Tot és opinable

Davant meu camina la protagonista d’un conte que vull escriure. És una noia prima que porta uns pantalons texans per sobre la cintura i caçadora d’entretemps (ara que ja no fa fred). Té els cabells rossos recollits en una cua i avui tindrà un dia molt especial. Que com ho sé que tindrà un dia molt especial? Coi, doncs ja ho he dit, perquè és la protagonista d’aquest conte i, com que sóc jo qui l’escric, jo prenc les decisions. La noia camina amb certa velocitat, mou les seves cames amb l’agilitat d’un compàs. La segueixo entre uns cinc i uns deu metres més enrere. Quan arriba a la cantonada de la Gran Via amb carrer Balmes, s’atura. El semàfor està verd; per què no passa? La noia mira Balmes amunt i sembla que dubta. Jo m’aturo uns metres més enllà, vigilant. Aleshores, la noia es gira i em pregunta:
– Escolta, cap a on he d’anar?
Miro a banda i banda… A mi? M’ ho està preguntant a mi?
– Dona… A mi em sembla que has de seguir recte… Vaja, la intenció era aquesta…
– N’estàs segur? Perquè ara et veig dubtar… No t’estimaries més que pugés per Balmes?
– No, no… Buenu… No sé, què faràs si puges cap amunt?
– Ah, jo què sé, digues-m’ho tu, que ets qui escriu tot això.
– No, clar, però és que mai cap personatge s’havia girat per preguntar-me què havia de fer. Normalment, no es giren si els segueixo, ni fan preguntes, es limiten a obeir allò que vull que facin. Per això sou personatges inventats, no?
– Uiiii, poques coses has escrit, tu. O els teus personatges, fins ara, eren poc exigents, em sembla. No pot ser que tinguis algú caminant per Barcelona, sense saber cap a on va. És absurd.
– Ja, però…
– No, no. Les coses no es fan així, no pots començar a escriure a raig si no tens una idea clara.
– Espera, espera, que alguna idea sí que tinc…
Ens aturem un moment per deixar passar un senyor gran que camina amb bastó, molt a poc a poc.
– Per exemple, ara per què has fet aparèixer aquest senyor? No aporta res. Ei, senyor del bastó! On va?
L’home es gira lentament, em mira i fa un gest amb les espatlles com de no saber ben bé què hi fa, aquí.
– Ho veus? Vés a saber si aquest senyor tenia ganes de sortir de casa, avui. I mira, per culpa teva el tenim aquí passejant…
– No, clar, si vist així… Escolti, senyor del bastó, vagi-se’n cap a casa, que em sap greu, però no aporta massa res en aquesta història. Gràcies per passar, això sí.
L’home em mira interrogativament i fa un senyal amb el braç per indicar-me que no sap cap a on ha d’anar. Em començo a desesperar.
– Tiri, tiri, cap a Rambla Catalunya, va! Vostè viu en un d’aquells àtics tan macos amb finestres enormes, segur que la dona l’està esperant.
El senyor del bastó fa un gest tímid amb la mà i marxa ranquejant. Ella i jo tornem a quedar-nos sols. Els seus ulls verds m’escruten demanant-me unes explicacions a les quals no sé respondre. Trenca el silenci.
– Què? Què hem de fer?
– És que no sé… Estic descol•locat… Tu no podries donar-me alguna idea? Què et sembla si anem a prendre algu i xerrem?
– M’estàs convidant?
– Sí… Més o menys… És que com que sembla que tens tantes idees… Potser parlant-ne amb calma podem decidir quina és la millor opció… Per tu i per mi… Posar-nos d’acord, parlar clarament: d’escriptor a personatge, m’entens, oi? És que t’ho repeteixo, mai m’havia trobat en aquesta situació.
– Ja, m’ho diràs a mi que és a primera vegada que surto en un conte. Baixem fins a Petritxol i en parlem amb calma?
– Buenu, va.
Somriu i m’agafa del bracet.
– Ja veuràs com al final ens posem d’acord sobre què he de fer… Per on he d’anar… I acabes escrivint alguna cosa de profit.
– A veure.
– Podries escriure alguna cosa sobre… Hummm… Visualitzo un personatge rebel i amb molta personalitat pròpia… Què te’n sembla?
– Sí, potser sí. Estaria bé.
Comencem a caminar i creuem la Gran Via en vermell sense mirar-nos-hi gaire; ella diu que avui no vol que hi passin cotxes.

Avions de paper

Si te’l miraves de lluny, el meu, semblava un poble petit; sempre amagat a la vall que formaven els dos turonets que el custodiaven. Un lloc bucòlic. Tanmateix, a mesura que t’hi acostaves, anaves descobrint com la modernitat havia omplert a poc a poc la vall, i edificis més moderns (la majoria grisos; d’aspecte i de contingut) acabaven esdevenint la tònica general d’aquell indret. Recordo perfectament el dia que, a la plaça de la vila, em vaig trobar amb tot el grup de nois i noies que caminaven junts en direcció al turó que quedava a l’est del poble. Semblaven contents i emocionats, com si anessin a fer alguna cosa important. Xerraven pels descosits i reien entre ells, fent-se bromes els uns als altres. Jo no compartia gaire la seva emoció (estava més aviat nerviós). Tots portàvem un avió de paper a la mà.
Mentre els seguia amb la vista i caminava a una certa distància, pensava en la vella tradició del poble que consistia en fer que els joves, quan estiguessin a punt d’entrar a l’edat adulta, pugessin a dalt del turó est i llancessin un avió de paper en el qual havien escrit abans tots els seus desitjos i les seves esperances per a la nova vida que, a partir d’aleshores, se suposava que tot just començaven.
A casa havia escrit, amb un vell boli BIC blau, tot allò que desitjava, tots els meus anhels, i quan els vaig rellegir, me’n vaig adonar que eren coses molt complicades, difícils de realitzar. Pensava que no existia ningú amb qui pogués compartir tot aquells somnis, que trobar algú així m’era impossible. Després, vaig doblegar el paper fent l’únic model d’avió que coneixia aleshores –i que és l’únic que sé fer encara. Tot i que en aquell moment, mentre pujàvem, em vaig fixar que hi havia molts models diferents, d’avions, i que també hi havia papers d’un munt de colors i fins i tot fulls quadriculats. Em vaig fixar en la Violant, que portava un avió de color verd; l’agafava ben fort amb la mà esquerra. Es movia amb gràcia i agilitat, els cabells rossos voleiant (el dia era una mica ventós), i cada cop que les nostres mirades es creuaven i somreia, a mi em semblava que el sol brillava encara amb més força sobre els nostres caps. Quan vam ser a dalt de tot, ens vam dispersar i vam buscar el millor indret on fer volar els nostres desitjos (el nostre futur). Cadascú va anar ocupant el seu lloc i alguns començaren a llançar els avions, sense pensar-s’ho gaire. Altres se’l miraven com si no s’atrevissin del tot a fer el pas. La majoria dels avions volaven i es perdien cel enllà. Altres tremolaven i queien en picat, deixant els seus propietaris amb cares de decepció. Jo em vaig mirar el meu. No m’acabava de creure que, realment, el futur de la meva vida depengués d’aquell exercici de papiroflèxia. Què passaria si el meu avió no anava gaire lluny? La Violant semblava que tampoc no es decidia a llançar el seu. Se’l mirava amb una barreja de por i excitació. Finalment, però, va agafar embranzida i el va deixar anar amb totes les seves forces, aprofitant un fort cop de vent. Reconfortat pel seu gest, jo també vaig llançar el meu avió blanc, que va sortir amb més velocitat de l’esperada. El vaig seguir amb la vista mentre veia, alleujat, com s’allunyava, i vaig descobrir, amb sorpresa que, al cap d’uns segons, s’acostava a l’avió verd de la Violant, es col•locava al seu costat, i començaven a planejar paral•lelament. Veure com els avions de paper seguien una mateixa ruta, perdent-se tots dos junts a l’horitzó, em va fer una il•lusió especial.

Llaunes

Llaunes
Hi ha fills a qui els seus pares pressionen perquè facin coses importants a la vida. Per això, ja de petits, els donen responsabilitats a casa. Uns s’encarreguen de comprar, altres de cuinar o si hi confien molt, començar a administrar els diners familiars. Com que de mi no s’esperava res, em vaig convertir en l’encarregat de llençar les llaunes i els tetrabricks a les escombraries. Tampoc no estava tan malament. Si em portava bé, els diumenges em deixaven llençar el vidre, que és més net. Així que vaig créixer en un ambient ric en valors com el civisme i el reciclatge, que m’havien de servir, almenys, d’exemple per encarar un futur sempre incert. El problema és que han passat 32 anys de la meva vida i les meves responsabilitats no han augmentat gaire. De fet, no han canviat gens. I la veritat és que tot podria haver canviat aquell dia que portava una llauna d’espàrrecs a la mà i m’aproximava al contenidor groc (mentre mirava amb recança el verd, que no havia pogut utilitzar des de feia unes setmanes) quan la vaig veure. Bé, de fet el que vaig veure van ser unes cames penjant i mig cos abocat a dins del contenidor de rebuig. Podia sentir com donava cops amb el que devia ser una mena de bastó. Després, vaig sentir un renec i, finalment, va sortir. Va ser llavors quan la vaig copsar de veritat. Blanca i rossa, amb una piga deliciosa a la galta dreta, just a la vora del nas. Semblava acalorada. Duia un pal d’escombra (sense el fregall) a la mà i em va demanar ajuda perquè, mentre llençava les escombraries, li havia caigut a dins del contenidor un objecte de molt valor sentimental. Vaig dubtar d’ajudar-la perquè havia dit a la mama que només baixava al contenidor i tornava, però ella em mirava amb uns ulls tan suplicants que, sense pensar-m’hi gaire, vaig llençar la meva llauna, vaig agafar el pal d’escombra i vaig posar el peu a sobre de l’alçaprem per tal d’introduir el meu tronc a dins del receptacle. Em va donar les gràcies i em va dir que a ella també li agradaven molt els espàrrecs en llauna. Jo primer no vaig entendre ben bé per què ho deia però després hi vaig caure. Em va agradar que a ella també li agradessin els espàrrecs en llauna, però no li vaig dir perquè no em va semblar un molt bon tema de conversa per dues persones que s’acaben de conèixer. Així que vaig decidir preguntar-li si venia molt sovint a llençar la brossa a aquests contenidors, que no la tenia molt vista i que era estrany, perquè jo venia cada dia i m’hagués fixat en una noia com ella (quan vaig acabar de dir això que “m’hi hauria fixat en algú com ella”, em vaig posar vermell, però no ho va veure perquè jo tenia el cap inserit a dins del contenidor). Vaig sentir com reia una mica i respongué que venia de tant en tant. Jo seguia picant i apartant bosses pudentes, i mentrestant, m’anava fent il•lusions. Pensava que jo li havia fet gràcia, i ideava futures trobades a la vora del contenidor. Vaig imaginar un futur pròsper amb ella, reciclant i separant junts la brossa, baixant després junts a llençar-la, en un acte de gran cordialitat conjugal. I en com, molts anys més tard, quan els néts preguntessin: “Avi, avi, per què l’àvia i tu sempre baixeu junts a llençar les escombraries?” Ella i jo riuríem i explicaríem l’original anècdota de com ens vam conèixer. Tot seria tan bonic, seríem tan feliços… Ella em va despertar de les meves cavil•lacions preguntant-me si ho havia trobat. Jo, aleshores, li vaig preguntar què era exactament el que buscàvem. Vaig sentir com reia nerviosament i comentava “Ai, que tontos que som, si encara no t’ho havia dit, no?” – La meva rialla va ressonar forta a dins del contenidor: No, no, encara no m’ho has dit… Vaig notar com ella s’acostava una mica, em donava un copet a l’esquena (suposo que per animar-me a la recerca) i em deia que es tractava del seu anell de compromís.

La tos

L’última tarda que vam anar junts al cinema tu portaves aquell jersei de ratlles de colors (que a mi m’agradava tant) i jo encara menjava caramels d’eucaliptus Halls. Del cinema en recordo l’olor enganxosa de les teves crispetes dolces i la dona del davant que no parava de tossir. Devia tenir una raspera impressionat perquè tossia cada, aproximadament, trenta-dos segons. Tu menjaves les crispetes dolces amb cara de pomes agres, i entre el soroll que feies tu i la tos de la senyora gairebé no sentia la pel•lícula, on hi sortia un actor noruec que a tu t’encantava i que llavors encara no coneixia ningú. Jo em vaig aixecar (estàvem els tres sols a la sala) i li vaig preguntar a la senyora si volia un dels meus caramels Halls. Ella va aixecar el braç i el va moure fent que no d’esquerra a dreta diverses vegades, entre estossecs. Va ser una imatge curiosa (la del braç movent-se per sobre del seient) que a mi em va fer riure, però a tu no. Seguies seriosa mirant fixament la pantalla. Vaig seure de nou i tu vas dir alguna cosa entre dents sobre la meva obsessió amb els caramels, però no ho vaig acabar d’entendre. Quan finalment va aparèixer el cartell de “The end” jo vaig pensar estúpidament que era com una premonició. Després vam sortir del cine i no vas voler que anéssim a sopar enlloc. Vaig dir d’acompanyar-te a casa i vas moure les espatlles amb una indiferència bastant feridora. Així que caminàrem en silenci un al costat de l’altre, lentament, com si féssim un processó. Quan ja ens acostàvem a casa teva em vas fer seure en un dels bancs de fusta del passeig i em vas dir que no podíem seguir sortint junts, que ja no era com abans. Abans. -Abans de què?- Pensava, i em vaig començar a notar la boca molt seca, de manera que el caramel Halls em semblava, de cop i per art de màgia, un petit còdol rodolant-me pel paladar. Vas començar a lloar-me i a dir tot de coses bones de mi, i a mi tot això em semblava una tonteria perquè si era cert que tenia totes aquelles virtuts que tu anomenaves, no entenia perquè ja no t’agradava. Vaig ser incapaç de dir-t’ho, ja he dit que tenia la boca seca i no em sortien les paraules. Només em mirava la punta de les meves velles sabates mentre la teva veu es perdia de fons com una ràdio pirata llatina, d’aquestes que no et deixen escoltar les retransmissions del futbol. Llavors vaig aixecar el cap i ens vam mirar en silenci. Vaig intentar acariciar suaument la teva galta, agafar un dels teus cabells i col•locar-te’ls darrere l’orella, però tan bon punt vaig acostar els meus dits a la teva cara vas fer una mena de ganyota que em va fer enrere. Vas dir que seria millor que ens deixéssim de veure durant un temps, després em vas fer un petó a la galta, et vas aixecar i caminares ràpidament fins entrar al teu portal. Em vaig quedar assegut al banc fins que va començar a fer-se fosc i vaig començar a tossir jo també. Vaig escopir el Halls a la primera paperera que vaig trobar i me’n vaig anar cap a casa. Mentre obria la porta a la tele anunciaven caramels Halls.
Els primers dies van ser estranys, no tenia ganes de fer res. Volia evitar passar a prop de casa teva (per allò que vas dir de no trobar-nos) i creu-me que no ho feia expressament si coincidíem cada matí al forn, al metro o una tarda al mes a la consulta del metge. Sí, ara al metge hi vaig molt sovint. I és que després de veure’ns per última vegada, vaig deixar de menjar caramels Halls i vaig començar a tenir problemes de mal de coll. Un picor bastant horrosa, que sempre em fa tossir. El doctor es va estranyar perquè sabia que abans menjava molts caramels Halls i, aquests, van molt bé per la picor de gola, em va dir. I ara, a més, estan molt de moda, que els anuncien a la tela i tot. Jo li vaig dir que ja no en menjava però no li vaig explicar per què. Vull pensar que el fet que l’anunci de la tele el protagonitzi l’actor noruec de la nostra última pel•lícula no hi té res a veure.

Joan Solà

Acabo d’escoltar per la ràdio que Joan Solà ha mort. De sobte, per sorpresa. No m’ho esperava, ningú s’ho esperava.  Ahir mateix parlàvem d’ell a classe. Una autèntica llàstima. Feia poc que “havíem entrat en contacte” i tot i que en moltes de les seves observacions i estudis filològics no hi estava massa d’acord, he de reconèixer sincerament que es mereixia un gran respecte. Va ser algú que va treballar de manera profunda i incansable per la nostra llengua, la catalana, i va mantenir sempre una defensa a ultrança de Catalunya. Des d’aquí, de forma humil, i des d’un blog que escriu en la llengua que més estimava, dedico l’entrada d’avui a Joan Solà. Sempre quedaran les classes de Llengua catalana estàndard de la UB per recordar-lo, i els seus articles que deixaven de banda les avorrides qüestions gramaticals i defensaven amb compromís inalterable la llengua i el país, que pel mestre Solà, i per molts altres, són una mateixa cosa.

Tancat per vacances

L’aprenent de filòleg ha decidit que s’agafarà unes vacances del seu bloc i que escriurà una última entrada de comiat i no tornarà a publicar res més, com a mínim, fins al setembre. Si fa repàs, l’aprenent de filòleg se sorprèn de la seva regularitat a l’hora de publicar nous textos des que el bloc va néixer. Ell, que sempre s’havia tingut per algú mandrós i amb poques idees. De moment, veu que ha escrit sobre agendes, festes nacionals, soliloquis, sèries de televisió, okupes, un poema, la noia dels seus somnis, el seu cantant favorit, escriptors, altres aprenents de filòleg… Tot plegat, molt heterogeni. Això vol dir que no és capaç de concentrar-se en un sol tema? Que encara no ha trobat el seu estil propi i definit? Això, no el preocupa excessivament, hi ha coses més importants que el que pugui escriure, pensa. A més, ser versàtil li sembla positiu.

L’aprenent de filòleg pensa que aquest últim text hauria de ser una cosa divertida i estiuenca, refrescant. Però: pot ser un text refrescant? Com seria? Pensa que podria escriure una història sobre neveres i congeladors, una història que transcorregués als congelats La Sirena, per exemple. Una parella va a comprar un arròs tres delícies congelat i… No, la idea no li acaba de fer el pes. I si escrivís sobre gelats o batuts de xocolata? Just quan escriu això, a l’aprenent de filòleg li vindria molt de gust un batut de xocolata ben fresquet o un gelat d’aquells de cucurutxo, amb dues boles; una de gelat de torró i una altra de vainilla amb cookies. Però no. No és el moment, pensa. S’ha de concentrar amb el text de comiat que està escrivint, un text que aguanti a la portada tot l’estiu sense desfer-se per culpa de la calor. Tot i que ben pensat, li semblaria estrany que en un bloc de títol Sopa de Pistons es parlés sobre gelats, això no tindria ni cap ni peus. Però ben mirat, té algun sentit tot això que escriu? La veritat és que no massa, i l’aprenent de filòleg veu com es comença a acostar perillosament la barreta que li marca el límit de la pàgina que havia decidit que escriuria, i tanmateix, encara no ha redactat res que li resultés satisfactori. Tot plegat, aquesta situació, li recorda perillosament també la sensació que mai serà capaç d’escriure res de nou i original. Un text rodó, amb cara i ulls, del qual se’n pugui sentir plenament orgullós, i el senti com a propi.

Decebut, l’aprenent de filòleg prem sobre el dibuixet que té la forma d’aquells vells disquets dels anys noranta i desa el text en una carpeta. Després obre el bloc, selecciona tot l’escrit, el copia (Ctrl+C) i l’enganxa (Ctrl+V) com una nova entrada, amb la mateixa sensació que deu tenir el senyor de la papereria del costat de casa seva quan penja un cartell que posa “CERRADO POR VACACIONES DEL 15 DE JULIO AL 30 DE AGOSTO, ANVOS (sic) INCLUSIVE”.