota de la mestra per a mi i la meva dona. Diu que si teníem clar que a l’escola celebraven el “Halloween”, per què la nena ha aparegut disfressada de castanyera.

Trobada

L’SMS arriba quan ja passen deu minuts de l’hora acordada. Que al final no vindré, que em sap greu, que un petó. Vaja. Aixeques la vista del telèfon mòbil i la passeges entre totes les persones que ara t’envolten. Famílies de turistes (els nens dels quals porten samarretes del Barça), avis amb boines i àvies amb gorres, joves estudiants, executius que caminen atrafegats… S’encenen els llums de la Casa Batlló; s’està fent fosc. No saps què fer, et sobra temps i et sembla una tonteria que, havent fet el viatge, ara hagis de tornar a casa sense haver fet res de profit. Fixes de cop la vista en un noi que hi ha uns metres més enllà. Et fa gràcia perquè és evident que s’està esperant. Pateix exactament els mateixos símptomes que tu fa cinc minuts. Recolza el pes del cos en una cama i després a l’altra, camina en petits cercles irregulars, mira sense interès la gent que passa… Ara i adés observa el rellotge i, després, esbufega. Sense adonar-te’n, t’hi has anat acostant, i veus com ara centra l’interès en un cartell d’una manifestació ja passada, penjat d’un fanal modernista. De sobte, el jove fa un petit salt i es posa la mà a la butxaca. En treu un telèfon mòbil antic, molt antic. El reconeixes perquè (encara que estigui lluny) pots veure com és un model semblant al teu. Tant bon punt l’obre (és d’aquells desplegables) i el mira, intueixes una ganyota a la seva cara. Pots endevinar perfectament el que hi ha llegit. Alguna cosa semblant al teu “que no vindré, que em sap greu, que un petó”. El fet de veure algú a qui també han deixat plantat et fa sentir millor, t’alleuja. Veus, aleshores, com es gira i les vostres mirades s’entrecreuen un breu instant. Li pots veure perfectament la cara. Així, vist una mica de lluny, és clavat a tu. La sorpresa et deixa paralitzat uns segons. El perds de vista un instant fins que visualitzes la seva esquena ara que s’ha girat i enfila, veloç, Passeig de Gràcia amunt. Pot ser? Mentre el segueixes a distància, reconeixes en ell la teva manera de caminar i el moviment pendular dels teus braços, mentre esquiva tota la gent que ve de cara. Penses que és impossible, ha de ser necessàriament algú a qui t’assemblis molt. El mar de gent que us separa dificulta la teva aproximació. La seva esquena es perd entre desenes de jaquetes i anoracs multicolors. Camina molt ràpid, com tu, tot i que no et sembla que fugi, perquè ara s’ha aturat davant d’una senyora, sembla que per demanar una adreça. Reconeixes el somriure amb què li agraeix les indicacions perquè és el mateix que poses quan t’han de fer una fotografia. Tot això et segueix semblant absurd, però ara que ja ha enfilat un carrer menys cèntric (amb molta menys gent) identifiques perfectament la caçadora de pell que et vas comprar a les últimes rebaixes. Corres amb totes les teves forces per acostar-t’hi i, finalment, et sembla que l’aconsegueixes. La situació et sembla una broma de mal gust que no saps com resoldre. I, a més, ara ja et tens molt a prop, a l’abast de la mà; gairebé et podries tocar amb la punta dels dits.

Pizzeria

“El problema que té la pizza és que, l’últim tros, sempre te l’has de menjar fred.” I, ràpidament, s’ho ha apuntat a la seva llibreteta de pell negra. Diu que vol escriure un llibre sobre la història de la pizza, que per això parla amb mi, que sembla ser que en sé molt. Ja fa una estona que xerrem (bé, de fet només xerra ell) sobre les propietats d’aquesta menja, del les quals, realment, n’és ell l’autèntic expert. Cada cop que deixa anar una frase suposadament lapidària com la de l’inici, s’atura i ho apunta a la llibreta. Avui ja n’he comptabilitzat vuit i mitja (una se li ha oblidat a la meitat d’apuntar-la). És una mica pesat, però en el fons m’agrada que vingui sovint a fer-me companyia. Com sempre, ha demanat una gerra de sangria i no s’ha molestat gens a preguntar-me si jo en volia una mica (de totes maneres, li hagués hagut de dir que no. No puc beure estant de servei). Després, va repassant una a una totes les pizzes de la carta que tinc oberta al davant; i en demana porcions de qualsevol tipus. De totes me’n pot dir, almenys, alguna cosa; tot i que gairebé sempre negativa, això sí. “Com pot ser que a la quatre formatges li poseu rocafort? No veieu que emmascara els gust de l’emmental, pobret? Com teniu els nassos de posar pizza de pepperoni si després només hi ha dues o tres rodanxes?” S’ha de dir que té una fixació bastant especial amb la pizza hawaiana. No entén per què sempre porta pinya. La pinya es menja amb almívar, coi, o com a molt amb pernil salat. Però amb una pizza? A qui collons li agrada la pinya, així, calenta, cuita (ecs), posada en una pizza? Aleshores treu la vella història del seu cosí Suneo, que ha viatjat nosequantes vegades a Hawaii i en sa vida (m’has sentit bé? En SA VIDA!) s’ha trobat un tros de pinya a sobre d’una pizza. Perquè, per començar, a Hawaii només pots trobar pizzes als típics restaurants italians d’estovalles de quadradets blancs i vermells, i tindria conya que en un restaurant italià enmig de Honolulu tinguessin una pizza anomenada hawaiana. Res, home, que això de la pizza hawaiana aquesta és una estafa, fora, fora… Segueix repassant la llista davant del meu somriure irònic. Quan arriba a la pizza que porta un ou ferrat al mig es posa a cantussejar com si fos Pavarotti ¬−O soleee mioooo. Fet que li produeix molta gràcia. Ara porta una estona callat, com si reflexionés. La gerra de sangria ja està completament buida i potser per això ha entrat en aquesta mena d’estat somnolent en què no sé ben bé si està despert o dormint. Diria que no dorm, perquè ja tinc més o menys controlat que quan ho fa, recita en veu baixa i sense equivocar-se mai els números de telèfon de totes les pizzeries del barri. Després, com si l’hagués agafat en falta, se m’abraça i em suplica que no m’enfadi, que jo sóc el seu xef preferit. I puc estar-me fins a l’hora de tancar envoltat pels seus braços peluts, sentint els seus dits amb restes de tomàquet refregant-se per la meva esquena. Aleshores és quan arriba algun dels cambrers, l’agafa per les espatlles, li treu la cartera de l’americana i li cobrem amb la targeta de crèdit totes les consumicions (que consti que mai l’estafem, al cap i a la fi, és el nostre client més fidel). Després, entre la resta de treballadors, es sorteja qui l’acompanya a casa. Tanquem, i jo em quedo sempre a la porta vigilant el local, amb la carta de pizzes encaixada entre les meves dues mans. Més d’un dia i de dos, amb l’últim tros de pizza abandonada a la meva safata de cartró, que resta fins l’endemà, definitiva i irremeiablement freda.

Verba volant, scripta manent

Li ha dit que l’estima, que l’estima molt. Ha estat prou bonic. L’escena s’ha produït davant del portal de casa d’ella, cap a tres quarts de quatre de la tarda, sota un sol d’escàndol entossudit a fer-los suar. I sí, ella li ha dit això: “T’estimo, t’estimo molt”. El fet és important perquè durant els gairebé cinc mesos de relació que porten, entre les múltiples converses que els ocupen, ella s’ha encarregat d’explicar-li moltes vegades que odia aquesta gent que té tanta facilitat per dir t’estimo a algú, quan, realment, no ho senten. La banalització del verb estimar, vaja, que apareix a qualsevol moment; al final de qualsevol missatge d’SMS, de qualsevol correu electrònic, de qualsevol recordatori al fèisbuc… Odia la gent que utilitza amb total impunitat aquest verb (enganyant als al•ludits) i es queden després tan amples. Com si fos tan fàcil estimar algú! Per això és tan important que avui, davant del portal de casa d’ella, mentre s’estaven acomiadant, ella li hagi dit això. Se sent immensament feliç perquè sap que si és ella qui pronuncia aquest mot màgic, es tracta d’una declaració sincera. Pensa aleshores en molts dels moments que han passat junts, i en les vegades que ell, en arravataments de passió, sentia com la paraula li pujava per la gola i havia de fer esforços per tornar-se-la a empassar de nou, per no quedar malament, i seguir mantenint el prestigi que (sempre segons ella) la paraula es mereix. Recorda les dificultats de l’inici, els dubtes sobre el que sentien l’un per l’altra, el mes i mig que va haver d’aguantar a l’ombra perquè ella deixés la seva relació anterior; trencada, al cap i a la fi, gràcies al fet que l’ex havia marxat a treballar durant un temps fora del país. La distància, doncs, els va facilitar les coses.
Ara s’abracen amb força i es miren als ulls. Ella li proposa de pujar a casa seva i ell accepta sense pensar-s’ho. Un cop a dins del pis (i sempre abraçats) es desplacen veloços fins a l’habitació i fan l’amor amb la major tendresa amb què ho han fet mai des que es coneixen. S’acaricien i es besen llargament, gairebé el temps just que dura el capítol de La Riera, que senten tota l’estona de fons, a través de la paret prima que separa la seva l’habitació del menjador de la veïna del costat. Quan acaben, es passen un parell de segles mirant-se mútuament. Encabat, ella diu que vol dutxar-se i desapareix nua i encisadora passadís enllà. Ell s’estira mirant el sostre (les mans al clatell) i somriu pensant en la sort que té. Sent el soroll de la dutxa i imagina com les gotes d’aigua recorren els mateixos camins que minuts abans han resseguit els seus dits. S’aixeca i camina per l’habitació, sempre un punt desordenada. Es mira al mirall del costat de l’armari i s’allisa els cabells. Després, s’acosta a l’escriptori i seu a la cadira de fusta. Gairebé ocult entre muntanyes de treballs, factures i exàmens per corregir, hi descobreix l’ordinador portàtil. Està engegat, treballant àrduament en un programa de descàrregues il•legals d’aquests que ell no ha sabut fer anar mai. A baix a la dreta, veu també la finestreta del mail. Impulsat per una curiositat estranya, obre el correu i repassa la missatgeria (De lluny, sent com des del lavabo ella va taral•lejant Benvolgut, permet-me suposar…). Es fixa en el fet que ella és d’aquelles persones que no elimina gairebé mai el correu, així que gairebé es perd davant la corrua de missatges de tot tipus: institut, família, cadenes de power points amb musiqueta ensucrada, cadenes de power points sense musiqueta ensucrada (en aquest cas, d’ensucrades ho són les fotos)… No reconeix que, en el fons, era el que cercava fins que ho té al davant. Un parell de missatges de correu escrits entre ella i el seu ex-nòvio. Amb la mà tremolant, prem a sobre i comença a llegir. Són de l’època en la qual ell va marxar a treballar a fora. Ja fa gairebé vuit mesos –ells dos, aleshores, amb prou feines es coneixien. El de l’ex no és un escrit gaire llarg, tot i que li explica com és la nova casa, la nova feina, els nous companys i, finalment, diu que la troba a faltar. No sap si vol llegir la resposta d’ella, però el fet de sentir encara rajar l’aigua de la dutxa, fa que s’atreveixi a baixar la rodeta del ratolí i descobrir què hi ha. El missatge és prolix i atapeït (com els que rep ell quan, a vegades, es comuniquen alguna cosa per correu). Els nervis fan que llegeixi ràpid i una mica en diagonal, però és capaç de veure com parla de la feina, dels amics comuns, de la família i de com el pis s’ha eixamplat de cop ara que hi viu tota sola. Després fa un punt i a part; repeteix que el troba a faltar, li envia petons i, finalment, afegeix que l’estima, que l’estima molt.

Perruqueria

Cada cop que tinc problemes d’autoestima, vaig a la perruqueria. Anar a la perruqueria del barri m’anima, em fa sentir millor. Tant bon punt trepitjo el local ja em reben amb tots els honors, sembla fins i tot que m’esperin. Aleshores comencen les lloances i em converteixo immediatament en el jove més atractiu i simpàtic del barri. Vols dir que necessites tallar-te els cabells, noi? Si ja està molt guapo així. Clar que el cabell curt també et queda molt bé. Vols provar la màquina nova de depilació làser? T’aniria molt bé pels pèls aquests del clatell. T’ho dic sempre, amb una vegada ja n’hi ha prou i no te n’hauries de preocupar mai més. Jo simplement somric davant de totes aquestes atencions i, com si fos una esponja, vaig absorbint totes i cadascuna de les floretes que em llancen, mentre noto com el meu comptador d’autoestima puja a més velocitat que un termòmetre al desert. Després dic alguna tonteria, riuen, i se’n fan creus de tenir un noi tan simpàtic al local, que amenitzi amb tant bon humor les tardes que les visito. Sempre em volen colar dels primers, per davant de les senyores que necessiten passar-se hores davant del mirall, mentre esperen que la coloració faci el seu efecte i no se’ls vegin les canes. Passa, noi, passa, que tu vas més ràpid i no et volem fer perdre el temps. Jo, que sóc molt educat, sempre dic que no, que prefereixo esperar-me. Si elles han arribat abans, tenen dret a ser ateses amb més antelació que no pas jo. Per mi, sempre puntualitzo, acompanyar durant una estones unes senyores tan simpàtiques i agradables és una experiència més enriquidora que, per exemple, un viatge al Tibet. La meva actitud tan cortesa els acostuma a fer molta gràcia. Ja no queden joves com aquests, diuen sovint. I estan contentes de comprovar com m’assec en un racó de la perruqueria i espero pacient el meu torn. Aleshores, obren l’Hola o el Lecturas (amb el suplement en català “Tot i més”) i, sense mirar-los, comencen a xerrar de les seves coses. A posar-se al dia, com diuen elles. Jo sempre escolto atentament totes les seves anècdotes. Com aquella (comença una, amb el cap recolzat al rentacaps) del noi de la Clotilde, que l’altre dia regirava contenidors amb una noia guapíssima al costat; o la de l’estrany atracament que es va produir a la farmàcia fa unes setmanes. Del noi de la Jordina, que corria amb sabatilles pel carrer. O com, després, xafardegen sobre els amors i desamors que es produeixen al mercat de baix; i de la boja que persegueix amb el carro de la compra als joves que van a comprar al súper. Més tard, sento com parlen d’un veí estrany que diu que escriu novel•les per a autors famosos; o dels problemes d’una de les seves nebodes per deixar de fumar. Mentre els assequen els cabells, una encara té corda per comentar que se’n va de vacances a un poble estrany, famós pels avions de paper que fan els joves, i que marxa abans de Sant Joan, que es veu que el seu fill solter vol organitzar una festa a casa. Després de pagar (amb targeta, nena, que no porto tants cèntims a sobre) sempre es giren cap a mi i em somriuen una última vegada. Abans d’acomiadar-se em comenten que els sap greu haver-me fet esperar tanta estona. Els faig un gest amb la mà com de no es preocupin i, mentre surten per la porta, encara sóc a temps d’escoltar com diuen “Aquest noi és una joia, mira si es deu haver avorrit, el pobre! Tanta estona escoltant totes aquestes tonteries del barri, que amb prou feines ens interessen a nosaltres”.

Sant Joan

En Joan té dos problemes: té por dels petards (és a dir, odia la revetlla del seu sant) i està enamorat de la Joana. En Joan sempre ha tingut por dels petards, fins i tot de les bombetes o cebetes aquelles que llancen els nens petits maleducats als peus dels vianants. L’altre dia però, va tenir com una mena de revelació i, al despertar-se, va veure claríssim que organitzar una festa el dia de la revetlla era la manera perfecta per intentar solucionar tots dos problemes. Era l’excusa perfecta per convidar-hi la Joana, i acabar amb tot aquest temps de flirteig mutu que (té la sensació) cap dels dos es decideix a trencar; i, d’alguna manera, intentar superar també la por inexplicable cap a la pirotècnia. Convidar a la Joana sola només a sopar li sembla un atac massa directe, així que decideix organitzar una festa i invitar també a altres companys de l’empresa, que de seguida se n’alegren i comencen a emocionar-se parlant de petards, piules i coets voladors, mentre rememoren heroïcitats de joventut plenes de contenidors socarrimats.
Durant el sopar, quan en Joan s’acosta a la cadira de la Joana, pensa que potser s’ha complicat molt la vida amb això de la festa. A ell li hauria vingut més de gust haver quedat tranquil•lament per sopar els dos sols. Xerrar amb calma en un pati interior, arrecerats de qualsevol perill, i acabar la vetllada amb una coca de crema i pinyons, acompanyada per unes copes de cava, deixar-se emportar, després, per la nit estival… Però no volia espantar a la Joana amb una proposta tant comprometedora, pensa que és millor dissimular una mica, encara. Per això, mentre li comenta què li sembla tot el sarau de la festa, se n’alegra de la seva ràpida resposta afirmativa (que s’ho estigui passant bé és un bon senyal), però és incapaç de notar en el to de la seva veu i en la seva mirada, que ella hagués preferit fer un sopar tots dos sols en un lloc ben tancat, amb coca de crema i pinyons, copa de cava i després… Qui sap… Ni tampoc veu res de sospitós en el fet que ella pregunti alarmada si més tard hi haurà petards, a la festa. A la qual cosa ell respon que sí, que esclar (no es pot fer el tou davant d’ella), que no en poden faltar, que li encanten els petards des que era ben petit. La Joana fa veure que li fa molta il•lusió, tot i que odia qualsevol cosa que tingui a veure amb el pim-pam-pum que ressona sempre durant aquestes dates.
Després de sopar, tots comencen a treure els artefactes típics d’aquesta nit i inicien l’encesa de traques i de coets ultrapotents que pugen xiulant cap al cel (fiiiiiu) a una velocitat no apte per a radars de trànsit. En Joan s’ho mira tot des de lluny, una mica apartat, dissimulant; i mira de reüll a la Joana, que no fa massa bona cara i porta diversos minuts amb les mans tapant-se les orelles i la boca oberta en forma de ganyota. En una imatge més propera a “El crit” de Munch que no pas al somriure de felicitat que hom podia esperar. L’herba del jardí, a causa dels nombroses petards, comença a tenir molt mal aspecte i tot plegat fa una intensa i insuportable olor de sofre. Al cap d’una estona, alguns dels companys d’en Joan el criden per dir-li si l’amfitrió no pensa llançar ni una trista piula. Ell fa un gest amb la mà i diu que sí. Ha arribat el moment, pensa, i treu de dins d’una bossa una font de llum i de colors, perfecta -ha dit la venedora de la paradeta blava de la plaça on, per primera cop a la vida, s’ha aproximat- per finalitzar la festa amb un bonic castells de foc particular. Planta el cilindre al mig del jardí, aconsegueix trobar la metxa i l’encén. Acte seguit, fa un saltet i una correguda bastant lamentable per fugir de les espurnes que han començat a cremar la metxa. Just en el moment en què arriba al costat de la Joana, la font comença a treure espurnes de moltíssims colors i tots s’uneixen en un original crit “Ohhhhhhh!!!”. Mentre l’artefacte dóna voltes i més voltes sobre el seu eix, i crema tota la gespa del seu voltant, en Joan mira a la Joana, que fa una cara estranya; li pregunta si es troba bé i ella li diu que sí, tot i que, realment, està morta de por. Després, mira l’aspecte del seu destrossat jardí: les cadires per terra amb múltiples taques negres, els petits arbustos ressecats, els testos de les plantes foradats per la introducció reiterada de coets, l’herba en pitjor estat que la del Santiago Bernabéu… Sent com el cor li batega amb força. I no sap si és pel cos de la Joana, que a aquestes alçades ja s’arrapa amb una força inhumana al seu braç, o per l’emoció que sent d’ell mateix, dels sacrificis que és capaç de fer per amor.