Gènesi

Al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu (que aleshores es manifestava molt sovint) batia les ales sobre l’aigua. Com que amb tot això no en tenia prou, Déu digué: “Que hi hagi llum”. I, òbviament, hi hagué llum. Perquè, esclar, si Déu digués que hi hagi llum i no hi hagués llum, començaríem malament. Tot i que realment, a qui es dirigia Déu quan deia coses com aquesta? Al pare? Al fill? A l’esperit sant? Bé, tampoc cal que ens trenquem la closca amb això, ara. El cas és que Déu separà la llum de les tenebres i anomenà (l’idioma amb què ho va fer encara no està clar del tot) la llum dia, i les tenebres, nit. Tot això ho va fer en un dia, i fou el dia primer (Déu ja coneixia l’existència dels nombres ordinals).

Déu digué: “Que hi hagi un firmament entremig de les aigües, per separar unes aigües de les altres”. I, òbviament, fou així. Déu anomenà el firmament cel. El que no va tenir en compte és que hi haurien unes coses que s’anomenarien núvols, que es dedicarien a tapar-nos els focus de llum que crearia uns dies més tard. Però tampoc vull avançar esdeveniments. Així que en resum, aquell fou el dia segon (que com podem veure, va treballar una mica menys que al primer, però li disculpem, perquè, realment, al primer va fer molta feina).

Déu digué: “Que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i que aparegui el continent” (el que els científics descreguts anomenen Pangea). I fou així (com si no?). Déu anomenà el continent terra, i a les aigües reunides, mars. Després féu créixer tota mena de vegetació: herbes i arbres de tota mena que fan fruit i llavor. Fins i tot va fer plantes verinoses i fruites no comestibles, suposem que per salpebrar una mica l’assumpte, que fins llavors era tot massa bonic. Aquesta creació fou al dia tercer.

Déu digué: “Que hi hagi llums al firmament del cel per separar el dia i la nit, i que des del firmament del cel il·luminin la terra”. I fou així. Déu va fer, doncs, els dos grans focus de llum. El del dia el va fer en forma de gran bola de foc perquè no només irradiés llum, sinó que també ens escalfés agradablement durant la canícula. L’altre gran focus havia d’il·luminar la nit, llàstima que algun imbècil va demostrar que, realment, la lluna no irradiava llum, sinó que reflectia la del sol. Però això és igual. De moment però, Déu veié que estava bé (i això que tota aquesta creació la feia a mà alçada, sense plànols, com aquell qui diu) , i fou el dia quart. 

Déu digué: “Que les aigües produeixin animals que hi nedin i es belluguin, i que els animals voladors s’aixequin enlaire sobre la terra”. I sí, sí, fou així. Déu creà tots els monstres marins (fins i tot les meduses que ens piquen a la platja) i els va dir que fossin fecunds i es multipliquessin (això vol dir que fessin la còpula tot i no estar units en sagrat matrimoni). Llavors volia crear el que serien els animals terrestres, però va veure que se li feia tard (havia trigat massa poblant els mars) i va decidir deixar-ho per l’endemà. Així que d’aquesta manera es va acabar el dia cinquè.

Déu digué: “Fem l’home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos, els ocells, els animals domèstics (però si ja eren domèstics, com els havia de domesticar?) i els salvatges i totes les cuques que s’arrosseguen per terra”. I Déu va crear l’home, i després va fer el primer transplantament de la història (li va extreure una costella) i creà la dona. Déu veié que estava bé. Així que aquestes van ser les dues últimes creacions del Senyor. I aquest fou el dia sisè.

Com que durant sis dies havia treballat molt, va decidir descansar durant el setè; tot i que potser que se li ha allargat una mica massa, perquè des de llavors encara no s’ha dignat a fer, un altre cop, acte de presència.

Última voluntat

Tirar-me pel balcó va ser més fàcil del que em pensava. No vaig dubtar gens, de veritat. No sé d’on han tret les pel·lícules i sèries de televisió que els suïcides tenim sempre un moment de dubte just abans de saltar. És mentida. O bé, almenys en el meu cas va ser-ho. Vaig pensar, Guifré, ja n’hi ha prou d’aquest color, val més que acabis d’una vegada amb aquesta pantomima de vida. I dit i fet. Vaig aixecar-me del llit, vaig orinar i em vaig rentar les dents. Sí, ja sé que pensareu “Noi, si t’anaves a matar per quins set sous pixes i et rentes les dents”, i és cert, jo vaig pensar exactament el mateix quan caminava pel passadís després de sortir del lavabo, però vaja, ja diu la dita popular que l’home és un animal de costums… En resum, que després de complir les mesures higièniques de rigor, vaig sortir al balcó i vaig respirar l’aire pur de la matinada barcelonina (uns joves fumaven haixix mentre sucaven galetes Maria al vodka amb Fanta de taronja, i l’aroma del selecte ressopó arribava fins al setè pis, on jo vivia). En un primer moment, em va saber greu destorbar aquells pobres nois, i és curiós, perquè jo sempre havia defensat la teoria que si et suïcidaves, era millor fer-ho sense molestar a ningú. Vull dir menjar espines de peix, empastillar-te a la porta d’un tanatori, tallar-te les venes a sobre d’una palangana per no embrutar i coses d’aquestes. M’emprenyava molt que la gent, per exemple, se suïcidés llançant-se a les vies del metro perquè per culpa seva feien anar malament a la resta de gent que, en general, no tenien cap mena de relació amb el suïcida. Tanmateix, quan m’enfilava a la barana del balcó, pensava que què collons, que ja que anàvem a morir, almenys cridaria l’atenció que no havia rebut en vida. Així que som-hi, avall que fa baixada. No vaig cridar gens ni mica. I mentre veia els menjadors i les cuines dels pisos inferiors, queia cada cop més ràpid, i pensava en aquell senyor italià que va tirar unes boles de canó des de dalt la torre de Pisa per demostrar que la caiguda dels cossos no és proporcional al seu pes. Bé, tonteries meves, perquè el cas és que finalment em vaig estampar contra el terra. Vaig notar com el cap s’esclafava com si fos un ou i començava a brollar sang per darrera l’orella esquerra. Abans de perdre els sentits i deixar aquest món per sempre (amb permís de tots aquells que creuen en les resurreccions), encara vaig tenir temps de recordar que m’havia oblidat d’escriure una carta de comiat (si és que Guifré, s’ha de ser inútil, no serveixes ni per fer un suïcidi com cal). Així que amb la punta dels dits, he escrit amb la meva sang aquestes quatre ratlles sobre les llambordes. El problema és que ara comença a ploure, les primeres línies s’han començat a esborrar i no sé si la humitat que em nega els ulls és sang, pluja o la impotència per no haver sigut mai capaç de fer les coses ben fetes.

Virtual

Ho vaig veure per primer cop a la televisió; en aquell magazín que emetien els migdies en una cadena local. Un dels col·laboradors es dedicava, amb l’ordinador, a sobrevolar el món com un ocell i ensenyava imatges aèries de les cases (enormes i sempre espectaculars) dels famosos. Llavors tots reien i comentaven que si l’aigua de la piscina (les mansions acostumen a venir amb piscina incorporada, em sembla) estava molt bruta, que no tenia ben cuidat el jardí i que, recordo especialment el cas de la casa d’Agassi, no tenia prou ben pintades les línies de la pista de tennis. No ho sé, em van venir ganes de provar aquell programa, i me’l vaig descarregar sense cap tipus de problema uns dies més tard. Al principi no hi dedicava gaire estona, només quan era necessari i útil. El feia servir per mirar com eren els carrers pels quals havia de passar amb la furgoneta (era transportista), i així m’anava bé per no desorientar-me després durant el repartiment del material. Sóc un home, però el meu sentit de l’orientació no és gaire agut. De mica en mica però, vaig anar aficionant-m’hi; em feia gràcia veure les cases de la gent que coneixia, i veure les imatges de les persones que passaven pel carrer just en el moment en què la càmera feia la foto. Perquè el programa estava tan avançat que ja no només es veien les cases a vista d’ocell, sinó que també podia seguir fent el recorregut com si estigués passejant pel carrer. D’aquesta manera, vaig agafar el costum d’en lloc de sortir a passejar amb la meva nòvia, quedar a una hora determinada a tal lloc cantonada amb tal altre i sortir a festejar virtualment. A ella, la primera setmana li va fer gràcia. Mentre avançàvem de fotograma en fotograma parlàvem i ens vèiem amb uns tres segons de retard per la web-cam. Sí, al principi era divertit. Jo deia: “Hola, com estàs?” i ella responia: “Bé, guapo.” Mentrestant jo li enviava dos petonets “muà, muà”  i ella els rebia tot preguntant: “Com ha anat avui el repartiment?” i tot seguit deia: “Ai, perdona que no t’havia fet els dos petonets” just quan jo escrivia “Que no em fas dos petons?” I mentrestant caminàvem carrer amunt o carrer avall envoltats de persones estàtiques amb gossos estàtics i amb bosses estàtiques del Lidl o de l’Hipercor. Tanmateix, això no va durar gaire. L’ Ermessenda (la meva nòvia) va dir que no podíem seguir així, que teníem evidents problemes de comunicació i que ho havíem de deixar. “Els nostres bioritmes no van alhora” va dir-me, i tenia raó; els nostres bioritmes anaven (com ja he comentat abans) amb uns tres segons de retard. Però bé, he de confessar que el fet que l’Ermessenda em deixés no m’afectà gaire. Sempre havia estat xapada a l’antiga, ella, i a mi, en canvi, les noves tecnologies sempre m’han interessat molt.

El cas és que al cap d’unes setmanes em van fer fora de la feina. Em van denegar les meves demandes per treballar des de casa al·legant que treballar de transportista és una feina presencial. “Què s’hi farà!” vaig pensar, potser tenien raó, ja em podria haver dedicat a ser psicòleg d’urgència, com aquells de la sèrie de TV3 de fa uns anys. Llavors vaig començar a quedar-me a casa tot el sant dia. No sortia per res. Per què havia de caminar pel carrer si podia fer el mateix des del pis? Caminava virtualment fins a la porta del súper i després feia la comanda per Internet. Quan volia fer exercici, anava fins a la porta del gimnàs del barri i després feia el recorregut virtual que tenien penjat a la seva pàgina web. El problema va ser el dia que tornant de llegir la sinopsi de l’obra de teatre que feien al Poliorama, vaig veure que el meu bloc de pisos havia desaparegut. El fotograma passava del portal anterior al posterior d’on visc. Vaig trucar escandalitzat al propietari de la finca, preguntant què passava, i ell em digué que per qüestions de privacitat, havia decidit no permetre que les seves propietats apareguessin en aquell programa. Estic totalment desolat, fa només unes setmanes que m’he llançat a començar una nova vida, i ja m’he de cercar pis un altre cop.

Història d’amor

Avui tinc el dia tonto, i em vindria de gust escriure una història d’amor d’aquelles romàntiques, que fan somriure a les noies i que emocionen a totes les àvies. Una història d’amor clàssica, convencional; d’aquestes que començarien, per exemple, en una festa organitzada en motiu de la presentació d’alguna galeria d’art. L’home i la dona protagonistes, es coneixerien en aquesta festa on cap dels dos tenia ganes d’anar-hi, però on hi han acabat fent cap per la insistència del seu amic o amiga respectius, que els ha promès que només seria una estona, i que els acompanyés per no haver d’arribar a la festa sol o sola. Els dos passejarien amb una copa de xampany a la mà, i els dits una mica enganxosos per les restes dels canapès de foie. Si escrivís aquesta història, l’home i la dona es trobarien davant d’una tela d’1,50 x 2,75 de color fúcsia, que segons l’autor (que hauria omplert un din-A4 explicant-ho)  simbolitzaria la passió de l’amor adolescent. L’home i la dona es mirarien primer de cua d’ull i entaularien una conversa al cap de pocs minuts. L’home no s’enamoraria d’ella perquè fes una talla 38, fos rossa i tingués els ulls més verds que la gespa del Narcís Sala, sinó perquè seria una noia molt agradable, simpàtica i fresca (en el bon sentit d’aquesta paraula). I la dona no s’enamoraria d’ell perquè fos alt, intel·ligent i la fes riure (això que a les noies els agrada que les facin riure és un simple tòpic), sinó perquè seria un noi molt agradable, segur d’ell mateix, i que la miraria sempre directament als ulls, sense mostrar cap ombra de vergonya. Es citarien per veure’s un altre dia i els dos tornarien a casa sols (ell caminant, ella amb taxi), amb els llavis eixuts i la sensació d’haver-se quedat orfes d’un bes que es mereixien.

Però una bona història d’amor sempre ha de tenir la seva dosi de confusió, no podria ser tot tan senzill. Podria fer que al cap d’uns dies de cast festeig, la dona veiés a l’home abraçant de forma molt afectuosa una altra dona just davant del portal de casa seva. Automàticament, ella correria cap a casa, obriria l’armariet de la cuina i buidaria tota la capsa de Ferrero Rocher (perquè ja seria la tardor i en tornarien a vendre) amb els ulls plens de llàgrimes i dient-se interiorment tonta, tonta, tonta, tots els homes són iguals. Ella no sabria fins uns dies més tard, que la dona a la qual l’home abraçava de forma molt afectuosa, era la seva germana, que seria antropòloga i viuria a Nova Zelanda estudiant els aborígens. Aquesta germana, hauria vingut uns dies a Barcelona després de més de dos anys vivint de cap per avall a l’hemisferi sud. És clar, a l’home li faria molta il·lusió veure la seva germana després de tant de temps, i seria per això que l’abraçava tan afectuosament. Llavors passarien uns dies en què ella no el voldria veure, ell no entendria res, i quan finalment ella li digués que l’havia vist amb una altra, ell riuria a cor que vols; ella s’enfadaria molt i li pegaria al pit amb els punys, ell li agafaria els braços pels canells, se’ls faria passar per la cintura i completaria una abraçada ben forta, mentre li xiuxiuejaria a cau d’orella que aquella dona a qui abraçava era la seva germana antropòloga. Per presentar-li, anirien tots quatre (el nòvio aborigen que s’havia lligat la germana i que havia portat a Barcelona també) a dinar un arròs negre amb sípia a un restaurant a prop del port d’Arenys. Després, tots dos sols, anirien a passejar entre les barques i els velers, i caminarien fent equilibris per l’espigó. Seurien abraçats sobre una roca, amb el mar esbotzant damunt la sorra, i mentre contemplarien com el sol s’amaga sota un horitzó farcit de gavines, ell li demanaria per casar-se, ella li diria que sí, i acostarien els seus llavis amb la seguretat i la felicitat que donen l’amor correspost. I aquest seria el moment just per cloure una història d’amor com aquesta, de les que jo no escriuria mai.

Extraescolar (II)

Un cop a l’andana, vam esperar uns 12 minuts a què arribés el metro, ja que fins a quatre vegades el penell electrònic de 3 minuts, quan arribava a 16 segons, tornava a començar. Vam pujar-hi en tromba, els alumnes primer i en Josep Lluís i jo després, demanant perdó i recollint les iaies que els xavals havien tirat per terra en el seu afany d’aconseguir un seient. Els vaig castigar a quedar-se drets tot el trajecte fins a l’estació El Maresme-Fòrum, la nostra destinació. La veritat és que no va ser gaire bona idea. Quan arribàvem a Verdaguer (Eh, profe, profe, aquest és el que va escriure “Terra Baixa”, no?) el metro va fer una frenada brusca i el tonto de l’Aguilar va estirar de la palanca d’emergència per no caure. El metro va quedar aturat del tot, amb la meitat dels vagons encara a dins del túnel. El conductor va sortir esverat pensant que havia passat alguna desgràcia, però quan va veure que havia estat una imprudència, es va enfadar i va començar a insultar a l’Aguilar, dient-li que si era tonto o què (no anava desencaminat, la veritat), que com se li havia ocorregut estirar de la palanca que bloquejava completament el funcionament del metro…

Allò anava per llarg i la gent es va començar a posar nerviosa. Alguns protestaven que tenien pressa, altres tenien calor, el carterista feia l’agost robant carteres als distrets passatgers indignats… Alguns del alumnes no van poder aguantar més el mono i es van posar a confeccionar-se cigarrets (no precisament de tabac). “Però es pot saber què coi feu? No sabeu que està prohibit fumar aquí?”. Allò era un autèntic guirigall i tot el sarau havia cridat l’atenció d’un parell de vigilants de la seguretat privada de TMB. Es van acostar als alumnes (la multa la pagaran ells solets, vaig pensar) però ells, en lloc d’amagar-se i avergonyir-se de les seves activitats delictives, es van acostar també a un dels vigilants per demanar-li si tenia foc. Foc? L’home va palpar primer la seva armilla taronja, després la camisa i finalment va treure un encenedor amb un logotip del Naranjito de la butxaca dels pantalons caquis. “Te’l deixo si em dónes un piti dels teus” deia amb un somriure el vigilant. Desesperat, vaig decidir fer veure que no anava amb aquella colla de salvatges i camuflar-me en un banc de l’andana, esperant a què es restablís el servei. Seguia amb la sort de cara, perquè em vaig asseure just a sobre d’un xiclet mastegat.

Encara no he aconseguit desenganxar-me’l.

Extraescolar (I)

No sé de qui va ser exactament la idea de fer una visita a les tres xemeneies de Sant Adrià. Suposo que del director. Jo només sé que em van enganxar a la sortida del lavabo i em van dir: “Tu, demà acompanyaràs el Josep Lluís a la sortida que fa amb els de 3r a veure la depuradora de Sant Adrià”. No vaig oposar-hi resistència, tampoc no hauria servit de res. I no vaig tenir en compte que havia de creuar tot Barcelona amb el professor més veterà de l’institut (tenia 65 anys) que sordejava i, a més, patia una halitosi galopant. Tampoc no vaig caure en el fet que la visita fos, precisament, amb els alumnes de tercer…

El cas és que vam quedar l’endemà al matí a les vuit davant la porta de l’institut i jo, que tinc el defecte de ser puntual, m’hi vaig presentar a les 7:55. Allà només hi havia en Josep Lluís amb la seva gorra del Club de Petanca Guinardó, badallant ostensiblement. El vaig saludar a una distància prudent de la seva boca i ell va fer un gest amb la mà perquè m’hi acostés una mica: “Escolta, vas avisar als nens que havien de portar una T-10, no?” Mentre em tapava el nas fent veure que em mocava li vaig dir que sí, que havia avisat als nens, que no es preocupés. Ell va fer cara d’entremaliat i em va dir “Mira que tinc aquí!”, i em va ensenyar una targeta de color rosa, de les que fan servir la gent gran. “Però Josep Lluís! Tu no estàs jubilat, encara! D’on has tret això?” Em va explicar que era de la seva dona, que la compartien, així gairebé mai no havien de pagar el metro. Mentrestant els alumnes anaven arribant a poc a poc. A un quart de nou vaig preguntar si ja hi eren tots, però es van sentir algunes veus dient que faltava el Gutiérrez. El Gutiérrez, precisament. “Mira, mira, deu venir amb el 39”. Efectivament, podíem veure el caparró d’en Guti sortint just per sobre de la finestra. El vehicle es va aturar just davant de l’institut, es van obrir les portes i tots vam poder contemplar el Guti esperant per baixar, assegut còmodament a la seva cadira de rodes. La rampa del bus es va encallar i entre quatre vam haver de baixar el Guti i la cadira fins a la vorera. Bé, ja hi érem tots. Vam baixar tots caminant (menys el Guti, òbviament) fins a la parada de metro Guinardó. Allà vam veure que no hi havia ascensor per accedir, primer, al vestíbul, ni després a l’andana. Així que vam haver de carregar altra volta la cadira fins a baix. “Som-hi, nois, traieu les targetes!” Vaig dir alçant la veu perquè em sentissin tots. El Josep Lluís ja havia tret la seva targeta rosa i, en un racó, amb el mateix riure nerviós dels nens quan fan una cosa que no està bé i ho saben, va passar el torniquet. El Pérez se’m va acostar: “Escolta, profe, em pots passar tu? És que m’he deixat la tarja a casa…” Altres alumnes que eren a prop ho van sentir i van intentar el mateix. Els vaig dir que no, per favor, que es compressin ells una targeta. “Però és que profe, no sabem com es fa, nosaltres d’això no en gastem…” Mentrestant, en Guti havia tret la seva T-10 i es disposava a passar, de forma estranyament legal. “Espera, Guti! Que jo t’ajudo” Va dir un, fent l’intent d’empènyer la cadira. “I jo, també” va dir un altre. “Ep, que vinc” es va afegir un tercer. I van començar una acalorada discussió (amb algun ganxo pel mig) per decidir qui ajudava a en Guti a passar la barrera. Al final, van decidir que el més just, democràtic i solidari és que tots ajudessin en Guti. Així que finalment, es van posar en fila índia i entre tots van empènyer la cadira. “Veus, profe, tu sempre dius que hem d’ajudar els companys…” Em va etzibar el Pardo mentre comptava els diners que s’havia estalviat no comprant la targeta.

Màgia

El mag apareix al menjador entre confetis de colors i llums que s’encenen i s’apaguen. Els nens aplaudeixen entre rialles, sobretot el que porta la corona damunt del cap, és el seu aniversari; està contentíssim. Sempre li ha agradat molt la màgia. El mag fa una reverència i saluda, el seu barret de copa cau a terra i un conillet de peluix surt del capell i rodola pel terra. Els nens aplaudeixen i riuen entusiasmats. El mag s’afanya a recollir el peluix i fa veure que allò formava part de l’espectacle quan, realment, es tractava del primer truc (treure el conillet del barret). El mag es posa la mà a la butxaca esquerra buscant la baralla de cartes, però no la troba; comença a suar. Busca a la butxaca dreta, tampoc. Mira a la del frac, sí, són aquí. Treu les cartes i comença a remenar amb habilitat i rapidesa. Quan intenta passar-se les cartes d’una mà a l’altra falla, i n’hi cauen cinc a terra (tres ensenyen el seu contingut, dues resten mudes), el mag crida “Voilà” i la canalla aplaudeix tot i que ara no acaba d’entendre on és el truc de màgia. L’il·lusionista recull les cartes, acaba de barrejar, i les posa a un pam del nen homenatjat: “Tria’n una, maco”. L’infant reflexiona durant uns llarguíssims deu segons sobre aquesta decisió de vital importància que és escollir la carta que t’ofereix un mag. Finalment n’agafa una; el 9 de piques. El nen l’ensenya a tots els seus companys de classe, el mag es tapa els ulls còmicament per no veure-la. Quan ja tothom sap de quina carta es tracta, la tornen a introduir a dins de la baralla i remenen de nou. En el moment en què les cartes estan ja marejades de tantes voltes el mag n’escull una i diu: “Era aquesta?” i ensenya el 6 de cors. El nen arqueja les celles, sorprès, i diu: “No.” Així, ras i curt. El mag s’aixeca amb el somriure congelat i picant de mans (plas, plas, plas) exclama: “Perfecte, d’això es tractava, xavals! Ara la màgia convencional ja està passada de moda. Quin interès té endevinar una carta? Això ho sap fer qualsevol, la gràcia consisteix precisament en endevinar-ne una altra, tal com he fet jo.” Els nens no s’acaben d’empassar el discurs, i darrere d’ells, el veí solter del 2n 3a (a qui sempre conviden a les festes perquè és com una mena d’oncle, de segon pare, pel nen) li comenta a la mare si recorda que a l’anunci on van trobar el telèfon del mag es parlés en algun lloc de màgia experimental; la mare nega amb el cap, i ell arqueja les celles, sorprès, exactament igual a com ho ha fet el nen homenatjat uns segons abans.

Després d’uns trucs més de màgia moderna (o trucs fallits de màgia convencional), el mag treu una caixa de fusta i convida el nen a entrar-hi. Recelós, però àvid per poder intentar descobrir pel seu compte quin és el truc d’aquest número, s’hi fica a dins. Un cop allà, escolta com l’il·lusionista explica que foradarà la caixa amb diverses espases. Tranquils -sent que diu- al protagonista d’aquesta bonica vetllada no li passarà res.- De cop, comença a sonar música molt forta, “per animar una mica la festa, deu ser”, pensa el minyó. I veu com la punta d’una espasa entra a poc a poc, a l’altura del seu genoll dret. Ell s’ho mira, atent (ara és quan hi ha màgia i jo desaparec…), però l’espasa avança i es clava lentament enmig de la tíbia i la ròtula; comença a rajar sang. Crida, esgarrifat, però la música emmudeix els seus xiscles. Altres espases van encertant el seu cos: la cuixa, la cintura, la panxa… En una última espurna de lucidesa, quan l’enèsima espasa s’acosta a la seva gola, pensa que, almenys, no serà difícil per la seva família capturar aquest impostor assassí. El nen, que a hores d’ara ja està mig degollat, no sap que precisament l’única disciplina en la qual destaca el mag contractat per la seva festa d’aniversari (i ara també de defunció) consisteix, precisament, en el número que ve a continuació, un número d’escapisme, em sembla.

Estic bé

Quan em vares rebutjar i em trencares el cor en quatre cents vint-i-dos (els dies que tu i jo vam estar junts) bocins, jo ho vaig passar molt malament. Vaig tenir uns dies molt dolents, potser em vaig deprimir una mica i tot. Però ara ja estic bé. Mira si m’he recuperat, que si encara guardo les nostres fotos a l’ordinador és perquè els vaig posar una contrasenya i ara ja ni la recordo. I si vaig deixat i sense afaitar és perquè estic en contra del preu abusiu de les maquinetes, que són molt cares i per això no en compro. Ja ho sé que t’han dit que només m’alimento a base de pizzes, però és que em va arribar una oferta en vals de descompte del Pizza Hut i, esclar, ara els he de gastar. I sí, ja sé que la caixera del supermercat t’ha dit que compro moltes ampolles de conyac, però no és per beure-me-les jo, sinó que les faig servir per cuinar, que m’he apuntat a un curs gastronòmic. D’acord que estic a l’atur, però no em van fer fora de la feina perquè estigués distret i no complís amb les meves obligacions; ho vaig deixar jo, que volia tenir més temps per mi. I si passo molt sovint per davant de casa teva és perquè quan trec a passejar l’Irving, ell encara té el costum d’estirar de la corretja per portar-m’hi, i ja saps que és millor no dur-li la contrària. I no et preocupis, que si no surto molt de casa és perquè he descobert a les golfes una col·lecció de novel·les del segle XVI i estic totalment enganxat a la seva lectura. Mai he dit que no quan els amics m’han trucat per sortir a sopar, i si no tinc interès en conèixer cap altra noia és perquè ara, sol, estic molt bé, de conya. Estic genial, fantàstic, feia temps que no em trobava tan i tan bé. De veritat, això nostre ho tinc més que superat, així que no et preocupis per mi, que més igual si ara surts amb algú altre, no et pensis que me n’aniré a casa a plorar per això. No m’interessa la teva vida. Gens. Ni mica. Zero. Vull que et quedi ben clar i que t’ho fiquis dins del cap; jo ja no t’estimo.

Retrobaments

Fa tard. Fa estona que l’espero i no arriba. No ens veiem des de… Bufff, ja ni me’n recordo. Vam quedar que ens tornaríem a veure, sí, però… Això que trigui tant… Per què és tan poc puntual? La veritat és que em moro de ganes de veure-la, tot i això, hi ha alguna cosa que em fa por… Tot tornarà a ser com abans? Haurà canviat alguna cosa? La nostra relació serà la mateixa? Certament, ja havíem agafat confiança ella i jo. I tot aquest temps sense saber res l’un de l’altre potser ha refredat les coses. No ho sé, sincerament. No sé si ha sigut molt bona idea quedar per veure’ns avui, precisament avui. Què té aquest dia d’especial? Podríem haver quedat demà, o demà passat o l’altre. Però no, no, havia de ser avui. M’ho havia promès, ens ho havíem promès. I, tanmateix, segueix sense aparèixer.

Reconec que m’estic començant a posar nerviós. Amb la mà esquerra pico amb els dits sobre la taula, rítmicament, imitant el tamborí d’una cobla sardanista. Amb la dreta faig girar la forquilla, entre els dits polze i el mitger. Igual que feia amb el bolígraf quan era a classe. Ja se m’ha caigut un parell de vegades a terra (la forquilla), amb un estrèpit considerable. El maître del restaurant m’ha preguntat si la volia canviar i li he dit que no, que era igual. Total, no crec que l’hagi de fer servir. Ara i adés els meus ulls fiten la porta. Passen clients i clientes, cambrers i cambreres amb safata, cambrers i cambreres sense safata… I ella? On s’ha ficat? M’emprenya haver de ser jo sempre el qui s’espera. Tant costa ser puntual? Arribar a l’hora concertada? De cop, però, em sembla veure-la. Sí, sí, és ella. S’acosta a poc a poc, sense pressa. I com sempre que la veig, em sento incapaç d’enfadar-me amb ella, de retreure-li la seva tardança, el fet que m’hagi tingut abandonat tot aquest temps. Ja està, ja s’aproxima a la meva taula, en surt una mica de fum… I quina oloreta! Sí, aquí, deixi-la aquí, ja la tinc un altre  cop davant dels meus ulls. Preciosa, perfecta. Una nova sopa de pistons.

1 any de Filologia Catalana

Tal com diria Josep Pla; hi ha dues classes de futurs filòlegs, els que van al Nick Havana (s’escriu així?) i els que passen la nit al terrat comunitari del bloc de pisos on viu el Genís. Però això és el final de la història, i seria millor que comencés pel principi.

Tot i que el principi no sé quan va ser exactament… Potser aquell llunyà dia de setembre en què em vaig passar vint minuts fent voltes al tercer pis per trobar l’aula 312, i llavors van començar les classes de Francès i les classes de Llatí a la mortal primera hora. Aleshores, amb el Luis que havia conegut a Francès vam conèixer un grup de noies que feien filologia catalana, anglesa i estudis literaris, i que passaven l’estona xerrant, llavors jo vaig començar a deixar de fer sudokus i la Sara (a qui tothom li diu Sareta), una noia morena i baixeta que sempre parlava del Carnaval de Vilanova, va començar a fer fotos de la classe i a dir-me que em quedaven pocs dies de vida per no sé quin rotllo que havien quedat mogudes, però el cas és que era mentida, perquè jo encara estic aquí, escrivint aquest resum. I després amb la Cristina anàvem a veure el Besa a Català I, i es veu que la Sareta també venia però com que li feia vergonya, s’asseia al fons de tot de la classe i per això no la recordo. Sí que recordo a l’Edu, que sempre es queixava que no fèiem res i que no apreníem, amb el Besa. Però a mi no em semblava tant malament, a mi el Besa em queia bé. Llavors anava més tard a Literatura, amb la Meritxell Simó, i vaig conèixer a la Núria (o Hurluburlu) de Girona, i sèiem a primera fila, davant del Genís i de l’Enric, que també fan filologia catalana, però jo aleshores no ho sabia encara i amb prou feines els saludava. I aleshores la Judit (sense h final), la nostra delegada per votació popular, va decidir que faríem un sopar per conèixe’ns, i vam anar al Gino’s, però allò va ser com una cita a cegues, perquè com la majoria no ens havíem vist, no sabíem molt bé qui era cadascú. I quan el Genís va tirar pel dret i va decidir, per anar més ràpid, apuntar-nos a tots el que volíem de sopar, algunes el van confondre amb un cambrer del restaurant, sense saber que és un futur filòleg, i ja es va començar a embolicar la troca. Però bé, el cas és que va servir per saber quina cara fèiem tots més enllà del correu electrònic.

Al cap d’un temps va començar el segon semestre (o quadrimestre segons els gustos), i com que la majoria de catalana anàvem més o menys junts a classe, tot va ser més fàcil. Llavors va aparèixer el nostres messies, don Jaume Coll, que ens va obrir els ulls a molts sobre quina és la bona literatura catalana, i ens va ensenyar què és realment la Poesia (la del 57, sobretot). I vam fer moltes classes amb el catedràtic i amb la Ruscalleda. En una classe del catedràtic, em van passar un CD de Lady Lemon, i jo vaig pensar que en quin cau de bojos m’havia ficat perquè no era normal que una noia rossa de Vilanova cantés en anglès i a sobre es fes dir senyoreta llimona, quan no Paradise (així, també en anglès). I vam fer tantes classes que ens va donar temps de conèixer a C.F. i d’enamorar-nos-en, alguns, i de criticar-la i vilipendiar-la, algunes altres; i de conèixer poetets amb el cabell esbullat que senten empatia per les serps bíbliques; però, vaja, en general era divertit. El que no ho era tant eren les classes de l’Adam. Només la Judit, la Paradise, l’Enric i el Toni l’estimen. La resta, la Júlia Català (que és de Menorca, tanmateix), l’Edu i un servidor diem la veritat i sabem que és una inútil. Però què hi farem!

I així ha anat passant el curs, que ja s’ha acabat. I per això vam decidir fer un sopar de comiat al FresCo. Però com que érem molts, no vam poder accedir al terrat de l’Edu, llavors el Genís ens va enganyar i va dir que casa seva quedava a quinze minuts, quan, realment, quedava a mitja hora. I uns es van cansar de caminar i se’n van anar al Nick Havana (s’escriu així?) i uns altres pocs vam arribar finalment a casa del Genís i vam passar una agradable nit al seu terrat, xerrant de tot i de res sota el cel contaminat de l’Eixample, mentre el Jordi ens intentava convèncer de les bondats de les herbes eivissenques (amb origen formenterenc, això sí) i l’Enric ens parlava de la seva companya de pis ZombieWendi (o WendiZombie, ara no ho recordo exactament). I després ens vam trobar amb els de la disco, que venien cansats, com de la guerra i estaven molts afònics, perquè ja se sap que a les discoteques s’hi xerra molt a gust. I llavors la Sareta (la que va predir el meu òbit el més d’octubre) em va dir que havia de fer una crònica del curs i em va amenaçar, i em va dir que aniria a la foguera si no ho feia, que m’havien dedicat una entrada al seu fotolog i que, per tant, jo els havia de dedicar una entrada al Sopa de Pistons. I com que “el promès és deute”, he escrit això per dedicar aquesta entrada a tots els companys, i ja amics, de la facultat de filologia de la UB.