Archive for the ‘Televisió’ Category

La RieraX o la màfia catalana

Quan va acabar el Cor de la Ciutat el desembre passat, TV3 ens anunciava l’arribada d’una nova sèrie, “La Riera”; la veu en off deia: “La Riera, la nova sèrie, baixa amb força a les tardes de TV3”. Un servidor, que ha passat tants estius com ha viscut a la costa del Maresme (on se suposa que té lloc la sèrie) i coneix la força de les rieres i les tempestes d’estiu, esperava una història potent, atrevida; tanmateix, els primers dies allò fluixejava bastant. Ara bé, tot es va començar a animar amb l’aparició del personatge de la cosineta Txell. Aquesta filòloga (la primera de les sèries de TV3) va revolucionar les hormones de tot el petit poble de Sant Climent. Va ser arribar ella, i començar a descobrir la doble vida de la fonda Can Riera, el negoci que regenta la família que protagonitza la sèrie. En aquesta fonda, de dia sembla un restaurant respectable, combinen plats típics amb la cuina d’autor del petit dels Guitart Riera, en Sergi. Els plats fan molt bona pinta, i els clients acostumen a sortir contents del tracte rebut. El que no saben els parroquians habituals del restaurant, és que quan tanquen les portes allò es converteix en una sucursal de “La Casita Blanca”. Amb l’habitual promiscuïtat que caracteritza els culebrots, en aquella fonda es dediquen al que de petits a l’escola en deien el “sector terciari”, el sector dels serveis; sí, dels serveis sexuals en aquest cas. Empesos per una passió irrefrenable, els treballadors (formin part de la família Riera o no) es dediquen a la pràctica sexual per tots els racons del restaurant. Al vestidor dels cuiners, a la cuina, al menjador, al celler, al bar del restaurant, al despatx de direcció… I si no tens parella, com el cas d’en Mauri (reconeixem l’encert dels guionistes en el bon gir d’aquesta trama) és igual, t’infiltres al xat del Club Súper 3 i et dediques a excitar-te amb nenes de 12 anys (alguns d’això en dirien pederàstia). El més curiós del tema és que es passen l’horari protegit pel forro dels calçotets i ens ensenyen més carnassa a les quatre de la tarda de la que podem veure a Ventdelplà (els dies que ho fan, que ja són pocs) a les onze de la nit. D’aquesta manera, no seria estrany que un nen que estigués veient Les Tres Bessones al K3 i, per un descuit, canviés de canal, es trobés a la Valèria (una noia argentina que cobreix la quota en castellà que ha d’haver-hi a totes les sèries de TV3 des de l’arribada del tripartit) amb el cap entre les cames d’un Sergi amb cara d’estar al setè cel.

En aquesta vila també és habitual veure en Joan Flaquer fotent-se clenxes de coca a quarts de cinc (de la tarda, també). I és que si per una altra cosa es caracteritza Sant Climent és per l’atapeïda agenda que tenen els camells i pinxos del poble. Darrere el bonic port de Sant Climent (que recorda misteriosament el d’Arenys de Mar) i el seu tranquil passeig marítim (sorprenentment semblant al de Sant Pol), s’amaga un intens tràfic digne de la màfia napolitana. No entenc perquè ens escandalitza tant el testimoni de gent com Roberto Saviano si tenim la màfia catalana instal·lada, com qui diu, a mitja horeta en cotxe. Gràcies a “La Riera”, hem descobert l’autèntica vida dels empresaris catalans de comarques. Pressions i corrupcions polítiques i urbanístiques; contractació de sicaris per 100 € (és temps de crisi); venda de droga a les cantonades; suborns, mentides, estafes, amenaces, suïcidis… Fins i tot hi ha un barri vermell com el d’Amsterdam (on hi viu la Maribel) on les noies, sempre fumant, esperen lleugeres de roba que algú les porti fins a Can Riera… Això sí, s’ha de dir que a Sant Climent en els negocis “legals” i les qüestions pecuniàries tothom confia en Bancaja, i, a més, tothom (des de la regidora de l’ajuntament fins al camell) paga amb la mateixa targeta que té els colors de la bandera gai (¿una manera de fer-se perdonar per ser la primera sèrie de TV3 en anys on no hi ha cap homosexual?). Veurem, companys, com segueix “La Riera”, si segueix baixant amb força o li passa com a les rieres autèntiques del Maresme, que ja fa temps que van quedar soterrades (i no pas per qüestions d’audiència).

Anuncis

Física o Química?

Ha tornat Física o Química (Antena 3 TV). I ho ha fet en forma. Abandonàvem la temporada passada fa més o menys un any amb diversos dubtes, el més important dels quals, era saber si la nostra “zorra poligonera” preferida, la Yoli, havia cedit al xantatge del pare del Julito. Tal com esperàvem i desitjàvem, ho ha fet.

Anem per parts. Tal i com havíem vist a les promocions de la nova temporada, semblava que el càsting de noves actrius era més aviat fluix. Per desgràcia, els nostres temors es van confirmar, quan a casa vam tenir problemes per discernir quina de les dues noves professores (les substitutes de les ja enyorades Blanca i Irene, sobretot la última, la millor professora de filosofia que mai s’hagi pogut tenir) era menys agraciada. Però anem al tema interessant, els alumnes. Hi ha hagut, de moment, tres incorporacions. El primer de tots ha estat en Román, un noi d’origen desconegut i amb pinta de pertorbat mental tal com veurem més endavant. Després tenim també l’arribada d’Álvaro. Aparició estel·lar la d’aquest noi. Alumne sorgit del no res (com ja ens tenen bonament acostumats a la sèrie), munta una festa espectacular en un local enorme, i el millor de tot, ven entrades per accedir-hi. Una petits paperets rodons de color negre eren el preu que s’havia de pagar per anar a aquesta, en principi, exclusiva festa, però on el final només hi va faltar el conserge que és el doble clavat (però clavat) de García Márquez (com el trobàvem a faltar penjant cartells pels passadissos). Seguim doncs, s’ha de dir que l’Álvaro no només va organitzar una farra de campionat, sinó que també va tenir el detall de disposar de música en directe amb la sorprenent aparició del Sueño de Morfeo. El grup va ser contractat especialment per la festa de la mateixa manera que els pares dels nens petits deuen contractar el Mag Lari per l’aniversari dels seus fills. Però el gran misteri de la festa el va produir la tercera nova incorporació, la mosqueta morta Teresa. Que va complir aquella famosa expressió “d’arribar i moldre”. En la primera sortida nocturna de la seva vida, es va endur, com qui no vol la cosa, a Gorka al privat del local (al més pur estil Joan Laporta a Luz de Gas) i allà van mantenir una animosa conversa ens uns còmodes i confortables sofàs. Quan semblava que la cosa arribava al clímax, va aparèixer en Román, que com un voyeur (portava tota la nit fent fotos a tort i a dret amb una càmera robada), es va dedicar a espiar l’avenç de Gorka en la noble tasca del flirteig. L’endemà la Teresa es desperta convençuda que ja ha provat baró però és incapaç de recordar qui… Per acabar, parlem de la parella homosexual. Tinc la sensació que el Zurbarán deu ser l’institut del país amb més gais per metre quadrat. Noi que s’acosta a David o Fer, noi que perd oli. Tota la resta de personatges secundaris que només apareixen de casualitat, són suposadament homosexuals, ja que tots volen lligar amb en David. Ahir, fins i tot en Julito, enfonsat al saber que el seu pare (ara ja un ídol nacional) s’havia beneficiat a la seva nòvia, va mig insinuar que es podria canviar de vorera… Bé, deixem-ho estar. Acabem del tot amb el fals comiat de Gorka (on vol anar ara aquest noi?) retransmès en rigorosíssim directe pel mòbil de la Paula, que sorprenentment segueix embarassada. Pobre Gorka Jr., un noi condemnat al fracàs si fem cas de la teoria dels gens hereditaris i ens fixem en el nivell intel·lectual i físic dels seus pares… Tot això en un institut on, malgrat el títol, encara no hem vist cap professor ni de física ni de química.