Punt i coma (o conte infantil per a futurs filòlegs)

El punt i la coma es van conèixer, un dimecres de maig, sobre un full de paper quadriculat que havia escrit un nen semi analfabet. El nen, de primer de primària, havia d’escriure una redacció sobre el seu menjar preferit, “Com a molt cinquanta paraules… I recordeu-vos d’utilitzar els signes de puntuació!” va advertir-lo la mestra. Ell va arribar a casa i com que era un nen una mica estrany, va decidir que faria els deures que li havien posat abans de mirar el Club Súper 3. Va treure la llibreta de fulls quadriculats (així aconseguia fer la lletra recta) i va començar a escriure: “A MI M’AGRADA EL PEIX SOBRATOT LA TUÑINA,. LA CARN NO MAGRADA TAN PERQUÈ QUAN LA MENJO FA BOLA.,” I com que no recordava si a l’acabar una oració havia de posar un punt o una coma, va decidir escriure les dues coses, una darrera l’altra, cada cop en un ordre diferent, convençut que així encertaria com a mínim la meitat. Cofoi de la seva pròpia intel•ligència, va seguir amb la seva redacció fins a completar quaranta-set paraules. Tanmateix, el nen semi analfabet no es podia imaginar quina una n’acaba d’organitzar amb la seva acció. El punt i la coma mai no s’havien trobat tan a prop l’un de l’altra. Era la primera vegada. El punt va tossir una mica “ehem, ehem”, fent-se l’interessant, i la coma es va posar una mica vermella. “Quina casualitat trobar-nos aquí, no?” Va gosar dir el punt. “Sí…” Va fer ella tímidament. El punt va pensar que la coma era molt guapa, tan alta i esvelta i la coma va pensar que tot i ser una mica baixet, el punt tenia un punt d’interessant. Es van quedar moltes hores sense saber què dir-se, un al costat de l’altra, sobre el full de paper quadriculat que, aleshores, ja havia quedat empresonat a la carpeta del nen. Va passar tota la nit i l’endemà, just en el moment en què entregava la redacció a la professora, el punt va agafar totes les seves forces i va decidir posar els punts sobre les is dient: “Coma, ja no puc més. Ara que t’he vist de prop, i havent passat totes aquestes hores junts t’he de confessar que no puc viure sense tu, m’agradaria que no ens separéssim mai més”. La coma es va eixamplar de felicitat i amb una celeritat exemplar va dir que ella sentia exactament el mateix, que també creia que estaven fets l’un per l’altre. El punt es va posar tan content que va fer un salt d’alegria altíssim, tant, que es va quedar penjant just a sobre de la coma, així: ; La professora, quan ho va veure, no li va agradar gens, i va castigar el nen per haver fet trampes (segur que l’havien ajudat a casa, va pensar) i no haver-se limitat a fer servir els signes de puntuació explicats a classe. El nen no va saber com defensar-se i es va posar a plorar mentre es mirava incrèdul la seva redacció. Cap dels dos va entendre ni es va fixar que, en aquell moment, s’acabava de produir sobre el full de paper, una de les pauses amoroses més boniques que s’havien vist mai. El punt i la coma es miraven fixament l’un a l’altra, el temps just, perfecte; aquell que no és tan breu (amb prou feines et deixa respirar) com una coma, ni tan llarg i abrupte com sempre resulta un punt i final.

Mercat

Al mercat la noia de la fruiteria és alta i bruna, i té una facilitat innata per fer nusos a les bosses de maduixes, cireres o cebes que m’emporto cada divendres. Em fascinen els seus dits, la velocitat a la qual els mou, com giren i regiren fins aconseguir l’enllaç perfecte. Només es distreu quan passa el noi de la xarcuteria; aleshores s’atura i el mira amb uns ulls que brillen com el cel de Barcelona la nit de Sant Joan, plens de vida i de color, resseguint el seu cos, la bata blanca i el carro on porta tot l’embotit que vendrà avui. Ell fa un gest amb la mà esquerra, que val tant de salutació com de comiat, i segueix caminant endormiscat fins que arriba al bar que fa cantonada. Allà obre els ulls de cop, desbordant simpatia i energia, fascinat per la cambrera que cada matí li prepara el cigaló de rigor. Xerren i ell li mira el cul cada cop que ella es gira per fer funcionar la màquina del cafè. Quan s’acosta el noi dels llegums ella li recorda que porta molta estona assegut a la barra, i que potser se li farà malbé el menjar si no el posa a la nevera. El xarcuter s’afanya, content perquè la cambrera és preocupa d’ell, i saluda amb un cop de cap al noi dels llegums, que és rebut per la cambrera amb un somriure blanc i radiant, com una immensa pista d’esquí alpina. Mentre ella li pregunta què vol, i li ofereix entrepans, pastes de xocolata, crema o nata (de fet, tot el que té ara mateix al seu abast), el noi dels llegums observa de lluny a la peixatera, que creua un passadís ple de bassals amb una capsa blanca plena de verats, aguantant-la amb uns guants humits de color carbassa. Camina veloç, però es distreu mirant el carnisser, que passa amb un cabrit a les espatlles; aleshores rellisca, xoca amb un dels toros que transporten material i cau a terra amb un gran terrabastall. De terra estant, envoltada de peixos i gambes, mentre se li acosten companys de totes les parades veïnes per ajudar-la, veu com el carnisser s’allunya, sense adonar-se’n del sarau que s’ha organitzat, en part, per culpa seva, i camina xino-xano fins que el perd de vista quan gira pel segon passadís a l’esquerra. De seguida arriba a la seva parada, deixa el cabrit a sobre del mostrador, i es gira per parlar amb la noia nova de la parada del davant. Ella porta un davantal taronja, amb dues ametlles de color groc (són les butxaques) a l’altura dels malucs. A ell li encanta com li queda el davantal, i pensa que avui li dirà, però quan es decideix a acostar-se-li per parlar, ella ja ha sortit corrent de la parada, perseguint un dels nois que fan de transportistes. Fa dies que s’hi ha fixat, però l’admiració no és pas recíproca, i ell se la treu de sobre (això indigna el carnisser, que s’ho mira tot de lluny) sense ni fixar-se en com de bé li queda el davantal a la noia, que es gira capcota i torna a la seva parada. No veu com el transportista camina ràpid i decidit fins al davant de la fruiteria, on s’embadoca mirant la noia alta i bruna. I queda fascinat pels seus dits, la velocitat a la qual els mou, com giren i regiren, fins aconseguir l’enllaç perfecte.

“Redacció” de Quim Monzó (i II)

Al cap de no massa estona em va venir a visitar. Se li ha de reconèixer que, més o menys, venia cada dia. El que m’emprenyava més és que sempre fèiem el mateix: em mirava, m’acariciava suaument i després em renyava perquè anava bruta i no m’havia rentat les mans. Però com volia que anés si em tenia enterrada permanentment sota terra? I, a sobre, aquesta obsessió per pretendre que em netegés les mans. Això era feina seva i no ho va fer mai! Esclar que tenia les mans brutes, el noi no s’havia dignat a passar-me ni un raspallet per tal de treure’m (ni que fos una mica) la pols que se m’acumula entre els cabells! I volia que em netegés les mans… Quin idiota! Després em va fer un petó per acomiadar-se, em va dir amb un xiuxiueig: “Porta’t bé”, i em va tornar a enterrar a les catacumbes jardineres on estic condemnada. Semblava que, durant una estona, tot estava tranquil quan de cop vaig sentir uns crits molt forts; el papà i la mamà discutien. Cridaven tant que els sentia perfectament. Ell li retreia que no tenia ambicions de cap tipus i que estava cansat d’aquella família mediocre, amb un fill malcriat i estúpid i una dona histèrica. Ella li responia que era un covard i que si estava tan malament que agafés les coses i marxés de casa amb la seva puteta del despatx. A ell això el devia sulfurar moltíssim perquè cridava de tal manera i donava uns cops tan forts als mobles, que les formigues del meu voltant es van amagar de la tremolor que recorria el terra. Després es va sentir un últim cop, un xiscle molt agut i, finalment, el silenci. Al cap de poc vaig notar que algú arrossegava quelcom per sobre la sorra i començaven a cavar a escassos centímetres del meu amagatall, tan a prop, que l’hemisferi dret del meu cap de peluix va sobresortir una mica, i vaig poder veure com el pare feia un forat amb la mare immòbil, ajaguda als seus peus. Durant aquella estona, vaig tenir l’esperança que el pare em descobrís i m’arranqués de les grapes del seu fill (que així rebria més tard, esperava, un càstig exemplar), però estava tan enfeinat que no em va veure. Va seguir treballant àrduament fins que va assolir una profunditat considerable, i va llençar sense massa miraments el cos inert de la seva ,ja en aquells moments, exdona. I així ens vam quedar, una al costat de l’altra, sense poder-nos moure cap de les dues. El pare i el nen van marxar l’endemà acompanyats d’uns senyors que tampoc ens van veure. Des d’aleshores, he de reconèixer que, en el fons, ara el trobo a faltar. De fet, estic esperant que vingui a buscar-me i així ens trobi a totes dues aquí a terra. A veure si aleshores té pebrots, com fa amb mi, de dir-li a la seva “mamà” que es renti bé les mans perquè està molt bruta.

“Redacció” de Quim Monzó (I)

Amb la credibilitat visual i auditiva que dóna viure enterrada sota terra, puc afirmar, sense por a equivocar-me, que va ser diumenge quan la família que m’acollia va sortir a passejar per última vegada. Ho vaig notar de seguida, perquè sentia les passes de tres persones diferents trepitjant sobre la sorra del jardí on jo estic enterrada. I l’únic dia en el qual tota la família sortien junts de casa era diumenge. Els altres sis dies sempre sortia primer el pare (era el que trepitjava més fort) i després el nen amb la mare (la “mamà”, com l’anomenava ell), que l’acompanyava a escola. Sí, l’acompanyava a escola, i mira que amb els retalls de conversa escadussers que m’arriben aquí baix, vaig deduir, ja fa temps, que el centre d’estudi està a escassos cent metres de casa…. I és que jo tinc mala sort. Quan amb la resta de companyes ens passàvem els dies i les nits a les prestatgeries del Toys ‘R’ Us, somiàvem amb qui seria la nostra propietària (repeteixo, propietària) i imaginàvem què faríem amb elles; com jugaríem a papes i a mames, a cuinetes, a “doctor, a la nena li fa mal la panxa…”. I totes les de la meva secció esperàvem amb candeletes el dia que seríem recollides per una nena, que ens estimaria tant o més que a Justin Bieber. Però no. A mi em va tocar el nen efeminat, la típica criatura amarada que ja des de ben petita va perdent més oli que una fregidora. Encara recordo el somriure malèvol de les meves companyes quan em van veure desaparèixer en braços del xaval, que corria emocionat cap a la caixa, on feia cua la seva mare. Com devien riure les males pècores, i això que no sabien el que m’esperava. La mare, al veure’m en braços del nen, li va dir que no podia ser, que allò no ho podia veure son pare. El noi va prometre-li que em tindria amagada, i quan vam arribar a casa em va enterrar al jardí, al costat d’un arbre. Així doncs, la meva vida de nina consisteix en passar gran part de la meva existència a sota terra, desxifrant a què es dedica la família del nen, que em treu de tant en tant per jugar amb mi.
Però vaja, tot això va acabar el diumenge, com deia, l’últim dia que van sortir a passejar tots tres de bon matí. Sempre que sortien el dia de guardar, me’ls imaginava a tots ben arregladets: la mare amb un vestit beix, el pare amb camisa blanca i pantalons grisos amb la ratlla de la planxa ben marcada i el nen més encoloniat i repentinat que un orfe del Colegio de San Ildefonso, d’aquests de la loteria de Nadal. La veritat és que tot això són suposicions, seria ben estrany que encertés com van vestits, però el fet que surtin els diumenges fent aquesta pantomima de família feliç m’ha creat una imatge com aquesta… Tot i que, realment, vés a saber què fan! Devien anar a esmorzar a alguna xocolateria i després devien caminar amunt i avall, avorrint-se com jo, que em vaig passar el matí comptant formigues (quan en portava 276 me’n vaig cansar). Després, ja devia ser el migdia, els vaig sentir com arribaven. La mare es queixava perquè el pare s’havia passat tot el matí llegint el diari; ell no va respondre i llavors ella va cridar: “ Ets un imbècil!” i tot seguit li va fer un petó, suposo que al nen (al pare no tindria lògica després d’haver-lo insultat, no?), d’aquest petons amb efecte ventosa, que se senten a distància i que sembla que et vulguin xuclar l’ànima. Es van ficar cap a casa i no els vaig sentir durant una bona estona, que jo vaig aprofitar per dinar, és a dir, per seguir empassant-me pols.
Més tard, vaig notar que arribaven visites, eren els tiets i el cosí del nen. Vaig sentir com els dos nois jugaven a pocs metres d’on jo estic enterrada. Xisclaven i reien. Com dissimulava, el marieta! Fent veure que li agradava jugar a pilota, fer guerres d’astronautes o conduir el camió de bombers. Però després ja vaig notar pel to de veu, que el meu nen es posava content de veritat. Va ser quan van treure els màdelmans… Allà sí que es trobava en la seva salsa! El cosí encara va accedir quan figurava que el Màdelman Policia i el Màdelman Miner anaven de compres, però quan el meu propietari va intentar organitzar una desfilada de models amb el Màdelman Socorrista i el Màdelman Submarinista com a caps de cartell, la troca ja es va embolicar tant que van acabar a cops de puny. Les mares respectives van sortir rabent i, pels crits que feien mentre forcejaven, vaig notar que els va costar de separar-los. La mare cridava molt i li deia al pare alguna cosa així com que els nens s’estaven matant i ell s’estava al sofà sense fer res. La cosa no va pujar de to i, ràpidament, es van ficar cap a dins de casa; ja no els vaig sentir més fins que van acomiadar-se dels tiets i el cosí. Tal com s’havien barallat abans, no m’hagués estranyat gens que s’haguessin fet llengotes, aquells dos, en lloc de dir-se adéu…

Gimnàs

En Terenci és un d’aquells nois que, com diria una amiga meva, és homosexual però encara no ho sap. Va arribar il•lusionat fa una setmana, acabat de sortir de la facultat de fisioteràpia, i em va comentar que li havien dit que fent de monitor en gimnasos com aquest es lligava molt. Això sí, no va especificar amb qui. Jo ja porto gairebé vint anys de professió, i no el vaig voler desanimar explicant-li que, en aquest temps, tota la gratificació que he arribat a rebre per part d’alguna clienta, va ser la panera nadalenca de 10 € comprada a l’Eroski per un grup de jubilades, l’any que em va tocar impartir el curs de ioga. Però, esclar, cada cas és diferent i, tanmateix, s’ha de reconèixer que, en poc temps, en Terenci ha mostrat una gran habilitat per congeniar amb un cert sector de la clientela. Avui, per exemple, ha arribat al gimnàs una joveneta que es veia clarament que era el primer dia que venia. Ho confirmava el fet que s’havia oblidat de treure l’etiqueta amb preu dels pantalons del xandall, que penjava de forma lamentable. Caminava amb els ulls oberts mirant a banda i banda (com si busqués algú), fascinada pel nombre ingent de bicicletes estàtiques, totes perfectament alineades, i per les noves màquines de córrer, totes encarades a uns televisors que emeten paisatges de parcs i jardins, per donar la impressió als esportistes que estan corrent a l’aire lliure (posar aquestes imatges va ser idea meva, així que aprofito per “penjar-me la medalla” i fer-ne publicitat aquí). Quan ens trobem amb situacions d’aquest tipus, el més normal és que hi vagi jo, el monitor veterà, per tal de poder explicar amb calma al nou client o clienta quines són exactament les prestacions del nostre gimnàs i què pot esperar de la nostra feina tutorial. Però he vist que a en Terenci li feia il•lusió, així que li he deixat la feina. Quan s’acostava a la noia, una senyora de les del grup de tai-txi l’ha agafat per la samarreta taronja que ens identifica com a monitors i li ha començat a explicar que li feia mal el genoll dret (no es tracta d’una punxada, és més aviat un dolor que s’estén, li deia), i li ha preguntat que de què podia ser, que si creia que les pluges dels últims dies hi podien tenir res a veure o si era potser que practicava amb massa intensitat la postura de la crinera de cavall. Mentre intentava respondre al devessall de preguntes tant ell com jo hem vist com un dels múltiples joves que, vistos d’esquena, semblen un croissant, s’acostava a la noia nova i li deia alguna cosa a cau d’orella (suposo que perquè el fil musical estava molt alt). Ella ha rigut i ha fet cara de sorpresa. A mi no m’ha preocupat, perquè el conec, és l’Espartac, i és gai. Però això en Terenci no ho sap. Així que m’he acostat per intentar apartar-lo i que el meu company es quedés tranquil. Quan he arribat, l’Espartac i la noia xerraven molt a prop l’un de l’altre i reien, després li ha picat l’ullet i ha marxat mirant-se amb atenció en Terenci, que intentava treure’s de sobre a la senyora del grup de tai-txi. Mentrestant, la noia ha dit que en aquesta sala hi feia molta calor i s’ha tret la part superior del xandall deixant al descobert una samarreta bastant antiga de la pel•lícula Gladiator. M’ha sorprès que portés una samarreta tan vella, però no he dit res i m’he dedicat a ensenyar-li el funcionament de les nostres màquines que simulen l’ascensió d’escales, que amb les últimes aportacions, arriben als dotze nivells de velocitat. De lluny sentia la veu d’en Terenci intentant desenganxar-se de la dona gran:
-El que li aniria bé, senyora, és descansar del gimnàs, com a mínim, durant un mes.
– Vols dir, jove? Mira que el doctor del seguru sempre em diu que és molt bo venir aquí cada dia a fer una mica de gimnàsia…
Finalment, en Terenci ha aconseguit foragitar la senyora (han acordat que no tornés fins d’aquí una setmana) i s’ha aproximat fins on érem la noia i jo. Ella de seguida s’ha posat a parlar amb en Terenci i jo ho he aprofitat per allunyar-me discretament. De lluny he anat observant a la parella. La cosa no anava massa bé perquè he vist que la feia riure i això, per molt que diguin, mai és un bon senyal. M’he acostat una mica més fent veure que havia de manipular una de les màquines de peses, per poder escoltar més o menys què deien. En Terenci aleshores li preguntava per la samarreta de Gladiator i li comentava que li encantaven les pelis de romans. Ella ha dit que li havia deixat el seu germà, s’ha girat i ha cridat: “Espartac, vine, et vull presentar aquest noi! Ja veuràs, em sembla que us entendreu molt bé…”.

Estrès

El despertador ha sonat, així que no puc dir que hagi estat culpa seva. Jo l’he premut i he pensat, va, cinc minuts més, però la cosa s’ha anat allargant i quan he tornat a obrir els ulls he vist que ja feia tard. M’he vestit a corre-cuita (posant-me la roba sobre el pijama) i no he tingut temps d’esprémer-me el suc de taronja que em faig cada matí. Em faltaran vitamines, però no sé si avui em seran necessàries. He trucat al professor i he dit que jo hi anava directe, que no m’esperés. He sortit al carrer rabent, disparat cap al metro, i quan arribava a la cantonada amb el carrer Mascaró he vist que havia sortit de casa amb sabatilles. Tenia una greu disjuntiva: o tornava a casa i em canviava el calçat i feia tard, o feia l’examen de conduir amb sabatilles d’estar per casa.
Per prendre aquesta vital decisió he dedicat uns valuosíssims set segons que em podrien haver fet perdre el metro, ja que he decidit tirar pel dret i jugar-me-la amb les sabatilles. Pel camí m’he creuat amb gent diferent de la que em creuo cada matí, perquè avui totes les persones amb qui coincidia eren gent que feien tard com jo. No m’agrada fer tard, no ho suporto, em posa nerviós. M’he fixat que la majoria em mirava a la cara i només el gos que camina amb tres potes (una la té amputada a l’altura del que devia ser el seu genoll), propietat de la senyora Juana, m’ha seguit coixejant durant uns metres mentre bordava amb estridència i força. He sentit com em cridava (la senyora Juana, no el gos): “Niño, ¡que te has dejado las zapatillas!” No he tingut temps de girar-me per contestar-li. A la Ronda del Guinardó, he passat el semàfor en vermell, torejant un parell de cotxes i, finalment, m’he ficat al metro.
El torniquet no funcionava, però això no és cap novetat. He baixat les escales que menen a l’andana amb el soroll del metro que arribava, xiulant i apressant-me a les orelles. He saltat just quan sonava el xiulet (pip, pip, pip) i el peu m’ha quedat enganxat a la porta. La sabatilla ha caigut a fora, però com que tenia el turmell encallat, la porta s’ha obert durant uns breus instants, que he aprofitat per treure el braç i agafar el calçat. De moment havia salvat el primer match ball, però aleshores tota la gent del vagó, primer, i després de tot el tren (perquè he imaginat que la notícia devia córrer com la pólvora) sabien que hi havia un passatger amb sabatilles d’estar per casa (encara sort que no eren conscients que portava el pijama a sota de la roba).
Quan arribava corrent a la zona de l’examen m’ha sonat el telèfon mòbil. Era la meva mare, volia saber per què no m’havia fet el suc de taronja, que si em pensava que això de la vitamina C era de broma, que no em queixés després si em constipava. Després m’ha preguntat on era. Li he dit que a punt de fer l’examen de conduir, i m’ha tornat a caure la bronca per com pretenia fer un examen d’aquest tipus amb l’estómac buit. Volia que entrés al primer bar que trobés i demanés un entrepà de pernil del bo (això et donarà energies, ha dit). No he pogut fer-li cas perquè amb l’estona que havíem estat parlant, ja havia arribat davant del cotxe vermell de l’autoescola. El professor li passava un drap amb la intenció de fer-lo brillar. L’examinador fumava al costat, fent servir el capot de cendrer. El professor m’ha demanat el DNI i després m’ha preguntat per què anava amb sabatilles. No he sabut què respondre-li. Ell ha posat cara de: “Chaval, ya veía yo que eras raro, pero tanto…”. L’examinador s’ha acabat el cigarret i ha dit “Venga, cuando quieras”. Aleshores jo he pensat que potser tot això era un somni i m’he pessigat la galta dreta; però m’he fet mal.

Cita

Es truquen vora el migdia i queden per veure’s aquella mateixa tarda. Tots dos són adults, separats i amb un fill; tots dos saben el que volen dir-se l’un a l’altre, només es tracta de verbalitzar-ho. Simplement, ell vol comunicar-li que n’està enamorat. Ella, que per l’actitud d’ell els últims dies que s’han vist ja ho sospita, porta preparat un discurs on l’expressió “em sap greu” prendrà bastant protagonisme i on també calcula que tindrà temps de parlar sobre la dificultat d’ajuntar mitges taronges i altres coses semblants a la seva edat. Han quedat a les sis i ell, que és puntual, arriba dos minuts abans. L’espera durant disset minuts. Ella arriba, prou guapa però massa pintada (ell odia que les dones es maquillin), i no fa cap intent de disculpar-se pel retard. A ell això li molesta, però és incapaç de retreure-li, i no li explica com el posa de nerviós que la gent el faci esperar. Caminen, un al costat de l’altre, una mica sense rumb, tot i que ell té totalment calculat i planejat la ruta que seguiran. Discretament, la mena pels carrers que porten al senzill destí on ha marcat el final de la seva ruta: un parc infantil. El lloc on la va veure per primera vegada, on tots dos es van conèixer.
Pel camí xerren. Parlen de futbol (ell és del Martinenc i ella del Júpiter), de música (ell és un gran aficionat al jazz i al soul; ella només escolta música clàssica, especialment la barroca), de llibres (ell gaudeix amb la novel•la russa del XIX; ella adora Stephenie Meyer), de cinema (a ell l’apassiona el cinema francès en blanc i negre; ella només va a multisales)…
Ell es fixa, aleshores, que mai havien tingut l’oportunitat de parlar tanta estona sols l’un amb l’altre, que totes les vegades que s’havien vist, havien estat molt poca estona junts, parlant només de nens. I hi pensa llavors, perquè veu que, realment, els seus gustos coincideixen ben poc.
Ella pensa que, tot i que les seves aficions no siguin gents coincidents, aquell home li comença a semblar molt atractiu. Si abans senzillament li queia bé, ara, allunyat de la faceta de pare separat, hi retroba una persona culta i divertida en tot allò que explica. Veu un home apassionat per allò que estima, i que ho transmet amb una empatia tan enorme que la fa partícip també de les seves emocions. Comença a tenir ganes d’arribar al lloc final on ell deu haver decidit declarar-se-li, i quan veu que s’acosten al parc on sempre es troben amb els nens, encara s’il•lusiona més (i, a sobre, és romàntic!).
S’asseuen al banc de fusta i a ell li comença a fer una mica de mandra tot això. Reflexiona i no entén com s’han pogut complicar tant les coses. Des que la va veure el primer dia al parc va tenir la sensació que ella tenia quelcom d’especial… Se n’adona, ara, que no la coneixia tan bé com es pensava, que la imatge que tenia d’ella havia quedat distorsionada per les ganes d’enamorar-se d’algú una altra vegada. No és el que esperava, no està convençut del tot sobre el que ha de fer.
Ella està bastant emocionada. No s’havia plantejat tornar-se enamorar i ara veu ben clarament que està a punt de caure-hi un altre cop. Escolta tot el que ell explica atentament, riu, i juga insistentment amb la punta dels seus cabells, que cargola sobre un dels seus dits una vegada i una altra. Espera el moment just en què ell comenci la declaració del seu amor, i ara ja està plenament convençuda de dir-li que sí.
Ell mira el rellotge i pensa que ja és tard. Està convençut que s’ha equivocat amb ella. Tot ha estat un error, l’havia idealitzada quan ni tan sols havia arribat a conèixer-la a fons. Ha estat un bluf. Resol, finalment, no dir-li res del que havia pensat i marxar.
Quan sent que se n’ha d’anar, a ella li sap greu, però li fa gràcia que sigui tan tímid i que a la “primera cita” a soles, no sigui capaç d’expressar el que ella havia intuït feia dies i que ara la fa tan feliç. Li pregunta si li trucarà per tornar a quedar un altre dia.
Ell menteix i li diu que sí, mentre pensa quina excusa haurà d’inventar-se per explicar al seu fill que, a partir d’ara, s’ha acabat això d’anar a jugar al parc infantil.

Farmàcia

Va entrar a la farmàcia amb el casc de moto posat (era un d’aquells integrals o totals, no sé com se’n diuen, dels que et cobreixen tot el cap, vaja) i em va demanar una capsa d’aspirines amb vitamina C. Jo li vaig dir que només tenia aspirines a seques, sense vitamina C, i després li vaig demanar que es tragués el casc. Ell em contestà que tenia pressa i que li donés les aspirines sense vitamina C, però no va fer cas de la segona part de la meva resposta, i va seguir amb el cap cobert. Li vaig repetir que, sisplau, se’l tragués, ja que estava prohibit entrar a l’establiment així. I li vaig assenyalar el cartellet de la porta amb el dibuix del casc ratllat per una creu vermella de prohibició i amb el text a sota “Per evitar malentesos”. Ell va dir que era igual, que amb l’estona que portava allà esperant, ja es veia que no era cap atracador, i que, sisplau, tenia molta pressa i no podia perdre el temps traient-se i posant-se el casc. A mi em va semblar que feia cara de bona persona (dic que m’ho va semblar, perquè només li veia els ulls a través de la visera) però sempre he pensat que les normes són per tots iguals, i que si estava prohibit entrar amb el casc, tothom ho havia de complir. Així que vaig insistir en el tema i li vaig explicar que em sabia greu però que no podia ser, que no podia fer discriminacions. Que imaginés què passaria si, en aquell moment, passava algú pel carrer i el veia amb el casc posat; pensaria, caram, en aquesta farmàcia s’hi pot entrar amb el cap tapat, això és xauxa, i ja tindria a tots els clients amb cascs, barrets de palla, pameles o mitges inserides per sobre el cap. I vés que els podria dir jo, no tindria pas excusa, em dirien: “et vam veure aquell dia venent una capsa d’aspirines sense vitamina C a un noi amb el casc posat, què passa, que no som tots iguals?”. I, esclar, jo no podria respondre d’una manera convincent, la veritat. Ell va quedar convençut per la meva sòlida oratòria (de fet, els amics m’anomenen el Ciceró de les farmàcies) i es va treure el casc. Just en aquell moment va entrar l’atracador. Vaig saber-ho de seguida perquè duia una navalla molt llarga a la mà i perquè va dir: “Això és un atracament! Vinga, ràpid, dóna’m tot el que hi ha a la caixa enregistradora!”. Jo tenia molta por, però com ja he dit abans, a mi m’agrada fer les coses ben fetes. Així que, tremolant, li vaig assenyalar el cartell de l’entrada i li vaig dir que si tenia intenció de cometre un acte delictiu a la meva farmàcia, almenys, tingués la decència de complir les normes. I li vaig explicar en què consisteix el respecte per la resta de la ciutadania i que imaginés què pensaria un atracador si passava per aquí i veia que en aquesta farmàcia s’atracava a cara descoberta. Totes les queixes posteriors que jo podria arribar a rebre després per part de delinqüents potencials que ho haguessin vist… Ell ho va entendre i va abaixar la navalla. Després, però, va dir que necessitava urgentment els diners (havia de comprar menjar pel peix, em sembla) i que d’alguna manera ho havíem de solucionar. Vam sospesar diverses opcions, entre les quals la de donar-li els diners en aquell moment i que tornés després, a l’hora de tancar (així no molestaríem ningú), amb un passamuntanyes o un casc posat perquè la càmera pogués enregistrar un atracament com déu mana. Però a mi aquell dia m’anava malament plegar tard, i a ell tampoc no li anava massa bé tornar pel barri al vespre… Quan ja no sabíem què fer, se’ns va encendre la llumeta i ens vam girar cap al primer client, que s’havia mirat tota l’escena amb el casc a sota del braç. Ell, però, es va apartar unes passes i mentre feia que no amb el cap va dir: “No, no, sisplau, un altre dia encara, però avui no… Ja he dit fa estona que jo tinc pressa…”.

Neteja

De tant en tant agafa, i elimina gent al fèisbuc. No és una tasca fàcil, es necessiten pocs escrúpols i una gran capacitat de decisió. Però li sembla una qüestió d’higiene necessària. Quan veu que la llista de contactes ascendeix a quantitats que li semblen del tot incontrolables (o que per poder controlar-les, necessitaria massa hores enganxat a la pantalla) obre la llista d’amistats i se’n carrega unes quantes. Així de fàcil; així de senzill. Sense cap tipus de problemes. Repassa la llista d’amics i… Amics? Què vol dir aquesta paraula avui en dia? Tota la gent que té al fèisbuc són amics? Coneguts? Saludats…? Mira tota la llista i apunta mentalment els beneficis que li pot reportar seguir mantenint un contacte, ni que sigui virtual i poc palpable, pel fèisbuc amb cadascuna de les cares que, successivament, apareixen una darrera l’altra. A mesura que avança es va fixant amb les persones amb les quals amb prou feines se saludaria pel carrer, o potser a qui ni tan sols reconeixeria; els va apuntant al cervell i reflexiona sobre la veritable necessitat que estiguin ocupant una part del seu temps, cada cop que es connecta a la xarxa social. Té la sensació de ser com un cap de personal que decideix fer reducció de plantilla, amb l’agreujant en aquest cas, que si bé el cap de personal obeeix a qüestions estrictament professionals o econòmiques (en teoria) ell actua només en termes morals o afectius. Un cop té la llista de subjectes descartats només cal apuntar i disparar. Entrar al seu mur (segurament poc o nul·lament visitat fins aleshores) i decidir de manera categòrica i irremeiable que llur relació (si és que mantenir contacte amb algú únicament pel fèisbuc se’n pot dir així) s’ha acabat definitivament. Pitjar l’enllaç “Deixa l’amistat” i acabar del tot amb aquesta farsa. Aquest tipus d’actuacions li produeixen una lleu sensació entre el benestar i la incomoditat. En un primer moment augmenta el seu ego personal saber que es pot permetre el luxe de ser capaç de prescindir de certes persones; a part del petit orgull interior que produeix resistir a la moda absurda de voler acumular com més amics millor en aquest tipus de xarxes. A més, fa que no se senti tan malament quan, buscant algun dels seus contactes, veu que ha desaparegut, i que ha estat més ràpid que ell a l’hora d’eliminar-lo de la seva llista d’amistats.

Hollywood (i II)

L’Angelina sempre ha desitjat, des de petita, tenir una família nombrosa, i s’ha imaginat la foto de la casa amb jardí; un marit (actor, és clar) guapo, i grapats de nens jugant i barallant-se per decidir qui utilitza la màquina tallagespa. Quan coneix en Brad i, entre escena i escena, s’expliquen els seus anhels i desitjos (això ho fan quan no practiquen el diàleg de l’escena següent), és plenament conscient que ha trobat l’home de la seva vida, aquell que compleix tots els requisits de la seva llista. En Brad, que encara té el nom de Jennifer gravat al cervell, accedeix a iniciar una relació (amorosa, s’entén) amb l’Angelina perquè és conscient que mai trobarà cap altra dona amb la qual coincideixi tan perfectament i perquè recorda allò que sempre li diu en George d’un clau en treu un altre. Així doncs, fan pública i notòria la seva relació, i la promoció de la seva pel·lícula és un èxit arreu del món, ajudada pel morbo que dóna la relació a la vida real entre la parella que protagonitza el film. Tenen tantes ganes de formar una família, que a cada país on viatgen adopten una criatura. Volen fins a Europa, i adopten un nen orfe alemany mentre presenten la pel·lícula al festival de Berlín. Després fan gira per Àsia, i s’emporten un parell de nenes tailandeses que estaven a punt de ser víctimes d’explotació sexual. Quan viatgen a l’Àfrica, queden corpresos de tanta pobresa, i s’emporten un nen de Senegal, una nena de la Botswana i un nadó albí de Tanzània a les portes de ser eliminat en un ritual de bruixeria. Ja de tornada, apadrinen un adolescent cec i manxol de Perth i, quan ja encaren la recta final de la seva particular volta al món passant per Amèrica del Sud, decideixen fer una donació per construir una macro escola en una favela de Rio de Janeiro. Finalment, es compren un jardí enorme amb una casa unifamiliar a Los Ángeles i, el dia que l’estrenen, es fan una fotografia tota la família. En aquest moment, l’Angelina està embarassada de sis mesos (espera trigèmins) i és la dona més feliç del món. En Brad també sembla molt feliç, tot i la culpabilitat que l’assalta molts matins quan, la nit anterior, se l’ha passada somiant encara amb la Jennifer.

Mesos més tard, l’Angelina i en Brad arriben agafats de la mà i s’aturen per fer les fotografies de rigor, just abans d’entrar a l’edifici on se celebra la gala més important de la indústria del cinema. Són la parella de moda, un exemple per a la societat. Una família model. Després de l’entrega de premis, entre copes de xampany francès, en Brad se separa de l’Angelina i busca en George per xerrar una estona (realment, el busca per demanar-li que li deixi el tupperware amb sandvitxos de mantega de cacauet que s’han preparat d’amagat abans de la gala). Deu fer com un parell d’hores que no en sap res, d’ell. De sobte, però, veu aparèixer de lluny, sortint del lavabo de senyores, a la Jennifer, preciosa com sempre, que se li acosta, li fa dos petons i li diu que se n’alegra molt que hagi refet així la seva vida. A en Brad li tremolen les cames, però encara nota una sensació més estranya a l’estómac quan veu les restes de mantega de cacauet que hi ha al coll de la Jennifer.