Archive for the ‘Literatura’ Category

Hollywood (I)

En Brad coneix a la Jennifer quan els contracten per rodar una comèdia romàntica d’aquelles on, segons el guió preestablert, els seus personatges es coneixeran, s’odiaran, es retrobaran en una situació rocambolesca, i acabaran passejant enamorats, descalços pel parc. Tan bon punt en Brad veu a la Jennifer, queda captivat per la dolçor de la seva mirada, i és plenament conscient que se n’ha enamorat. En Brad dissimula molt bé els seus sentiments envers la Jennifer (normal, és actor), i al llarg del rodatge aconsegueix establir-hi una bona amistat. Però just després de gravar l’última escena, mentre tot l’equip s’aplaudeix per la feina feta, en Brad s’emporta a la Jennifer al seu camerino i li confessa que està boig per ella. La Jennifer, a qui en Brad li ha caigut francament bé, però en el qual tampoc s’hi havia fixat excessivament, contesta a en Brad que, tot i que el valora molt com a persona i com a professional (misteriosament, en Brad no és només guapo, sinó que també és un actor excel·lent), no se sent atreta per ell (de fet, se sent molt atreta pel guionista de la pel·lícula, ja se sap, l’encant dels escriptors). L’actor queda capcot, deprimit, i ella intenta animar-lo dient-li que segur que, un dia, trobarà la seva mitja taronja dins de l’immens món de la faràndula.

Destrossat, en Brad truca al seu millor amic, George, i queden per explicar-se les últimes novetats. Asseguts (amb les cames penjant) a la segona L del mític cartell de H O L L Y W O O D, i mentre devoren un sandvitx de mantega de cacauet (tots dos en són uns apassionats i sempre acaben ben empastifats quan en mengen), en George comenta a en Brad que no entén la seva obsessió per trobar parella estable. -Mira’m a mi- diu en George -Tinc tantes dones com vulgui i tan feliç, nano- Però en Brad sap que tot i que ell i en George tenen moltes coses en comú (per això són el millor amic l’un de l’altre) en qüestions familiars sempre han discrepat. En Brad sempre ha somiat des de petit en tenir una família nombrosa, i s’ha imaginat la foto de la casa amb jardí; una dona (actriu, és clar) guapa, i grapats de nens jugant i barallant-se per decidir qui utilitza la màquina tallagespa. Durant aquests últims mesos la dona de la foto tenia la cara de la Jennifer, i té la sensació que ni amb hores de Fotoshop serà capaç d’esborrar-la… En George s’espolsa les restes del sandvitx (sempre li’n queden a l’americana) i, fent equilibris, aconsegueix aixecar-se; ofereix el seu braç perquè en Brad es posi dempeus i li comenta que li han comentat que es comenta que, segurament, l’actriu que acompanyarà en Brad en la propera pel·lícula serà, finalment, l’Angelina. –No et queixaràs eh, bandarra? Últimament està per sucar-hi pa. A veure si t’animes i…-

Supermercat

Aquesta història comença just en el moment en què, al supermercat, una dona a prop de la setantena m’aborda amb el carro curull de productes, quan m’havia aturat per consultar la meva llista a la cruïlla que formen els passadissos de conserves i de productes de neteja. Sense fer cap esforç per presentar-se, se’m posa al costat i em diu: “Tu beus cervesa?”. No tinc massa temps per pensar una resposta perquè els ulls de la senyora m’escruten amb avidesa. El meu cap processa a tota velocitat (si, no, si, no) per acabar deixant anar un “De vegades” que em sembla poc comprometedor. Ella assenteix amb el cap, convençuda que ha trobat el que buscava, i amb una velocitat i una força sorprenent per algú de la seva edat, m’estira de la màniga del meu jersei nou de l’Springfield i em porta davant del prestatge de begudes alcohòliques, sense que tingui temps d’agafar el meu cabàs amb rodes, que queda al mig dels dos passadissos, amb una trist pot de crema de cacau i avellanes (i quan dic crema de cacau i avellanes vull dir crema de cacau i avellanes, no pas Nocilla) a dins. Un cop davant del prestatge, em diu que on són les cerveses i que quina és la més bona. Jo tiro de refranyer popular i li dic que sobre gustos no hi ha res escrit, però ella insisteix i diu que ho he de saber, que aquest matí en Cuní ha dit que tots els joves som alcohòlics anònims potencials i que, per tant, faci el favor d’ajudar-la. Em miro el prestatge d’esquerra a dreta i de dalt a baix. Hi ha cerveses alemanyes, catalanes i espanyoles. Mentre reflexiono ella comença a explicar-me que li vindran convidats a casa (el fet que utilitzi el plural, em descarta que la visiti Albert Om), i que només beuen cervesa. Tot el dia. Esmorzar, dinar i sopar. Per berenar també? -li pregunto fent broma. Ella s’ho rumia amb cara seriosa i diu que li sembla que també, que bona idea, que així en comprarà més per si de cas. Bé, doncs… Finalment faig un gest amb el dit i li dic que compri aquelles llaunes vermelles de l’estrella. “Aquestes?” Diu, mentre assenyala unes llaunes verdes amb un vaixell dibuixat. “No, aquelles…” I les hi agafo jo mateix. “Vols dir, noi?” “Sí, sí…” insisteixo. I les hi deixo al seu carro, ple a vessar. “Gràcies, fill, i tu no en compres?” Li dic que no, que no les tinc apuntades a la llista i ella em diu que és igual home, que si m’agraden que en compri. Recordo que la meva mare sempre em diu que compri NOMÉS allò que hi ha apuntat a la llista. Però la dona em mira tan insistentment que em sento obligat a agafar-ne un paquet. Després em giro i me’n torno immediatament, sense dir res més, cap a on havia deixat el meu cabàs. Tanmateix, em segueix i s’ofereix a ajudar-me, per agrair-me el consell. Li dic que no cal, però ella insisteix. “No deus tenir gaire experiència tu comprant al súper… Val més que t’ajudi…” Espantat, intento escapar-me i comencem una persecució absurda per entre els passadissos del supermercat. Camino veloç entre prestatges i giro pels llocs més insospitats per tal de despitar-la, però ella apareix sempre, com si endevinés tots els meus moviments anticipadament. Resignat, accepto la seva companyia i els seus consells, i discutim acaloradament sobre si és millor comprar el pa de motlle de 700 g o el de 700+300 g de regal (jo tinc molt en compte la data de caducitat i considero que és millor comprar poc i assegurar-me de gastar-lo; però ella considera sàviament que la oferta de 300 g gratis és molt llaminera i que, a més, en aquest model la llesca és més ample i l’entrepà no queda tan escanyat; i fa un gest unint les dues mans com si ja s’imaginés amb l’entrepà a les mans a punt de queixalada). Li faig cas i acabo comprant la seva elecció en gairebé tots els aliments, de manera que, quan passem per caixa, els productes que acaben poblant el meu cabàs tenen ben poc a veure amb la llista que m’havia confeccionat la meva mare. I penso en com se m’enfadarà per no haver-me cenyit només a allò de la llista. I que també és injust, perquè jo he comprat tot el que volia la dona i ella, al cap i a la fi, només una cosa recomanada per mi… Abans de sortir, miro la meva companya septuagenària, que aleshores comença a posar amb ordre tot el menjar sobre la cinta negra. Hi ha de tot, fins i tot unes llaunes de cervesa verdes amb un vaixell dibuixat.

Teràpia

Miri doctor, jo diria que vaig començar a fumar un dimarts a la tarda… Sí, me’n recordo perfectament perquè era el dia que teníem classe després de dinar i, mentre guardava a la motxilla la calculadora i la llibreta de l’última classe del dia (devia ser de mates) se’m va acostar la Núria per dir-me si volia anar al parc amb les “nenes” (així és com anomenava la seva colla) després de classe. Jo li vaig dir que sí tot i que no em venia gens de gust, perquè la veritat és que tenia moltes més ganes de tornar a casa a berenar unes galetes de Dinosaurus i veure Azuki per la tele… Però la Núria m’imposava molt i em va fer vergonya negar-m’hi; un dia que em convidava a sortir amb elles… A fora ens esperaven la resta: unes cinc o sis en total si la memòria no em falla. Aleshores caminàrem cap al parc, suposo que xerrant, tot i que això no és important, no? Bé, en resum, que hi vam arribar i ens vam asseure en un banc discret dels que queden a la part de dalt, sap? On ara només hi van les bandes de Latins i Ñetas… I on abans també hi corrien atletes aficionats i parelles que no tenien sostre en ficar-se mà… I buenu, totes reien nerviosament, i jo encara no entenia per què. Llavors, quan la Núria es va assegurar que no passava ningú, va treure un paquet de tabac de dins de la seva motxilla rosa… Era aquell… Ara no recordo com es diu… Que té color de la crema catalana i tenia un camell (un animal, s’entén, no?) dibuixat davant d’una piràmide… La Camel, això, i totes van fer: “Ooohhh!” i van tornar a riure. Llavors la Núria va treure un cigarret, el va encendre i després va començar a “rular”, que en deien elles. A mi no em venia gens de gust provar-ho, la veritat, no tant pel tema del fum, sinó perquè em feia una mica de fàstic haver de xuclar per on abans ho havien fet les altres, recordava una malaltia que es deia… Munoclosi? Mononucleosi, això, gràcies, doctor! La Núria va riure i em va dir que no fos bleda i que fumés, que si no ho feia ara, que quan ho faria, que l’adolescència consisteix en aquestes coses i que si volia ser una “pringada” marginada com la Mercè Amorós… Totes em miraven… I jo només pensava en allò de la pressió de grup, el càncer i altres coses que ens havien dit en una xerrada uns dies abans… No vaig poder resistir-m’hi i a partir de llavors vaig començar a fumar…

Al principi no vaig notar massa diferència, sap? Però al cap d’un temps vaig notar que hi estava enganxada completament, necessitava fumar a tothora. Intentava fer-ho d’amagat però sempre he actuat molt malament (a l’escola, quan fèiem teatre per Nadal, sempre feia el paper d’ovella del Pastor 3, tot i que un any em van deixar fer de mula) i els meus pares ho van notar de seguida… No s’hi van pas oposar, només em van dir que la marca que comprava (la del camell) no era tan bona com la que compraven ells (vaja, una excusa per enviar-me sempre a mi a comprar el tabac). Els problemes van venir més tard, quan gairebé no podia jugar a bàsquet perquè em cansava… Però la Núria em va dir que això de l’esport estava sobrevalorat i que millor que ho deixés per anar amb ella i les “nenes” a la bolera… Després em vaig enamorar de l’Esteve Pedrós. Era un noi molt interessant però no va voler sortir amb mi perquè li molestava el meu alè de tabac (no m’ho va voler dir mai però li notava l’expressió de fàstic quan m’acostava massa). Quan li vaig explicar a la Núria em va dir: “L’Esteve Pedrós? Però no és el friqui aquell que està sempre llegint llibrots? Algú així segur que té un problema, oblida-te’n…”. I quin remei, me’n vaig haver d’oblidar, en part perquè vaig acabar l’ESO i ens vam deixar de veure… Jo vaig seguir fumant seguint els consells de la Núria durant el temps que ens vam seguir veient, i dissimulava quan anava a restaurants i tothom deia que el menjar era tan bo i jo, en canvi, no notava massa el gust… I feia veure que no m’importava quan les companyes del batxillerat del nou institut es reien de mi perquè tenia les dents grogues, i entre les incisives, se m’havia fet un forat rodó de tant posar-hi el cigarret, el veu? I ara han fet això de prohibir fumar a tot arreu i jo m’he decidit a fer aquesta teràpia per deixar-ho d’una vegada. Però quan venia cap aquí m’he trobat, als ferrocarrils, a la Núria agafada de la mà de l’Esteve Pedrós (que en feia de temps que no ens vèiem!) i diuen que són parella, ara, i que són tan feliços. I jo li he comentat a la Núria que com veia això de la llei del tabac i ella m’ha dit que li semblava molt bé, i quan jo li he dit que venia a començar la teràpia amb vostè i que potser a ella també li interessaria s’ha rigut com el dia aquell del parc i m’ha dit: “Ah, que encara fumes?”

Carta als reis

Estimats Reis d’Orient,

Us envio la carta d’aquest any amb una sensació una mica estranya. Estic una mica preocupat. Que consti que jo m’he portat bé durant tot l’any: parlo amb respecte als pares (i fins i tot a la mestra!), em rento les mans abans de menjar, faig sempre els deures i no veig ni Sálvame ni Sálvame Deluxe (reconec que a vegades, sense voler, veig La Noria. Però vosaltres ja ho deveu saber tot això, no?). El problema és que l’altre dia, al pati, el tonto del Salvador Llenguadoc em va dir que els reis no existeixen i que són els pares. I jo no m’ho vaig creure i li vaig dir que era mentida. Perquè els reis sí que existeixen, que els veig jo cada migdia en el programa aquell on surten els famosos que surten a les revistes que té sempre el dentista a la saleta d’espera. I li vaig dir que el rei és un home alt amb les galtes sempre vermelles perquè va borratxo. I ell em va dir que, esclar imbècil, però que ell no es referia al concepte de rei en general, que evidentment que hi ha reis al món, que ell es referia als d’Orient (és a dir, vosaltres) i que vosaltres no existíeu i que són els pares. Jo li vaig dir que no em digués imbècil i me’n vaig anar corrent a la biblioteca del col·legi, que com que sempre està buida, hi vaig poder pensar tranquil. I després de donar-hi moltes voltes vaig veure clar que no podia ser; almenys a casa meva. Els reis no poden ser els pares perquè els meus sempre han votat Esquerra Republicana de Catalunya i quan vaig buscar al diccionari què volia dir republicà/na (els significats d’esquerra i de Catalunya més o menys els tenia clars) vaig descobrir que volia dir partidari de la república; i quan vaig buscar república vaig veure que consisteix en una forma de govern en què el cap d’estat té caràcter electiu i no hereditari. Així que els meus pares no estan d’acord amb els reis i, per tant, no poden ser-ho, i quan els vaig preguntar per vosaltres, em van dir que feien una excepció. Així que estic convençut que existiu. Per tant, us voldria demanar que em portéssiu: una pilota de futbol i una pilota de basquetbol, uns patins en línia, un skate, l’antologia poètica de Jordi de Sant Jordi, una samarreta del Sant Andreu, un Mercedes W 196-1954 escala 33:4, una raqueta d’esquaix, l’últim disc de Macedònia, una goma d’esborrar (que l’he perdut), unes maraques de fusta, un rellotge digital submergible a 150 metres, una maquineta de fer punta al llapis (que també l’he perduda), una capseta de música que, quan l’obris, soni “Per a Elisa” de Beethoven i uns guants ben gruixuts perquè no se’m tallin les mans ara que fa fred. Però sobretot, sobretot, el que vull de veritat i sé que és molt difícil i, si ho aconseguiu, us prometo que em portaré sempre bé i que no cal que em porteu la resta de coses que he demanat; el que més m’agradaria és que la Marta Vendrell (de qui em vaig riure perquè no li sortia la resta portant) deixi d’estar enfadada amb mi, tornem a ser nòvius, i em torni a fer petons a la galta sota la mimosa del pati de baix.

Infermera

Amb un plec de paperets a la mà i els dos primers botons de la camisa blanca descordats, la infermera entra a l’habitació just en el moment en què estic manipulant l’aparell de televisió per tal que la meva germana no hagi de comprar-se una targeta amb saldo per poder veure-la.

-Hi ha algun problema amb la tele?

-No, no, només mirava com funcionava, potser me’n compro una d’igual…

M’assec a la butaca d’acompanyant i, immediatament, m’aixeco de nou per no ser descortès. Ella em somriu amb uns llavis molt vermells, es posa bé la cortina de cabells castanys darrera l’orella esquerra (porta una arracada en forma d’osset Tous) i diu ah, bé. Tot seguit, em dóna un dels paperets i em diu que necessiten donants de sang. Ah, sí? Sí, sí, afirma amb el cap, i somriu tota l’estona com si estigués contenta d’explicar-me la notícia. Es veu que amb el pas del temps la bossa de donants de sang, òbviament, s’ha anat envellint i que, en canvi, no hi ha gent jove que s’apunti a ser-ho. M’explica que ara tot és molt senzill i que amb un quart d’hora ho fan. Jo me la miro interessat, no tant pel que em diu (que més o menys ja ho sabia), sinó més aviat per les seves dents blanques que em mostra constantment i per aquells dos botons descordats de la camisa que he esmentat al principi. Assenteixo amb el cap i dissimulo mirant el paper, tot i que sóc incapaç de desxifrar cap de les paraules escrites.

-I tot això de donar sang, a on ho feu?

-Aquí, em pensava que ho estaves llegint al paper, mira…

I acostant-se’m, m’assenyala amb una ungla esmaltada el petit mapa amb l’edifici del campus de la Vall d’Hebron on se suposa que he d’anar. Ara que la tinc a prop, penso que ho deuen fer expressament, això d’enviar la infermera que està més bona a buscar donants. I imagino tot un complot de metges confabulant-se per tal de trobar-ne de nous. I com organitzen càstings per buscar les persones més adients per trobar-los. És més, imagino una parella formada per un infermer i aquesta infermera, pul·lulant per tot l’hospital, espiant discretament les habitacions abans d’entrar. Si l’acompanyant és home, entra la infermera; si és una dona qui acompanya el malalt, entrarà l’infermer, a qui visualitzo com una mena de Gerard Piqué amb bata blanca impol·luta. Sí, el puc veure perfectament, esperant darrera de la porta que ella molt hàbilment ha tancat a l’entrar. Somrient, imaginant com caic rendit als peus de la infermera… Ha, van ben arreglats! No ho aconseguiran!

-M’escoltes? Et trobes bé?

La infermera em mira preocupada, com si fes una cara estranya, i jo li dic que tranquil·la, que m’havia distret un moment però que l’estava escoltant. Ella em diu que fins a les vuit de la tarda hi puc anar, jo li contesto que no estic massa fi de salut (i faig, coff, coff, i una inspiració profundament teatral, com si em faltés l’aire). Em respon que mentre no tingui febre, no hi ha cap problema. “Bé, ja m’ho pensaré”, concloc. La infermera somriu (ha deixat de fer-ho en algun moment?) i em diu adéu. Quan ha sortit, recolzo el cap a la butaca i em miro la meva germana, que dorm plàcidament envoltada de tubs. Aixeco els ulls cap el sostre i penso que potser sí que hauria de baixar a donar sang. Tot seguit, em poso dret i corro cap a la porta en direcció al passadís per dir-li a la infermera guapa que sí, que faré la donació. Un cop allà, giro el cap a dreta i esquerra desesperat. Finalment, la veig. Està dreta al costat d’una porta, somrient, mentre Gerard Piqué li apunta el seu número de telèfon mòbil a l’escot de la camisa blanca.

Cinc minuts amb la Gemma

M’esperava un viatge llarg i sol, i per això em vaig comprar el diari. Estona llarga al metro amb moviments calculats de colze per poder gaudir d’una mínima comoditat lectora. Finalment, arribo a la plaça que s’anomena com el país del costat. El MNAC queda lluny, encara, i es retalla a l’horitzó com un fals decorat de paper. He arribat amb temps. Començo a caminar amb calma, llegint la premsa, només aixecant el cap de tant en tant per evitar algun turista-ciclista suïcida. Ascensió amb escales mecàniques (sorprenentment, funcionen totes), deixo enrere l’apartat de política per entrar a internacional. El fet que el diari sigui grapat facilita la feina als desastres com jo, especialistes a desfer-los. Últimes escales mecàniques, i quan aixeco el cap per encarar l’últim tram d’esglaons de pedra, clàssics i majestuosos, ja la veig; la distingeixo perfectament. Cabells negres invariablement recollits en una cua, ulleres pretesament modernes, roba juvenil i informal. Seu en un enorme banc de marbre, amb Barcelona rendida als seus peus. Gira el cap i veu que l’estic mirant. Dissimulo molt malament i faig veure que segueixo llegint el diari. Pujo lentament, amb parsimònia. Quan arribo a dalt, miro desesperat al meu voltant per veure si ha arribat algú més abans que jo, algú que em pugui salvar de passar aquesta estona sol amb ella. No hi ha ningú, cap persona és tan impuntual com jo per arribar abans d’hora als llocs; bé, només la Gemma. Seguir fent veure que no ens coneixem és absurd, així que giro el cap vers ella i faig un gest un pèl ambigu amb el braç que tan pot voler dir hola que content que estic de veure’t com hola, vinc cap aquí? Ella em somriu i em fa un gest perquè m’hi acosti. Camino cap a ella i m’assec al banc de marbre deixant un metre i mig entre nosaltres (distància prudencial que em sembla excessiva per la cara que posa i que corregeixo ràpidament lliscant uns quants centímetres cap a ella). Cap dels dos sap com encetar la conversa. Li pregunto si sap si vindrà molta gent. Em comença a explicar que ahir a la tarda va començar a rebre correus electrònics de gent disculpant-se i posant excuses per no venir. Assenteixo amb el cap i es fa un d’aquells silencis tan còmodes quan dues persones no saben què dir-se. Tot seguit, em pregunta per la meva vida, que com van els estudis. Contesto amb un bé poc excitant i aprofito el moment d’intimitat per dir-li que s’ha passat molt amb l’últim treball, que tantes indicacions fan venir mal de cap. Ella riu, jo li dic que no li veig la gràcia enlloc, que parlo molt seriosament i mentre els seus dits juguen amb una bufanda de ganxet, m’explica que ha volgut complicar una mica la cosa perquè el primer treball va ser molt fàcil. Li contesto que per ser molt fàcil es va carregar a mitja classe i ella torna a riure. Penso que ha rigut més en aquests dos minuts nosaltres sols que en tres mesos de classe. Restem en silenci. El cel és net i clar, i els quatre núvols que poblen el cel només milloren el paisatge com si fossin petites i belles sorpreses de cotó. Des d’aquí dalt, la Sagrada Família es tan petita que la podria agafar i aixafar-la amb la punta dels dits. Se m’acudeixen múltiples temes de conversa, però no obro la boca i el vent talla i xiula entre nosaltres. I tu… Comença a dir ella i es frena, com si no volgués molestar, la miro i assenteixo amb el cap, convidant-la a parlar. Véns de molt lluny? (és xafardera o m’ho sembla a mi?) Li assenyalo amb el dit, imitant a Colom, el turó que es veu al nord-est, sense estar convençut del tot si encerto massa. Em sento amb el dret de repreguntar i em diu que viu a St. Cugat. Molt bé. Silenci.

-Sembla que haurem d’esperar, no?

-Sí, a veure si ve algú més…

-Això espero. Buenu, aquí estem…

-Humm… Sí, aquí estem…

Silenci.

La Inspiració

El pintor d’èxit ha perdut la Inspiració. I això, òbviament, ell no s’ho pot permetre. Fa quatre mesos que la busca pertot arreu i no la troba enlloc. La seva dona nota que el pintor d’èxit està preocupat. No menja prou i a les nits dóna voltes i més voltes al llit, fins que es cansa, s’aixeca i surt en recerca de la Inspiració. La busca en bars, a dins de gintònics o whiskys; per grans avingudes, per carrerons estrets, mira a dins dels contenidors, sota les llambordes, damunt dels fanals, i segueix sense trobar-la. La dona no acaba d’entendre ben bé què li passa. No s’imagina que les hores que el pintor d’èxit passa a l’estudi, davant de les teles, són unes hores cada cop més dures, on no és capaç de pintar ni una trista taca i mata el temps a l’ordinador, a còpia de pescamines i solitaris (als escacs digitals no hi sap jugar).

Els primers dies no es preocupava gaire, pensava “Ja tornarà”, però van anar passant les setmanes i no apareixia, era com si s’hagués esfumat. Va ser llavors quan va començar a buscar-la pels carrers, pensant que potser s’havia perdut. Però no va servir de res. A vegades, de matinada, i quan veu que ha arribat a un enèsim carreró sense sortida, el pintor d’èxit desespera i la crida ben fort: Inspiracióóóó! I després, plora, car no entén perquè després de tant de temps acompanyant-lo, ara l’ha abandonat de sobte. El pintor d’èxit està tan desolat, que creu que necessita ajuda professional per intentar retrobar la Inspiració. Per això decideix contractar els serveis d’un detectiu privat. Busca informació sobre detectius a fòrums d’Internet plens de dones infidels i marits gelosos. I troba l’adreça d’un que des de fa uns mesos té molta anomenada. Quan es presenta al seu despatx, veu que el senyor detectiu és una persona normal, perfectament neta i afaitada, que no porta barret ni gavardina; ni fuma amb pipa, ni es xuta morfina, ni toca el violí durant les seves hores lliures. Quan el detectiu reconeix el nom del pintor d’èxit se sorprèn i li diu que és un gran admirador dels seus quadres (i li comença a parlar d’una exposició temporal que va veure a Londres fa un parell anys). El pintor d’èxit fa un gest amb la mà com de no n’hi ha per tant, li dóna les gràcies i després, tímidament, li confessa la desaparició. El perdiguer queda molt sobtat. “Ho sap algú més, això?”, “No, només vostè i jo, i comprengui que li demani discreció en aquest cas”. El pintor d’èxit li explica que ja fa uns quants dies que el seu galerista  truca per pressionar-lo, puix que va prometre pintar quelcom que es pogués exposar pels volts de les vacances de Nadal, i encara no ha aconseguit fer res, “Ni per Nadal, torna a casa la Inspiració!” diu abatut, mentre es pica les temples amb els dits i comença a llagrimejar. El detectiu el veu tan desolat que no sap què fer per animar-lo. Li diu que ha anat al lloc adient, que no es preocupi, que s’hi posarà de seguida a cercar la Inspiració, però que sobretot, no ha d’avisar ningú més del que li passa; discreció. El pintor d’èxit s’ensuma els mocs i diu que pagarà el que calgui. El detectiu primer s’hi nega, però després accepta sense fer gaires escarafalls la suculent paga i senyal que el pintor d’èxit li dóna. Després s’acomiaden, i el detectiu li diu que tan bon punt sàpiga alguna cosa -“calculi una setmana com a molt”-, l’avisarà.

El pintor d’èxit surt del despatx una mica més tranquil. Just en el mateix moment, el detectiu es mira el calaix de l’escriptori on fa quatre mesos que hi té tancada la Inspiració que tants bons resultats li ha donat durant les seves últimes investigacions. Obre una pàgina web d’agències de viatges, i comença a mirar quina és la millor destinació per gastar-se els diners de la paga i senyal.

Ascensor electoral

Ja fa unes setmanes que cada dimarts i cada dijous em trobo el veí del 3r 2a quan arribo a casa al migdia per dinar. Acostumo a cedir-li el pas davant del portal i, després, pugem junts amb l’ascensor. És un home gran i prou simpàtic; durant el trajecte que ens eleva fins a les nostres llars acostumem a tractar apassionants i insòlits temes amb una predilecció especial per la meteorologia del dia. Avui ens hem aturat tots dos davant de les nostres respectives bústies i, tenint em compte que ens trobem en campanya electoral, hem pujat a l’ascensor més carregats de cartes que un patge reial durant la cavalcada del dia 5 de gener. En un prodigi d’originalitat, el meu veí ha començat a passar les cartes una darrera l’altra i a dir que són tots una colla de vividors i de lladres, i que només se’n recorden de nosaltres quan ens necessiten durant les eleccions. Jo vaig assentint amb el cap i vaig dient sí, sí, clar, clar, i tant! I ell rebla el clau afirmant: “Són tots uns enganyabobus”. Jo li dic que em sembla que uns més que d’altres i ell em repassa de dalt a baix, torça el cap una mica, i finalment reconeix que potser sí. Quan arribem al tercer i s’obren les portes ell em diu: “Apa, jove, fins dimarts!” (perquè ambdós ja tenim assumit que només ens podem trobar els dies que ja he esmentat al principi). Empeny la porta però no s’obre. S’aparta una mica (poc, perquè l’espai és molt limitat) i ho torna a intentar; no reïx. Ho provo jo amb la mateixa sort; ens hem quedat tancats. L’home esbufega i renega, comença a pitjar el botó que té el dibuix d’una campaneta, però no sembla que provoqui cap soroll. Trec el meu telèfon mòbil, però no tinc cobertura. Penso que posats a quedar-me tancat a l’ascensor, potser hagués estat millor que em passés amb la veïna nova de l’entresol 3a, la que sempre em somriu quan ve carregada amb les bosses del Lidl i jo li aguanto la porta oberta perquè passi més còmodament. No tinc massa temps per fantasies puix que el senyor gran em mira interrogativament com si el fet de ser més jove em convertís immediatament en el responsable de revertir la situació. Proposo d’esperar una mica, segur que algun veí no trigarà gaire a adonar-se’n i enviarà els bombers a rescatar-nos. Ell em contesta que no pot esperar-se, que quan tingui la seva edat i la seva pròstata ho entendré. Vaja, doncs! Se m’acut d’intentar obrir la porta de l’ascensor amb els sobres electorals, de la mateixa manera que els lladres utilitzen les radiografies per entrar a les cases. Per provar-ho no perdem res. Agafo, per començar, el sobre del PP i el passo per l’escletxa. No resulta, he embrutat de sutge la cara de la candidata i encara he tancat més la porta. Ho provo amb el sobre de CiU, sembla que podria funcionar, però les coses es queden igual. El del PSC-PSOE no fa servei, és com si es negués a entrar a l’escletxa. Em miro el d’ICV-EUiA, tot pintat de verd, ni el tríptic ni la butlleta són de paper reciclat (així m’agrada, predicant amb l’exemple), me’l guardo a la butxaca per poder-lo llençar més tard al contenidor blau. El meu veí diu que ja queden poques opcions. Em passa el sobre d’ERC. Entra per l’escletxa amb molta facilitat i, igual que el de CiU, sembla que funcioni, però la porta es queda mig oberta; no podem sortir. Finalment, utilitzo el de Solidaritat Catalana que, amb una facilitat sorprenent, llisca sobre la llengüeta de la porta, que s’obre de bat a bat. Ens somriem l’un a l’altre; som lliures.

Les edats d’or

La meva relació amb en Sánchez Piñol és ben curiosa (deixant de banda que dels cinc llibres seus que tinc; tres tenen l’accent tancat sobre l’a de Sánchez, i dos el tenen obert, Sànchez) sempre ens hem trobat de casualitat. El vaig conèixer quan em van regalar el, de moment, seu últim llibre “Tretze, tristos, tràngols”, un esplèndid recull de tretze contes, faules modernes, que em van interessar vivament. Després, vaig decidir embrancar-me en la lectura de la seva novel·la, “La pell freda”. Fascinant, original, brutal i pertorbadora. Vaig encarar, més tard, amb cert neguit la lectura de “Pandora al Congo”; després de llegir una gran novel·la sempre tens por que la següent et decebi; però no va ser així. Excel·lentment construïda, irònica, cruel i tendre alhora, una gran novel·la. Havia llegit el gran trio d’obres més conegudes de l’antropòleg barceloní, però les solapes dels llibres m’indicaven que encara hi havia un parell de llibres més publicats abans de “La pell freda”. Els tenia pendents, doncs, teníem un deute.

El curiós del tema és que no els localitzava enlloc i quan finalment els vaig trobar va ser per pura casualitat. Jo no els buscava en aquell moment, van ser ells qui van topar amb mi. Primer vaig descobrir “Pallassos i monstres”, un excel·lent assaig satíric sobre alguns dels dictadors de l’Àfrica post colonial del segle XX. Uns mesos més tard, entrava per primer cop a la llibreria Bertrand buscant un llibre per la carrera que m’havien dit que podria trobar allí. Mentre el demanava al dependent de la botiga perquè me’l busqués a la base de dades, vaig girar el cap, distret, i els meus ulls van veure “Les edats d’or”, el primer llibre de Sánchez Piñol. O sigui -vaig pensar- que realment existeix. M’hi vaig llançar a sobre i quan el pobre noi em deia que no tenien el llibre que buscava li vaig dir que m’era igual, que em cobressin aquest altre.

“Les edats d’or” és un llibre interessant, útil sobretot per aquelles persones que vulguin conèixer els orígens d’aquest sensacional escriptor. Aquest llibre, llegit en perspectiva després de conèixer tota la seva obra posterior, ens marca l’inici d’un estil que Sánchez Piñol ha anat depurant amb aquests últims anys. Hi trobem els inicis, per tant, d’aquesta fantasia o ciència ficció amb doble fons que és el que el fa bo. Perquè la clau de l’èxit dels seus llibres es basa sempre en la doble lectura que se’n pot fer. N’hi ha una primera, superficial, bàsica, com a simples obres on la ficció supera sempre la realitat i que resulta atractiva per tots aquells amants del gènere fantàstic o d’aventures. Però el que el fa gran i el situa a l’alçada dels millors creadors del gènere, és que sempre hi ha una lectura simbòlica més enllà d’allò que ens diuen les ratlles. És quan aconseguim superar aquesta barrera que gaudim plenament dels seus llibres. A “Les edats d’or” hi podem trobar fets sorprenents, com l’aparició en un conte de Batís Caffó, uns dels protagonistes de la posterior “La pell freda” fet que fa pensar al lector que, si ens trobem davant d’un mateix personatge, l’obra de Sánchez Piñol agafa un sentit unitari molt interessant i susceptible de posteriors investigacions literàries.

 I és que Albert Sánchez Piñol és un gran escriptor que ha demostrat ser un autèntic mestre de l’arquitectura narrativa, que rendeix tant en les distàncies llargues com en les curtes. Un autor a tenir molt en compte i que, com acostuma a passar al nostre país, se’l valora molt més a fora de les nostres fronteres. El millor que podem fer amb ell és llegir-lo, perquè la seva és ciència ficció de la bona, d’alta volada, i els seus personatges van molt més enllà dels vampirs, homes llop, crepuscles i carallotades vàries que tant triomfen avui en dia.

Gent normal

La dona que seu davant meu al metro parla sola. Al principi no. Quan m’he col·locat al seu davant, parlava amb l’home que seia al seu costat; he suposat que eren companys de feina, perquè tots dos criticaven a la mateixa persona i deien que sempre s’escapolia en els moments de més tràfec i que després passava massa hores al despatx del cap. Llavors, quan arribàvem a Alfons X, l’home s’ha aixecat i ha dit “Fins demà!” i la dona li ha respost “…déu, que vagi bé…!” i mentre s’obrien les portes i l’home baixava, s’han dedicat un últim moviment de cap com a comiat. La dona s’ha quedat amb el rostre baix com si medités i després ha començat a moure els llavis una mica, com quan els jugadors de futbol fan veure que canten el seu himne nacional. He pensat que devia estar recordant alguna cosa, potser intentava elaborar la llista de la compra que faria quan arribés a casa, o potser estava repassant les taules de multiplicar, no ho sé. No m’ha preocupat gaire fins que la dona s’ha anat animant i ha convertit el murmuri en una conversa privada on jo només puc endevinar algunes paraules soltes. Parla fluixet i mou el cap afirmant o negant segons estigui d’acord amb el que ella mateixa diu. Ara i adés s’atura, com si reflexionés una resposta, i després es mostra conciliadora o en total desacord. També hi ha moments en què deixa de parlar i se’m queda mirant com si esperés una resposta per part meva. Jo no sé què dir-l’hi, llavors, en part perquè a casa sempre m’han dit que no parli amb desconeguts (tot i que la meva mare ho fa quan al mercat, comenta amb qualsevol dona que el preu dels maduixots està pels núvols i que, a més, des que els porten de Huelva ja no fan el mateix gust d’abans), i també perquè només amb paraules fragmentades no estic prou segur de si segueixo correctament el fil de la conversa. A la dona, tanmateix, no sembla que li molesti gaire que jo no faci cas de les seves cavil·lacions; quan veu que no li retorno resposta, mou una mica el cap i segueix garlant ella sola. Jo m’estic començant a posar nerviós i miro el meu voltant per veure si algú més se n’adona de la situació. Però tothom està distret amb altres coses (escolten música o llegeixen best-sellers) i a mi em fa por aixecar-me per canviar-me de lloc i que la dona es pensi que li tinc por i no vull seure amb ella… Tot i que… Oh, ara sembla que es prepara per marxar. Posa el ventall a la bossa, es passa la mà per la cara, s’allisa els cabells i… Sí, s’aixeca. Quan veu el lloc que queda lliure, una noia molt bonica amb una carpeta de la UPF (llàstima que no hi podré congeniar, les meves companyes de la UB no m’ho perdonarien mai) intenta aproximar-se al seient. La dona se li acosta, fa un gest amb la mà evitant qualsevol discreció i li diu prou fort perquè jo ho pugui sentir: “No t’acostis gaire a aquell noi, fa estona que em mira com si fos una d’aquelles dones boges que parlen soles…”.