Revólver al Palau de la Música

Diu el bolero “…que veinte años no es nada”, però sí que són, i molts. I és gràcies als vint anys de carrera de Revólver, que es poden viure concerts com el del passat 19 de maig al Palau de la Música Catalana. El concert de la banda capitanejada per Carlos Goñi s’inscrivia dins del XXI Festival de Guitarra de Barcelona, però també dins la gira que està fent la banda per celebrar els seus vint anys de carrera. Una carrera que ha donat per molts moments i que es va veure perfectament resumida en aquest concert.

Carlos Goñi va aparèixer a l’escenari elegantment vestit i acompanyat pels seus inseparables i incombustibles Cuco Pérez (acordió) Julián Nemesio (percussió) i Manuel Bagües (baix), els únics músics que es mantenen en totes les seves últimes gires. Després d’alguns comentaris d’elogi al Barça (Goñi és un madridista confés) per posar-se el públic a la butxaca, el músic valencià va començar entonant un dels temes del seu últim disc, Tiempo pequeño. Goñi va sortir nerviós davant l’espectacularitat del Palau i això es va notar en aquesta primera cançó on va tenir alguns lapsus amb la lletra. A partir d’aquest moment, però, el concert va seguir una trajectòria ascendent que no es va aturar fins el final. Cada cop més confiat, fins i tot entaulant converses amb un públic que el segueix des de fa anys, va decidir anar sobre segur i va combinar els millor temes (fins a cinc) del seu últim disc (21 gramos, 2008) amb els seus millors temes clàssics, vivint un dels primers moment àlgids quan va encadenar magníficament Tu y yo, Sara i San Pedro, que van fer aixecar ja a algunes persones dels seients per seguir, picant de mans, el ritme de la música. Després d’acomiadar-se amb un Fuera de lugar dedicat el seu fill, Goñi va començar la ronda dels bisos en solitari, en un caire més pausat i intimista, fins que va demanar de nou l’entrada dels seus músics per interpretar de manera sorprenent el tema Across the borderline (Ry Cooder/John Hiatt/James Dickinson) en un anglès envejable i acabar amb un emocionant (la cançó que SEGUR que cantarà al seu últim concert) Faro de Lisboa, que va cantar a cor amb un Palau entregat. Però la cosa no va acabar aquí, i és que tot aquell aficionat a Revólver sap que un concert no pot acabar si no ha sonat la cançó més famosa del grup: El Dorado. I així va ser, la banda va tornar a aparèixer i, efectivament, van tocar l’esperada cançó. La sorpresa final va ser quan Goñi va enganxar el magnífic solo de guitarra que clou el hit amb una altra de les seves millors cançons, El aire sabe a veneno + Guantanamera. Un final de festa fantàstic, apoteòsic, al qual els mateixos integrants del grup no donaven crèdit, veient com tota la platea i els laterals, dempeus, saltaven i ballaven picant de mans, saltant-se ja del tot el protocol que reclama un escenari com el Palau de la Música.

I és que aquesta és la màgia de Revólver, un grup que ha sabut renovar-se amb el pas dels anys i que ha entès que s’han de deixar enrere els concerts més rockers de mitjans dels noranta, que ja han passat vint anys, i que tocar en escenaris com el Palau no és perdre la identitat genètica del grup, com alguns nostàlgics critiquen, sinó una evolució lògica de l’edat, que tothom hauria d’entendre i respectar, perquè a més, ho fan molt bé.