Verba volant, scripta manent

Li ha dit que l’estima, que l’estima molt. Ha estat prou bonic. L’escena s’ha produït davant del portal de casa d’ella, cap a tres quarts de quatre de la tarda, sota un sol d’escàndol entossudit a fer-los suar. I sí, ella li ha dit això: “T’estimo, t’estimo molt”. El fet és important perquè durant els gairebé cinc mesos de relació que porten, entre les múltiples converses que els ocupen, ella s’ha encarregat d’explicar-li moltes vegades que odia aquesta gent que té tanta facilitat per dir t’estimo a algú, quan, realment, no ho senten. La banalització del verb estimar, vaja, que apareix a qualsevol moment; al final de qualsevol missatge d’SMS, de qualsevol correu electrònic, de qualsevol recordatori al fèisbuc… Odia la gent que utilitza amb total impunitat aquest verb (enganyant als al•ludits) i es queden després tan amples. Com si fos tan fàcil estimar algú! Per això és tan important que avui, davant del portal de casa d’ella, mentre s’estaven acomiadant, ella li hagi dit això. Se sent immensament feliç perquè sap que si és ella qui pronuncia aquest mot màgic, es tracta d’una declaració sincera. Pensa aleshores en molts dels moments que han passat junts, i en les vegades que ell, en arravataments de passió, sentia com la paraula li pujava per la gola i havia de fer esforços per tornar-se-la a empassar de nou, per no quedar malament, i seguir mantenint el prestigi que (sempre segons ella) la paraula es mereix. Recorda les dificultats de l’inici, els dubtes sobre el que sentien l’un per l’altra, el mes i mig que va haver d’aguantar a l’ombra perquè ella deixés la seva relació anterior; trencada, al cap i a la fi, gràcies al fet que l’ex havia marxat a treballar durant un temps fora del país. La distància, doncs, els va facilitar les coses.
Ara s’abracen amb força i es miren als ulls. Ella li proposa de pujar a casa seva i ell accepta sense pensar-s’ho. Un cop a dins del pis (i sempre abraçats) es desplacen veloços fins a l’habitació i fan l’amor amb la major tendresa amb què ho han fet mai des que es coneixen. S’acaricien i es besen llargament, gairebé el temps just que dura el capítol de La Riera, que senten tota l’estona de fons, a través de la paret prima que separa la seva l’habitació del menjador de la veïna del costat. Quan acaben, es passen un parell de segles mirant-se mútuament. Encabat, ella diu que vol dutxar-se i desapareix nua i encisadora passadís enllà. Ell s’estira mirant el sostre (les mans al clatell) i somriu pensant en la sort que té. Sent el soroll de la dutxa i imagina com les gotes d’aigua recorren els mateixos camins que minuts abans han resseguit els seus dits. S’aixeca i camina per l’habitació, sempre un punt desordenada. Es mira al mirall del costat de l’armari i s’allisa els cabells. Després, s’acosta a l’escriptori i seu a la cadira de fusta. Gairebé ocult entre muntanyes de treballs, factures i exàmens per corregir, hi descobreix l’ordinador portàtil. Està engegat, treballant àrduament en un programa de descàrregues il•legals d’aquests que ell no ha sabut fer anar mai. A baix a la dreta, veu també la finestreta del mail. Impulsat per una curiositat estranya, obre el correu i repassa la missatgeria (De lluny, sent com des del lavabo ella va taral•lejant Benvolgut, permet-me suposar…). Es fixa en el fet que ella és d’aquelles persones que no elimina gairebé mai el correu, així que gairebé es perd davant la corrua de missatges de tot tipus: institut, família, cadenes de power points amb musiqueta ensucrada, cadenes de power points sense musiqueta ensucrada (en aquest cas, d’ensucrades ho són les fotos)… No reconeix que, en el fons, era el que cercava fins que ho té al davant. Un parell de missatges de correu escrits entre ella i el seu ex-nòvio. Amb la mà tremolant, prem a sobre i comença a llegir. Són de l’època en la qual ell va marxar a treballar a fora. Ja fa gairebé vuit mesos –ells dos, aleshores, amb prou feines es coneixien. El de l’ex no és un escrit gaire llarg, tot i que li explica com és la nova casa, la nova feina, els nous companys i, finalment, diu que la troba a faltar. No sap si vol llegir la resposta d’ella, però el fet de sentir encara rajar l’aigua de la dutxa, fa que s’atreveixi a baixar la rodeta del ratolí i descobrir què hi ha. El missatge és prolix i atapeït (com els que rep ell quan, a vegades, es comuniquen alguna cosa per correu). Els nervis fan que llegeixi ràpid i una mica en diagonal, però és capaç de veure com parla de la feina, dels amics comuns, de la família i de com el pis s’ha eixamplat de cop ara que hi viu tota sola. Després fa un punt i a part; repeteix que el troba a faltar, li envia petons i, finalment, afegeix que l’estima, que l’estima molt.

Perruqueria

Cada cop que tinc problemes d’autoestima, vaig a la perruqueria. Anar a la perruqueria del barri m’anima, em fa sentir millor. Tant bon punt trepitjo el local ja em reben amb tots els honors, sembla fins i tot que m’esperin. Aleshores comencen les lloances i em converteixo immediatament en el jove més atractiu i simpàtic del barri. Vols dir que necessites tallar-te els cabells, noi? Si ja està molt guapo així. Clar que el cabell curt també et queda molt bé. Vols provar la màquina nova de depilació làser? T’aniria molt bé pels pèls aquests del clatell. T’ho dic sempre, amb una vegada ja n’hi ha prou i no te n’hauries de preocupar mai més. Jo simplement somric davant de totes aquestes atencions i, com si fos una esponja, vaig absorbint totes i cadascuna de les floretes que em llancen, mentre noto com el meu comptador d’autoestima puja a més velocitat que un termòmetre al desert. Després dic alguna tonteria, riuen, i se’n fan creus de tenir un noi tan simpàtic al local, que amenitzi amb tant bon humor les tardes que les visito. Sempre em volen colar dels primers, per davant de les senyores que necessiten passar-se hores davant del mirall, mentre esperen que la coloració faci el seu efecte i no se’ls vegin les canes. Passa, noi, passa, que tu vas més ràpid i no et volem fer perdre el temps. Jo, que sóc molt educat, sempre dic que no, que prefereixo esperar-me. Si elles han arribat abans, tenen dret a ser ateses amb més antelació que no pas jo. Per mi, sempre puntualitzo, acompanyar durant una estones unes senyores tan simpàtiques i agradables és una experiència més enriquidora que, per exemple, un viatge al Tibet. La meva actitud tan cortesa els acostuma a fer molta gràcia. Ja no queden joves com aquests, diuen sovint. I estan contentes de comprovar com m’assec en un racó de la perruqueria i espero pacient el meu torn. Aleshores, obren l’Hola o el Lecturas (amb el suplement en català “Tot i més”) i, sense mirar-los, comencen a xerrar de les seves coses. A posar-se al dia, com diuen elles. Jo sempre escolto atentament totes les seves anècdotes. Com aquella (comença una, amb el cap recolzat al rentacaps) del noi de la Clotilde, que l’altre dia regirava contenidors amb una noia guapíssima al costat; o la de l’estrany atracament que es va produir a la farmàcia fa unes setmanes. Del noi de la Jordina, que corria amb sabatilles pel carrer. O com, després, xafardegen sobre els amors i desamors que es produeixen al mercat de baix; i de la boja que persegueix amb el carro de la compra als joves que van a comprar al súper. Més tard, sento com parlen d’un veí estrany que diu que escriu novel•les per a autors famosos; o dels problemes d’una de les seves nebodes per deixar de fumar. Mentre els assequen els cabells, una encara té corda per comentar que se’n va de vacances a un poble estrany, famós pels avions de paper que fan els joves, i que marxa abans de Sant Joan, que es veu que el seu fill solter vol organitzar una festa a casa. Després de pagar (amb targeta, nena, que no porto tants cèntims a sobre) sempre es giren cap a mi i em somriuen una última vegada. Abans d’acomiadar-se em comenten que els sap greu haver-me fet esperar tanta estona. Els faig un gest amb la mà com de no es preocupin i, mentre surten per la porta, encara sóc a temps d’escoltar com diuen “Aquest noi és una joia, mira si es deu haver avorrit, el pobre! Tanta estona escoltant totes aquestes tonteries del barri, que amb prou feines ens interessen a nosaltres”.

Sant Joan

En Joan té dos problemes: té por dels petards (és a dir, odia la revetlla del seu sant) i està enamorat de la Joana. En Joan sempre ha tingut por dels petards, fins i tot de les bombetes o cebetes aquelles que llancen els nens petits maleducats als peus dels vianants. L’altre dia però, va tenir com una mena de revelació i, al despertar-se, va veure claríssim que organitzar una festa el dia de la revetlla era la manera perfecta per intentar solucionar tots dos problemes. Era l’excusa perfecta per convidar-hi la Joana, i acabar amb tot aquest temps de flirteig mutu que (té la sensació) cap dels dos es decideix a trencar; i, d’alguna manera, intentar superar també la por inexplicable cap a la pirotècnia. Convidar a la Joana sola només a sopar li sembla un atac massa directe, així que decideix organitzar una festa i invitar també a altres companys de l’empresa, que de seguida se n’alegren i comencen a emocionar-se parlant de petards, piules i coets voladors, mentre rememoren heroïcitats de joventut plenes de contenidors socarrimats.
Durant el sopar, quan en Joan s’acosta a la cadira de la Joana, pensa que potser s’ha complicat molt la vida amb això de la festa. A ell li hauria vingut més de gust haver quedat tranquil•lament per sopar els dos sols. Xerrar amb calma en un pati interior, arrecerats de qualsevol perill, i acabar la vetllada amb una coca de crema i pinyons, acompanyada per unes copes de cava, deixar-se emportar, després, per la nit estival… Però no volia espantar a la Joana amb una proposta tant comprometedora, pensa que és millor dissimular una mica, encara. Per això, mentre li comenta què li sembla tot el sarau de la festa, se n’alegra de la seva ràpida resposta afirmativa (que s’ho estigui passant bé és un bon senyal), però és incapaç de notar en el to de la seva veu i en la seva mirada, que ella hagués preferit fer un sopar tots dos sols en un lloc ben tancat, amb coca de crema i pinyons, copa de cava i després… Qui sap… Ni tampoc veu res de sospitós en el fet que ella pregunti alarmada si més tard hi haurà petards, a la festa. A la qual cosa ell respon que sí, que esclar (no es pot fer el tou davant d’ella), que no en poden faltar, que li encanten els petards des que era ben petit. La Joana fa veure que li fa molta il•lusió, tot i que odia qualsevol cosa que tingui a veure amb el pim-pam-pum que ressona sempre durant aquestes dates.
Després de sopar, tots comencen a treure els artefactes típics d’aquesta nit i inicien l’encesa de traques i de coets ultrapotents que pugen xiulant cap al cel (fiiiiiu) a una velocitat no apte per a radars de trànsit. En Joan s’ho mira tot des de lluny, una mica apartat, dissimulant; i mira de reüll a la Joana, que no fa massa bona cara i porta diversos minuts amb les mans tapant-se les orelles i la boca oberta en forma de ganyota. En una imatge més propera a “El crit” de Munch que no pas al somriure de felicitat que hom podia esperar. L’herba del jardí, a causa dels nombroses petards, comença a tenir molt mal aspecte i tot plegat fa una intensa i insuportable olor de sofre. Al cap d’una estona, alguns dels companys d’en Joan el criden per dir-li si l’amfitrió no pensa llançar ni una trista piula. Ell fa un gest amb la mà i diu que sí. Ha arribat el moment, pensa, i treu de dins d’una bossa una font de llum i de colors, perfecta -ha dit la venedora de la paradeta blava de la plaça on, per primera cop a la vida, s’ha aproximat- per finalitzar la festa amb un bonic castells de foc particular. Planta el cilindre al mig del jardí, aconsegueix trobar la metxa i l’encén. Acte seguit, fa un saltet i una correguda bastant lamentable per fugir de les espurnes que han començat a cremar la metxa. Just en el moment en què arriba al costat de la Joana, la font comença a treure espurnes de moltíssims colors i tots s’uneixen en un original crit “Ohhhhhhh!!!”. Mentre l’artefacte dóna voltes i més voltes sobre el seu eix, i crema tota la gespa del seu voltant, en Joan mira a la Joana, que fa una cara estranya; li pregunta si es troba bé i ella li diu que sí, tot i que, realment, està morta de por. Després, mira l’aspecte del seu destrossat jardí: les cadires per terra amb múltiples taques negres, els petits arbustos ressecats, els testos de les plantes foradats per la introducció reiterada de coets, l’herba en pitjor estat que la del Santiago Bernabéu… Sent com el cor li batega amb força. I no sap si és pel cos de la Joana, que a aquestes alçades ja s’arrapa amb una força inhumana al seu braç, o per l’emoció que sent d’ell mateix, dels sacrificis que és capaç de fer per amor.

Punt i coma (o conte infantil per a futurs filòlegs)

El punt i la coma es van conèixer, un dimecres de maig, sobre un full de paper quadriculat que havia escrit un nen semi analfabet. El nen, de primer de primària, havia d’escriure una redacció sobre el seu menjar preferit, “Com a molt cinquanta paraules… I recordeu-vos d’utilitzar els signes de puntuació!” va advertir-lo la mestra. Ell va arribar a casa i com que era un nen una mica estrany, va decidir que faria els deures que li havien posat abans de mirar el Club Súper 3. Va treure la llibreta de fulls quadriculats (així aconseguia fer la lletra recta) i va començar a escriure: “A MI M’AGRADA EL PEIX SOBRATOT LA TUÑINA,. LA CARN NO MAGRADA TAN PERQUÈ QUAN LA MENJO FA BOLA.,” I com que no recordava si a l’acabar una oració havia de posar un punt o una coma, va decidir escriure les dues coses, una darrera l’altra, cada cop en un ordre diferent, convençut que així encertaria com a mínim la meitat. Cofoi de la seva pròpia intel•ligència, va seguir amb la seva redacció fins a completar quaranta-set paraules. Tanmateix, el nen semi analfabet no es podia imaginar quina una n’acaba d’organitzar amb la seva acció. El punt i la coma mai no s’havien trobat tan a prop l’un de l’altra. Era la primera vegada. El punt va tossir una mica “ehem, ehem”, fent-se l’interessant, i la coma es va posar una mica vermella. “Quina casualitat trobar-nos aquí, no?” Va gosar dir el punt. “Sí…” Va fer ella tímidament. El punt va pensar que la coma era molt guapa, tan alta i esvelta i la coma va pensar que tot i ser una mica baixet, el punt tenia un punt d’interessant. Es van quedar moltes hores sense saber què dir-se, un al costat de l’altra, sobre el full de paper quadriculat que, aleshores, ja havia quedat empresonat a la carpeta del nen. Va passar tota la nit i l’endemà, just en el moment en què entregava la redacció a la professora, el punt va agafar totes les seves forces i va decidir posar els punts sobre les is dient: “Coma, ja no puc més. Ara que t’he vist de prop, i havent passat totes aquestes hores junts t’he de confessar que no puc viure sense tu, m’agradaria que no ens separéssim mai més”. La coma es va eixamplar de felicitat i amb una celeritat exemplar va dir que ella sentia exactament el mateix, que també creia que estaven fets l’un per l’altre. El punt es va posar tan content que va fer un salt d’alegria altíssim, tant, que es va quedar penjant just a sobre de la coma, així: ; La professora, quan ho va veure, no li va agradar gens, i va castigar el nen per haver fet trampes (segur que l’havien ajudat a casa, va pensar) i no haver-se limitat a fer servir els signes de puntuació explicats a classe. El nen no va saber com defensar-se i es va posar a plorar mentre es mirava incrèdul la seva redacció. Cap dels dos va entendre ni es va fixar que, en aquell moment, s’acabava de produir sobre el full de paper, una de les pauses amoroses més boniques que s’havien vist mai. El punt i la coma es miraven fixament l’un a l’altra, el temps just, perfecte; aquell que no és tan breu (amb prou feines et deixa respirar) com una coma, ni tan llarg i abrupte com sempre resulta un punt i final.

Mercat

Al mercat la noia de la fruiteria és alta i bruna, i té una facilitat innata per fer nusos a les bosses de maduixes, cireres o cebes que m’emporto cada divendres. Em fascinen els seus dits, la velocitat a la qual els mou, com giren i regiren fins aconseguir l’enllaç perfecte. Només es distreu quan passa el noi de la xarcuteria; aleshores s’atura i el mira amb uns ulls que brillen com el cel de Barcelona la nit de Sant Joan, plens de vida i de color, resseguint el seu cos, la bata blanca i el carro on porta tot l’embotit que vendrà avui. Ell fa un gest amb la mà esquerra, que val tant de salutació com de comiat, i segueix caminant endormiscat fins que arriba al bar que fa cantonada. Allà obre els ulls de cop, desbordant simpatia i energia, fascinat per la cambrera que cada matí li prepara el cigaló de rigor. Xerren i ell li mira el cul cada cop que ella es gira per fer funcionar la màquina del cafè. Quan s’acosta el noi dels llegums ella li recorda que porta molta estona assegut a la barra, i que potser se li farà malbé el menjar si no el posa a la nevera. El xarcuter s’afanya, content perquè la cambrera és preocupa d’ell, i saluda amb un cop de cap al noi dels llegums, que és rebut per la cambrera amb un somriure blanc i radiant, com una immensa pista d’esquí alpina. Mentre ella li pregunta què vol, i li ofereix entrepans, pastes de xocolata, crema o nata (de fet, tot el que té ara mateix al seu abast), el noi dels llegums observa de lluny a la peixatera, que creua un passadís ple de bassals amb una capsa blanca plena de verats, aguantant-la amb uns guants humits de color carbassa. Camina veloç, però es distreu mirant el carnisser, que passa amb un cabrit a les espatlles; aleshores rellisca, xoca amb un dels toros que transporten material i cau a terra amb un gran terrabastall. De terra estant, envoltada de peixos i gambes, mentre se li acosten companys de totes les parades veïnes per ajudar-la, veu com el carnisser s’allunya, sense adonar-se’n del sarau que s’ha organitzat, en part, per culpa seva, i camina xino-xano fins que el perd de vista quan gira pel segon passadís a l’esquerra. De seguida arriba a la seva parada, deixa el cabrit a sobre del mostrador, i es gira per parlar amb la noia nova de la parada del davant. Ella porta un davantal taronja, amb dues ametlles de color groc (són les butxaques) a l’altura dels malucs. A ell li encanta com li queda el davantal, i pensa que avui li dirà, però quan es decideix a acostar-se-li per parlar, ella ja ha sortit corrent de la parada, perseguint un dels nois que fan de transportistes. Fa dies que s’hi ha fixat, però l’admiració no és pas recíproca, i ell se la treu de sobre (això indigna el carnisser, que s’ho mira tot de lluny) sense ni fixar-se en com de bé li queda el davantal a la noia, que es gira capcota i torna a la seva parada. No veu com el transportista camina ràpid i decidit fins al davant de la fruiteria, on s’embadoca mirant la noia alta i bruna. I queda fascinat pels seus dits, la velocitat a la qual els mou, com giren i regiren, fins aconseguir l’enllaç perfecte.

“Redacció” de Quim Monzó (i II)

Al cap de no massa estona em va venir a visitar. Se li ha de reconèixer que, més o menys, venia cada dia. El que m’emprenyava més és que sempre fèiem el mateix: em mirava, m’acariciava suaument i després em renyava perquè anava bruta i no m’havia rentat les mans. Però com volia que anés si em tenia enterrada permanentment sota terra? I, a sobre, aquesta obsessió per pretendre que em netegés les mans. Això era feina seva i no ho va fer mai! Esclar que tenia les mans brutes, el noi no s’havia dignat a passar-me ni un raspallet per tal de treure’m (ni que fos una mica) la pols que se m’acumula entre els cabells! I volia que em netegés les mans… Quin idiota! Després em va fer un petó per acomiadar-se, em va dir amb un xiuxiueig: “Porta’t bé”, i em va tornar a enterrar a les catacumbes jardineres on estic condemnada. Semblava que, durant una estona, tot estava tranquil quan de cop vaig sentir uns crits molt forts; el papà i la mamà discutien. Cridaven tant que els sentia perfectament. Ell li retreia que no tenia ambicions de cap tipus i que estava cansat d’aquella família mediocre, amb un fill malcriat i estúpid i una dona histèrica. Ella li responia que era un covard i que si estava tan malament que agafés les coses i marxés de casa amb la seva puteta del despatx. A ell això el devia sulfurar moltíssim perquè cridava de tal manera i donava uns cops tan forts als mobles, que les formigues del meu voltant es van amagar de la tremolor que recorria el terra. Després es va sentir un últim cop, un xiscle molt agut i, finalment, el silenci. Al cap de poc vaig notar que algú arrossegava quelcom per sobre la sorra i començaven a cavar a escassos centímetres del meu amagatall, tan a prop, que l’hemisferi dret del meu cap de peluix va sobresortir una mica, i vaig poder veure com el pare feia un forat amb la mare immòbil, ajaguda als seus peus. Durant aquella estona, vaig tenir l’esperança que el pare em descobrís i m’arranqués de les grapes del seu fill (que així rebria més tard, esperava, un càstig exemplar), però estava tan enfeinat que no em va veure. Va seguir treballant àrduament fins que va assolir una profunditat considerable, i va llençar sense massa miraments el cos inert de la seva ,ja en aquells moments, exdona. I així ens vam quedar, una al costat de l’altra, sense poder-nos moure cap de les dues. El pare i el nen van marxar l’endemà acompanyats d’uns senyors que tampoc ens van veure. Des d’aleshores, he de reconèixer que, en el fons, ara el trobo a faltar. De fet, estic esperant que vingui a buscar-me i així ens trobi a totes dues aquí a terra. A veure si aleshores té pebrots, com fa amb mi, de dir-li a la seva “mamà” que es renti bé les mans perquè està molt bruta.

“Redacció” de Quim Monzó (I)

Amb la credibilitat visual i auditiva que dóna viure enterrada sota terra, puc afirmar, sense por a equivocar-me, que va ser diumenge quan la família que m’acollia va sortir a passejar per última vegada. Ho vaig notar de seguida, perquè sentia les passes de tres persones diferents trepitjant sobre la sorra del jardí on jo estic enterrada. I l’únic dia en el qual tota la família sortien junts de casa era diumenge. Els altres sis dies sempre sortia primer el pare (era el que trepitjava més fort) i després el nen amb la mare (la “mamà”, com l’anomenava ell), que l’acompanyava a escola. Sí, l’acompanyava a escola, i mira que amb els retalls de conversa escadussers que m’arriben aquí baix, vaig deduir, ja fa temps, que el centre d’estudi està a escassos cent metres de casa…. I és que jo tinc mala sort. Quan amb la resta de companyes ens passàvem els dies i les nits a les prestatgeries del Toys ‘R’ Us, somiàvem amb qui seria la nostra propietària (repeteixo, propietària) i imaginàvem què faríem amb elles; com jugaríem a papes i a mames, a cuinetes, a “doctor, a la nena li fa mal la panxa…”. I totes les de la meva secció esperàvem amb candeletes el dia que seríem recollides per una nena, que ens estimaria tant o més que a Justin Bieber. Però no. A mi em va tocar el nen efeminat, la típica criatura amarada que ja des de ben petita va perdent més oli que una fregidora. Encara recordo el somriure malèvol de les meves companyes quan em van veure desaparèixer en braços del xaval, que corria emocionat cap a la caixa, on feia cua la seva mare. Com devien riure les males pècores, i això que no sabien el que m’esperava. La mare, al veure’m en braços del nen, li va dir que no podia ser, que allò no ho podia veure son pare. El noi va prometre-li que em tindria amagada, i quan vam arribar a casa em va enterrar al jardí, al costat d’un arbre. Així doncs, la meva vida de nina consisteix en passar gran part de la meva existència a sota terra, desxifrant a què es dedica la família del nen, que em treu de tant en tant per jugar amb mi.
Però vaja, tot això va acabar el diumenge, com deia, l’últim dia que van sortir a passejar tots tres de bon matí. Sempre que sortien el dia de guardar, me’ls imaginava a tots ben arregladets: la mare amb un vestit beix, el pare amb camisa blanca i pantalons grisos amb la ratlla de la planxa ben marcada i el nen més encoloniat i repentinat que un orfe del Colegio de San Ildefonso, d’aquests de la loteria de Nadal. La veritat és que tot això són suposicions, seria ben estrany que encertés com van vestits, però el fet que surtin els diumenges fent aquesta pantomima de família feliç m’ha creat una imatge com aquesta… Tot i que, realment, vés a saber què fan! Devien anar a esmorzar a alguna xocolateria i després devien caminar amunt i avall, avorrint-se com jo, que em vaig passar el matí comptant formigues (quan en portava 276 me’n vaig cansar). Després, ja devia ser el migdia, els vaig sentir com arribaven. La mare es queixava perquè el pare s’havia passat tot el matí llegint el diari; ell no va respondre i llavors ella va cridar: “ Ets un imbècil!” i tot seguit li va fer un petó, suposo que al nen (al pare no tindria lògica després d’haver-lo insultat, no?), d’aquest petons amb efecte ventosa, que se senten a distància i que sembla que et vulguin xuclar l’ànima. Es van ficar cap a casa i no els vaig sentir durant una bona estona, que jo vaig aprofitar per dinar, és a dir, per seguir empassant-me pols.
Més tard, vaig notar que arribaven visites, eren els tiets i el cosí del nen. Vaig sentir com els dos nois jugaven a pocs metres d’on jo estic enterrada. Xisclaven i reien. Com dissimulava, el marieta! Fent veure que li agradava jugar a pilota, fer guerres d’astronautes o conduir el camió de bombers. Però després ja vaig notar pel to de veu, que el meu nen es posava content de veritat. Va ser quan van treure els màdelmans… Allà sí que es trobava en la seva salsa! El cosí encara va accedir quan figurava que el Màdelman Policia i el Màdelman Miner anaven de compres, però quan el meu propietari va intentar organitzar una desfilada de models amb el Màdelman Socorrista i el Màdelman Submarinista com a caps de cartell, la troca ja es va embolicar tant que van acabar a cops de puny. Les mares respectives van sortir rabent i, pels crits que feien mentre forcejaven, vaig notar que els va costar de separar-los. La mare cridava molt i li deia al pare alguna cosa així com que els nens s’estaven matant i ell s’estava al sofà sense fer res. La cosa no va pujar de to i, ràpidament, es van ficar cap a dins de casa; ja no els vaig sentir més fins que van acomiadar-se dels tiets i el cosí. Tal com s’havien barallat abans, no m’hagués estranyat gens que s’haguessin fet llengotes, aquells dos, en lloc de dir-se adéu…

La tos

L’última tarda que vam anar junts al cinema tu portaves aquell jersei de ratlles de colors (que a mi m’agradava tant) i jo encara menjava caramels d’eucaliptus Halls. Del cinema en recordo l’olor enganxosa de les teves crispetes dolces i la dona del davant que no parava de tossir. Devia tenir una raspera impressionat perquè tossia cada, aproximadament, trenta-dos segons. Tu menjaves les crispetes dolces amb cara de pomes agres, i entre el soroll que feies tu i la tos de la senyora gairebé no sentia la pel•lícula, on hi sortia un actor noruec que a tu t’encantava i que llavors encara no coneixia ningú. Jo em vaig aixecar (estàvem els tres sols a la sala) i li vaig preguntar a la senyora si volia un dels meus caramels Halls. Ella va aixecar el braç i el va moure fent que no d’esquerra a dreta diverses vegades, entre estossecs. Va ser una imatge curiosa (la del braç movent-se per sobre del seient) que a mi em va fer riure, però a tu no. Seguies seriosa mirant fixament la pantalla. Vaig seure de nou i tu vas dir alguna cosa entre dents sobre la meva obsessió amb els caramels, però no ho vaig acabar d’entendre. Quan finalment va aparèixer el cartell de “The end” jo vaig pensar estúpidament que era com una premonició. Després vam sortir del cine i no vas voler que anéssim a sopar enlloc. Vaig dir d’acompanyar-te a casa i vas moure les espatlles amb una indiferència bastant feridora. Així que caminàrem en silenci un al costat de l’altre, lentament, com si féssim un processó. Quan ja ens acostàvem a casa teva em vas fer seure en un dels bancs de fusta del passeig i em vas dir que no podíem seguir sortint junts, que ja no era com abans. Abans. -Abans de què?- Pensava, i em vaig començar a notar la boca molt seca, de manera que el caramel Halls em semblava, de cop i per art de màgia, un petit còdol rodolant-me pel paladar. Vas començar a lloar-me i a dir tot de coses bones de mi, i a mi tot això em semblava una tonteria perquè si era cert que tenia totes aquelles virtuts que tu anomenaves, no entenia perquè ja no t’agradava. Vaig ser incapaç de dir-t’ho, ja he dit que tenia la boca seca i no em sortien les paraules. Només em mirava la punta de les meves velles sabates mentre la teva veu es perdia de fons com una ràdio pirata llatina, d’aquestes que no et deixen escoltar les retransmissions del futbol. Llavors vaig aixecar el cap i ens vam mirar en silenci. Vaig intentar acariciar suaument la teva galta, agafar un dels teus cabells i col•locar-te’ls darrere l’orella, però tan bon punt vaig acostar els meus dits a la teva cara vas fer una mena de ganyota que em va fer enrere. Vas dir que seria millor que ens deixéssim de veure durant un temps, després em vas fer un petó a la galta, et vas aixecar i caminares ràpidament fins entrar al teu portal. Em vaig quedar assegut al banc fins que va començar a fer-se fosc i vaig començar a tossir jo també. Vaig escopir el Halls a la primera paperera que vaig trobar i me’n vaig anar cap a casa. Mentre obria la porta a la tele anunciaven caramels Halls.
Els primers dies van ser estranys, no tenia ganes de fer res. Volia evitar passar a prop de casa teva (per allò que vas dir de no trobar-nos) i creu-me que no ho feia expressament si coincidíem cada matí al forn, al metro o una tarda al mes a la consulta del metge. Sí, ara al metge hi vaig molt sovint. I és que després de veure’ns per última vegada, vaig deixar de menjar caramels Halls i vaig començar a tenir problemes de mal de coll. Un picor bastant horrosa, que sempre em fa tossir. El doctor es va estranyar perquè sabia que abans menjava molts caramels Halls i, aquests, van molt bé per la picor de gola, em va dir. I ara, a més, estan molt de moda, que els anuncien a la tela i tot. Jo li vaig dir que ja no en menjava però no li vaig explicar per què. Vull pensar que el fet que l’anunci de la tele el protagonitzi l’actor noruec de la nostra última pel•lícula no hi té res a veure.

Gimnàs

En Terenci és un d’aquells nois que, com diria una amiga meva, és homosexual però encara no ho sap. Va arribar il•lusionat fa una setmana, acabat de sortir de la facultat de fisioteràpia, i em va comentar que li havien dit que fent de monitor en gimnasos com aquest es lligava molt. Això sí, no va especificar amb qui. Jo ja porto gairebé vint anys de professió, i no el vaig voler desanimar explicant-li que, en aquest temps, tota la gratificació que he arribat a rebre per part d’alguna clienta, va ser la panera nadalenca de 10 € comprada a l’Eroski per un grup de jubilades, l’any que em va tocar impartir el curs de ioga. Però, esclar, cada cas és diferent i, tanmateix, s’ha de reconèixer que, en poc temps, en Terenci ha mostrat una gran habilitat per congeniar amb un cert sector de la clientela. Avui, per exemple, ha arribat al gimnàs una joveneta que es veia clarament que era el primer dia que venia. Ho confirmava el fet que s’havia oblidat de treure l’etiqueta amb preu dels pantalons del xandall, que penjava de forma lamentable. Caminava amb els ulls oberts mirant a banda i banda (com si busqués algú), fascinada pel nombre ingent de bicicletes estàtiques, totes perfectament alineades, i per les noves màquines de córrer, totes encarades a uns televisors que emeten paisatges de parcs i jardins, per donar la impressió als esportistes que estan corrent a l’aire lliure (posar aquestes imatges va ser idea meva, així que aprofito per “penjar-me la medalla” i fer-ne publicitat aquí). Quan ens trobem amb situacions d’aquest tipus, el més normal és que hi vagi jo, el monitor veterà, per tal de poder explicar amb calma al nou client o clienta quines són exactament les prestacions del nostre gimnàs i què pot esperar de la nostra feina tutorial. Però he vist que a en Terenci li feia il•lusió, així que li he deixat la feina. Quan s’acostava a la noia, una senyora de les del grup de tai-txi l’ha agafat per la samarreta taronja que ens identifica com a monitors i li ha començat a explicar que li feia mal el genoll dret (no es tracta d’una punxada, és més aviat un dolor que s’estén, li deia), i li ha preguntat que de què podia ser, que si creia que les pluges dels últims dies hi podien tenir res a veure o si era potser que practicava amb massa intensitat la postura de la crinera de cavall. Mentre intentava respondre al devessall de preguntes tant ell com jo hem vist com un dels múltiples joves que, vistos d’esquena, semblen un croissant, s’acostava a la noia nova i li deia alguna cosa a cau d’orella (suposo que perquè el fil musical estava molt alt). Ella ha rigut i ha fet cara de sorpresa. A mi no m’ha preocupat, perquè el conec, és l’Espartac, i és gai. Però això en Terenci no ho sap. Així que m’he acostat per intentar apartar-lo i que el meu company es quedés tranquil. Quan he arribat, l’Espartac i la noia xerraven molt a prop l’un de l’altre i reien, després li ha picat l’ullet i ha marxat mirant-se amb atenció en Terenci, que intentava treure’s de sobre a la senyora del grup de tai-txi. Mentrestant, la noia ha dit que en aquesta sala hi feia molta calor i s’ha tret la part superior del xandall deixant al descobert una samarreta bastant antiga de la pel•lícula Gladiator. M’ha sorprès que portés una samarreta tan vella, però no he dit res i m’he dedicat a ensenyar-li el funcionament de les nostres màquines que simulen l’ascensió d’escales, que amb les últimes aportacions, arriben als dotze nivells de velocitat. De lluny sentia la veu d’en Terenci intentant desenganxar-se de la dona gran:
-El que li aniria bé, senyora, és descansar del gimnàs, com a mínim, durant un mes.
– Vols dir, jove? Mira que el doctor del seguru sempre em diu que és molt bo venir aquí cada dia a fer una mica de gimnàsia…
Finalment, en Terenci ha aconseguit foragitar la senyora (han acordat que no tornés fins d’aquí una setmana) i s’ha aproximat fins on érem la noia i jo. Ella de seguida s’ha posat a parlar amb en Terenci i jo ho he aprofitat per allunyar-me discretament. De lluny he anat observant a la parella. La cosa no anava massa bé perquè he vist que la feia riure i això, per molt que diguin, mai és un bon senyal. M’he acostat una mica més fent veure que havia de manipular una de les màquines de peses, per poder escoltar més o menys què deien. En Terenci aleshores li preguntava per la samarreta de Gladiator i li comentava que li encantaven les pelis de romans. Ella ha dit que li havia deixat el seu germà, s’ha girat i ha cridat: “Espartac, vine, et vull presentar aquest noi! Ja veuràs, em sembla que us entendreu molt bé…”.

Estrès

El despertador ha sonat, així que no puc dir que hagi estat culpa seva. Jo l’he premut i he pensat, va, cinc minuts més, però la cosa s’ha anat allargant i quan he tornat a obrir els ulls he vist que ja feia tard. M’he vestit a corre-cuita (posant-me la roba sobre el pijama) i no he tingut temps d’esprémer-me el suc de taronja que em faig cada matí. Em faltaran vitamines, però no sé si avui em seran necessàries. He trucat al professor i he dit que jo hi anava directe, que no m’esperés. He sortit al carrer rabent, disparat cap al metro, i quan arribava a la cantonada amb el carrer Mascaró he vist que havia sortit de casa amb sabatilles. Tenia una greu disjuntiva: o tornava a casa i em canviava el calçat i feia tard, o feia l’examen de conduir amb sabatilles d’estar per casa.
Per prendre aquesta vital decisió he dedicat uns valuosíssims set segons que em podrien haver fet perdre el metro, ja que he decidit tirar pel dret i jugar-me-la amb les sabatilles. Pel camí m’he creuat amb gent diferent de la que em creuo cada matí, perquè avui totes les persones amb qui coincidia eren gent que feien tard com jo. No m’agrada fer tard, no ho suporto, em posa nerviós. M’he fixat que la majoria em mirava a la cara i només el gos que camina amb tres potes (una la té amputada a l’altura del que devia ser el seu genoll), propietat de la senyora Juana, m’ha seguit coixejant durant uns metres mentre bordava amb estridència i força. He sentit com em cridava (la senyora Juana, no el gos): “Niño, ¡que te has dejado las zapatillas!” No he tingut temps de girar-me per contestar-li. A la Ronda del Guinardó, he passat el semàfor en vermell, torejant un parell de cotxes i, finalment, m’he ficat al metro.
El torniquet no funcionava, però això no és cap novetat. He baixat les escales que menen a l’andana amb el soroll del metro que arribava, xiulant i apressant-me a les orelles. He saltat just quan sonava el xiulet (pip, pip, pip) i el peu m’ha quedat enganxat a la porta. La sabatilla ha caigut a fora, però com que tenia el turmell encallat, la porta s’ha obert durant uns breus instants, que he aprofitat per treure el braç i agafar el calçat. De moment havia salvat el primer match ball, però aleshores tota la gent del vagó, primer, i després de tot el tren (perquè he imaginat que la notícia devia córrer com la pólvora) sabien que hi havia un passatger amb sabatilles d’estar per casa (encara sort que no eren conscients que portava el pijama a sota de la roba).
Quan arribava corrent a la zona de l’examen m’ha sonat el telèfon mòbil. Era la meva mare, volia saber per què no m’havia fet el suc de taronja, que si em pensava que això de la vitamina C era de broma, que no em queixés després si em constipava. Després m’ha preguntat on era. Li he dit que a punt de fer l’examen de conduir, i m’ha tornat a caure la bronca per com pretenia fer un examen d’aquest tipus amb l’estómac buit. Volia que entrés al primer bar que trobés i demanés un entrepà de pernil del bo (això et donarà energies, ha dit). No he pogut fer-li cas perquè amb l’estona que havíem estat parlant, ja havia arribat davant del cotxe vermell de l’autoescola. El professor li passava un drap amb la intenció de fer-lo brillar. L’examinador fumava al costat, fent servir el capot de cendrer. El professor m’ha demanat el DNI i després m’ha preguntat per què anava amb sabatilles. No he sabut què respondre-li. Ell ha posat cara de: “Chaval, ya veía yo que eras raro, pero tanto…”. L’examinador s’ha acabat el cigarret i ha dit “Venga, cuando quieras”. Aleshores jo he pensat que potser tot això era un somni i m’he pessigat la galta dreta; però m’he fet mal.