Cita

Es truquen vora el migdia i queden per veure’s aquella mateixa tarda. Tots dos són adults, separats i amb un fill; tots dos saben el que volen dir-se l’un a l’altre, només es tracta de verbalitzar-ho. Simplement, ell vol comunicar-li que n’està enamorat. Ella, que per l’actitud d’ell els últims dies que s’han vist ja ho sospita, porta preparat un discurs on l’expressió “em sap greu” prendrà bastant protagonisme i on també calcula que tindrà temps de parlar sobre la dificultat d’ajuntar mitges taronges i altres coses semblants a la seva edat. Han quedat a les sis i ell, que és puntual, arriba dos minuts abans. L’espera durant disset minuts. Ella arriba, prou guapa però massa pintada (ell odia que les dones es maquillin), i no fa cap intent de disculpar-se pel retard. A ell això li molesta, però és incapaç de retreure-li, i no li explica com el posa de nerviós que la gent el faci esperar. Caminen, un al costat de l’altre, una mica sense rumb, tot i que ell té totalment calculat i planejat la ruta que seguiran. Discretament, la mena pels carrers que porten al senzill destí on ha marcat el final de la seva ruta: un parc infantil. El lloc on la va veure per primera vegada, on tots dos es van conèixer.
Pel camí xerren. Parlen de futbol (ell és del Martinenc i ella del Júpiter), de música (ell és un gran aficionat al jazz i al soul; ella només escolta música clàssica, especialment la barroca), de llibres (ell gaudeix amb la novel•la russa del XIX; ella adora Stephenie Meyer), de cinema (a ell l’apassiona el cinema francès en blanc i negre; ella només va a multisales)…
Ell es fixa, aleshores, que mai havien tingut l’oportunitat de parlar tanta estona sols l’un amb l’altre, que totes les vegades que s’havien vist, havien estat molt poca estona junts, parlant només de nens. I hi pensa llavors, perquè veu que, realment, els seus gustos coincideixen ben poc.
Ella pensa que, tot i que les seves aficions no siguin gents coincidents, aquell home li comença a semblar molt atractiu. Si abans senzillament li queia bé, ara, allunyat de la faceta de pare separat, hi retroba una persona culta i divertida en tot allò que explica. Veu un home apassionat per allò que estima, i que ho transmet amb una empatia tan enorme que la fa partícip també de les seves emocions. Comença a tenir ganes d’arribar al lloc final on ell deu haver decidit declarar-se-li, i quan veu que s’acosten al parc on sempre es troben amb els nens, encara s’il•lusiona més (i, a sobre, és romàntic!).
S’asseuen al banc de fusta i a ell li comença a fer una mica de mandra tot això. Reflexiona i no entén com s’han pogut complicar tant les coses. Des que la va veure el primer dia al parc va tenir la sensació que ella tenia quelcom d’especial… Se n’adona, ara, que no la coneixia tan bé com es pensava, que la imatge que tenia d’ella havia quedat distorsionada per les ganes d’enamorar-se d’algú una altra vegada. No és el que esperava, no està convençut del tot sobre el que ha de fer.
Ella està bastant emocionada. No s’havia plantejat tornar-se enamorar i ara veu ben clarament que està a punt de caure-hi un altre cop. Escolta tot el que ell explica atentament, riu, i juga insistentment amb la punta dels seus cabells, que cargola sobre un dels seus dits una vegada i una altra. Espera el moment just en què ell comenci la declaració del seu amor, i ara ja està plenament convençuda de dir-li que sí.
Ell mira el rellotge i pensa que ja és tard. Està convençut que s’ha equivocat amb ella. Tot ha estat un error, l’havia idealitzada quan ni tan sols havia arribat a conèixer-la a fons. Ha estat un bluf. Resol, finalment, no dir-li res del que havia pensat i marxar.
Quan sent que se n’ha d’anar, a ella li sap greu, però li fa gràcia que sigui tan tímid i que a la “primera cita” a soles, no sigui capaç d’expressar el que ella havia intuït feia dies i que ara la fa tan feliç. Li pregunta si li trucarà per tornar a quedar un altre dia.
Ell menteix i li diu que sí, mentre pensa quina excusa haurà d’inventar-se per explicar al seu fill que, a partir d’ara, s’ha acabat això d’anar a jugar al parc infantil.

Farmàcia

Va entrar a la farmàcia amb el casc de moto posat (era un d’aquells integrals o totals, no sé com se’n diuen, dels que et cobreixen tot el cap, vaja) i em va demanar una capsa d’aspirines amb vitamina C. Jo li vaig dir que només tenia aspirines a seques, sense vitamina C, i després li vaig demanar que es tragués el casc. Ell em contestà que tenia pressa i que li donés les aspirines sense vitamina C, però no va fer cas de la segona part de la meva resposta, i va seguir amb el cap cobert. Li vaig repetir que, sisplau, se’l tragués, ja que estava prohibit entrar a l’establiment així. I li vaig assenyalar el cartellet de la porta amb el dibuix del casc ratllat per una creu vermella de prohibició i amb el text a sota “Per evitar malentesos”. Ell va dir que era igual, que amb l’estona que portava allà esperant, ja es veia que no era cap atracador, i que, sisplau, tenia molta pressa i no podia perdre el temps traient-se i posant-se el casc. A mi em va semblar que feia cara de bona persona (dic que m’ho va semblar, perquè només li veia els ulls a través de la visera) però sempre he pensat que les normes són per tots iguals, i que si estava prohibit entrar amb el casc, tothom ho havia de complir. Així que vaig insistir en el tema i li vaig explicar que em sabia greu però que no podia ser, que no podia fer discriminacions. Que imaginés què passaria si, en aquell moment, passava algú pel carrer i el veia amb el casc posat; pensaria, caram, en aquesta farmàcia s’hi pot entrar amb el cap tapat, això és xauxa, i ja tindria a tots els clients amb cascs, barrets de palla, pameles o mitges inserides per sobre el cap. I vés que els podria dir jo, no tindria pas excusa, em dirien: “et vam veure aquell dia venent una capsa d’aspirines sense vitamina C a un noi amb el casc posat, què passa, que no som tots iguals?”. I, esclar, jo no podria respondre d’una manera convincent, la veritat. Ell va quedar convençut per la meva sòlida oratòria (de fet, els amics m’anomenen el Ciceró de les farmàcies) i es va treure el casc. Just en aquell moment va entrar l’atracador. Vaig saber-ho de seguida perquè duia una navalla molt llarga a la mà i perquè va dir: “Això és un atracament! Vinga, ràpid, dóna’m tot el que hi ha a la caixa enregistradora!”. Jo tenia molta por, però com ja he dit abans, a mi m’agrada fer les coses ben fetes. Així que, tremolant, li vaig assenyalar el cartell de l’entrada i li vaig dir que si tenia intenció de cometre un acte delictiu a la meva farmàcia, almenys, tingués la decència de complir les normes. I li vaig explicar en què consisteix el respecte per la resta de la ciutadania i que imaginés què pensaria un atracador si passava per aquí i veia que en aquesta farmàcia s’atracava a cara descoberta. Totes les queixes posteriors que jo podria arribar a rebre després per part de delinqüents potencials que ho haguessin vist… Ell ho va entendre i va abaixar la navalla. Després, però, va dir que necessitava urgentment els diners (havia de comprar menjar pel peix, em sembla) i que d’alguna manera ho havíem de solucionar. Vam sospesar diverses opcions, entre les quals la de donar-li els diners en aquell moment i que tornés després, a l’hora de tancar (així no molestaríem ningú), amb un passamuntanyes o un casc posat perquè la càmera pogués enregistrar un atracament com déu mana. Però a mi aquell dia m’anava malament plegar tard, i a ell tampoc no li anava massa bé tornar pel barri al vespre… Quan ja no sabíem què fer, se’ns va encendre la llumeta i ens vam girar cap al primer client, que s’havia mirat tota l’escena amb el casc a sota del braç. Ell, però, es va apartar unes passes i mentre feia que no amb el cap va dir: “No, no, sisplau, un altre dia encara, però avui no… Ja he dit fa estona que jo tinc pressa…”.

Neteja

De tant en tant agafa, i elimina gent al fèisbuc. No és una tasca fàcil, es necessiten pocs escrúpols i una gran capacitat de decisió. Però li sembla una qüestió d’higiene necessària. Quan veu que la llista de contactes ascendeix a quantitats que li semblen del tot incontrolables (o que per poder controlar-les, necessitaria massa hores enganxat a la pantalla) obre la llista d’amistats i se’n carrega unes quantes. Així de fàcil; així de senzill. Sense cap tipus de problemes. Repassa la llista d’amics i… Amics? Què vol dir aquesta paraula avui en dia? Tota la gent que té al fèisbuc són amics? Coneguts? Saludats…? Mira tota la llista i apunta mentalment els beneficis que li pot reportar seguir mantenint un contacte, ni que sigui virtual i poc palpable, pel fèisbuc amb cadascuna de les cares que, successivament, apareixen una darrera l’altra. A mesura que avança es va fixant amb les persones amb les quals amb prou feines se saludaria pel carrer, o potser a qui ni tan sols reconeixeria; els va apuntant al cervell i reflexiona sobre la veritable necessitat que estiguin ocupant una part del seu temps, cada cop que es connecta a la xarxa social. Té la sensació de ser com un cap de personal que decideix fer reducció de plantilla, amb l’agreujant en aquest cas, que si bé el cap de personal obeeix a qüestions estrictament professionals o econòmiques (en teoria) ell actua només en termes morals o afectius. Un cop té la llista de subjectes descartats només cal apuntar i disparar. Entrar al seu mur (segurament poc o nul·lament visitat fins aleshores) i decidir de manera categòrica i irremeiable que llur relació (si és que mantenir contacte amb algú únicament pel fèisbuc se’n pot dir així) s’ha acabat definitivament. Pitjar l’enllaç “Deixa l’amistat” i acabar del tot amb aquesta farsa. Aquest tipus d’actuacions li produeixen una lleu sensació entre el benestar i la incomoditat. En un primer moment augmenta el seu ego personal saber que es pot permetre el luxe de ser capaç de prescindir de certes persones; a part del petit orgull interior que produeix resistir a la moda absurda de voler acumular com més amics millor en aquest tipus de xarxes. A més, fa que no se senti tan malament quan, buscant algun dels seus contactes, veu que ha desaparegut, i que ha estat més ràpid que ell a l’hora d’eliminar-lo de la seva llista d’amistats.

Hollywood (i II)

L’Angelina sempre ha desitjat, des de petita, tenir una família nombrosa, i s’ha imaginat la foto de la casa amb jardí; un marit (actor, és clar) guapo, i grapats de nens jugant i barallant-se per decidir qui utilitza la màquina tallagespa. Quan coneix en Brad i, entre escena i escena, s’expliquen els seus anhels i desitjos (això ho fan quan no practiquen el diàleg de l’escena següent), és plenament conscient que ha trobat l’home de la seva vida, aquell que compleix tots els requisits de la seva llista. En Brad, que encara té el nom de Jennifer gravat al cervell, accedeix a iniciar una relació (amorosa, s’entén) amb l’Angelina perquè és conscient que mai trobarà cap altra dona amb la qual coincideixi tan perfectament i perquè recorda allò que sempre li diu en George d’un clau en treu un altre. Així doncs, fan pública i notòria la seva relació, i la promoció de la seva pel·lícula és un èxit arreu del món, ajudada pel morbo que dóna la relació a la vida real entre la parella que protagonitza el film. Tenen tantes ganes de formar una família, que a cada país on viatgen adopten una criatura. Volen fins a Europa, i adopten un nen orfe alemany mentre presenten la pel·lícula al festival de Berlín. Després fan gira per Àsia, i s’emporten un parell de nenes tailandeses que estaven a punt de ser víctimes d’explotació sexual. Quan viatgen a l’Àfrica, queden corpresos de tanta pobresa, i s’emporten un nen de Senegal, una nena de la Botswana i un nadó albí de Tanzània a les portes de ser eliminat en un ritual de bruixeria. Ja de tornada, apadrinen un adolescent cec i manxol de Perth i, quan ja encaren la recta final de la seva particular volta al món passant per Amèrica del Sud, decideixen fer una donació per construir una macro escola en una favela de Rio de Janeiro. Finalment, es compren un jardí enorme amb una casa unifamiliar a Los Ángeles i, el dia que l’estrenen, es fan una fotografia tota la família. En aquest moment, l’Angelina està embarassada de sis mesos (espera trigèmins) i és la dona més feliç del món. En Brad també sembla molt feliç, tot i la culpabilitat que l’assalta molts matins quan, la nit anterior, se l’ha passada somiant encara amb la Jennifer.

Mesos més tard, l’Angelina i en Brad arriben agafats de la mà i s’aturen per fer les fotografies de rigor, just abans d’entrar a l’edifici on se celebra la gala més important de la indústria del cinema. Són la parella de moda, un exemple per a la societat. Una família model. Després de l’entrega de premis, entre copes de xampany francès, en Brad se separa de l’Angelina i busca en George per xerrar una estona (realment, el busca per demanar-li que li deixi el tupperware amb sandvitxos de mantega de cacauet que s’han preparat d’amagat abans de la gala). Deu fer com un parell d’hores que no en sap res, d’ell. De sobte, però, veu aparèixer de lluny, sortint del lavabo de senyores, a la Jennifer, preciosa com sempre, que se li acosta, li fa dos petons i li diu que se n’alegra molt que hagi refet així la seva vida. A en Brad li tremolen les cames, però encara nota una sensació més estranya a l’estómac quan veu les restes de mantega de cacauet que hi ha al coll de la Jennifer.

Hollywood (I)

En Brad coneix a la Jennifer quan els contracten per rodar una comèdia romàntica d’aquelles on, segons el guió preestablert, els seus personatges es coneixeran, s’odiaran, es retrobaran en una situació rocambolesca, i acabaran passejant enamorats, descalços pel parc. Tan bon punt en Brad veu a la Jennifer, queda captivat per la dolçor de la seva mirada, i és plenament conscient que se n’ha enamorat. En Brad dissimula molt bé els seus sentiments envers la Jennifer (normal, és actor), i al llarg del rodatge aconsegueix establir-hi una bona amistat. Però just després de gravar l’última escena, mentre tot l’equip s’aplaudeix per la feina feta, en Brad s’emporta a la Jennifer al seu camerino i li confessa que està boig per ella. La Jennifer, a qui en Brad li ha caigut francament bé, però en el qual tampoc s’hi havia fixat excessivament, contesta a en Brad que, tot i que el valora molt com a persona i com a professional (misteriosament, en Brad no és només guapo, sinó que també és un actor excel·lent), no se sent atreta per ell (de fet, se sent molt atreta pel guionista de la pel·lícula, ja se sap, l’encant dels escriptors). L’actor queda capcot, deprimit, i ella intenta animar-lo dient-li que segur que, un dia, trobarà la seva mitja taronja dins de l’immens món de la faràndula.

Destrossat, en Brad truca al seu millor amic, George, i queden per explicar-se les últimes novetats. Asseguts (amb les cames penjant) a la segona L del mític cartell de H O L L Y W O O D, i mentre devoren un sandvitx de mantega de cacauet (tots dos en són uns apassionats i sempre acaben ben empastifats quan en mengen), en George comenta a en Brad que no entén la seva obsessió per trobar parella estable. -Mira’m a mi- diu en George -Tinc tantes dones com vulgui i tan feliç, nano- Però en Brad sap que tot i que ell i en George tenen moltes coses en comú (per això són el millor amic l’un de l’altre) en qüestions familiars sempre han discrepat. En Brad sempre ha somiat des de petit en tenir una família nombrosa, i s’ha imaginat la foto de la casa amb jardí; una dona (actriu, és clar) guapa, i grapats de nens jugant i barallant-se per decidir qui utilitza la màquina tallagespa. Durant aquests últims mesos la dona de la foto tenia la cara de la Jennifer, i té la sensació que ni amb hores de Fotoshop serà capaç d’esborrar-la… En George s’espolsa les restes del sandvitx (sempre li’n queden a l’americana) i, fent equilibris, aconsegueix aixecar-se; ofereix el seu braç perquè en Brad es posi dempeus i li comenta que li han comentat que es comenta que, segurament, l’actriu que acompanyarà en Brad en la propera pel·lícula serà, finalment, l’Angelina. –No et queixaràs eh, bandarra? Últimament està per sucar-hi pa. A veure si t’animes i…-

Supermercat

Aquesta història comença just en el moment en què, al supermercat, una dona a prop de la setantena m’aborda amb el carro curull de productes, quan m’havia aturat per consultar la meva llista a la cruïlla que formen els passadissos de conserves i de productes de neteja. Sense fer cap esforç per presentar-se, se’m posa al costat i em diu: “Tu beus cervesa?”. No tinc massa temps per pensar una resposta perquè els ulls de la senyora m’escruten amb avidesa. El meu cap processa a tota velocitat (si, no, si, no) per acabar deixant anar un “De vegades” que em sembla poc comprometedor. Ella assenteix amb el cap, convençuda que ha trobat el que buscava, i amb una velocitat i una força sorprenent per algú de la seva edat, m’estira de la màniga del meu jersei nou de l’Springfield i em porta davant del prestatge de begudes alcohòliques, sense que tingui temps d’agafar el meu cabàs amb rodes, que queda al mig dels dos passadissos, amb una trist pot de crema de cacau i avellanes (i quan dic crema de cacau i avellanes vull dir crema de cacau i avellanes, no pas Nocilla) a dins. Un cop davant del prestatge, em diu que on són les cerveses i que quina és la més bona. Jo tiro de refranyer popular i li dic que sobre gustos no hi ha res escrit, però ella insisteix i diu que ho he de saber, que aquest matí en Cuní ha dit que tots els joves som alcohòlics anònims potencials i que, per tant, faci el favor d’ajudar-la. Em miro el prestatge d’esquerra a dreta i de dalt a baix. Hi ha cerveses alemanyes, catalanes i espanyoles. Mentre reflexiono ella comença a explicar-me que li vindran convidats a casa (el fet que utilitzi el plural, em descarta que la visiti Albert Om), i que només beuen cervesa. Tot el dia. Esmorzar, dinar i sopar. Per berenar també? -li pregunto fent broma. Ella s’ho rumia amb cara seriosa i diu que li sembla que també, que bona idea, que així en comprarà més per si de cas. Bé, doncs… Finalment faig un gest amb el dit i li dic que compri aquelles llaunes vermelles de l’estrella. “Aquestes?” Diu, mentre assenyala unes llaunes verdes amb un vaixell dibuixat. “No, aquelles…” I les hi agafo jo mateix. “Vols dir, noi?” “Sí, sí…” insisteixo. I les hi deixo al seu carro, ple a vessar. “Gràcies, fill, i tu no en compres?” Li dic que no, que no les tinc apuntades a la llista i ella em diu que és igual home, que si m’agraden que en compri. Recordo que la meva mare sempre em diu que compri NOMÉS allò que hi ha apuntat a la llista. Però la dona em mira tan insistentment que em sento obligat a agafar-ne un paquet. Després em giro i me’n torno immediatament, sense dir res més, cap a on havia deixat el meu cabàs. Tanmateix, em segueix i s’ofereix a ajudar-me, per agrair-me el consell. Li dic que no cal, però ella insisteix. “No deus tenir gaire experiència tu comprant al súper… Val més que t’ajudi…” Espantat, intento escapar-me i comencem una persecució absurda per entre els passadissos del supermercat. Camino veloç entre prestatges i giro pels llocs més insospitats per tal de despitar-la, però ella apareix sempre, com si endevinés tots els meus moviments anticipadament. Resignat, accepto la seva companyia i els seus consells, i discutim acaloradament sobre si és millor comprar el pa de motlle de 700 g o el de 700+300 g de regal (jo tinc molt en compte la data de caducitat i considero que és millor comprar poc i assegurar-me de gastar-lo; però ella considera sàviament que la oferta de 300 g gratis és molt llaminera i que, a més, en aquest model la llesca és més ample i l’entrepà no queda tan escanyat; i fa un gest unint les dues mans com si ja s’imaginés amb l’entrepà a les mans a punt de queixalada). Li faig cas i acabo comprant la seva elecció en gairebé tots els aliments, de manera que, quan passem per caixa, els productes que acaben poblant el meu cabàs tenen ben poc a veure amb la llista que m’havia confeccionat la meva mare. I penso en com se m’enfadarà per no haver-me cenyit només a allò de la llista. I que també és injust, perquè jo he comprat tot el que volia la dona i ella, al cap i a la fi, només una cosa recomanada per mi… Abans de sortir, miro la meva companya septuagenària, que aleshores comença a posar amb ordre tot el menjar sobre la cinta negra. Hi ha de tot, fins i tot unes llaunes de cervesa verdes amb un vaixell dibuixat.

Teràpia

Miri doctor, jo diria que vaig començar a fumar un dimarts a la tarda… Sí, me’n recordo perfectament perquè era el dia que teníem classe després de dinar i, mentre guardava a la motxilla la calculadora i la llibreta de l’última classe del dia (devia ser de mates) se’m va acostar la Núria per dir-me si volia anar al parc amb les “nenes” (així és com anomenava la seva colla) després de classe. Jo li vaig dir que sí tot i que no em venia gens de gust, perquè la veritat és que tenia moltes més ganes de tornar a casa a berenar unes galetes de Dinosaurus i veure Azuki per la tele… Però la Núria m’imposava molt i em va fer vergonya negar-m’hi; un dia que em convidava a sortir amb elles… A fora ens esperaven la resta: unes cinc o sis en total si la memòria no em falla. Aleshores caminàrem cap al parc, suposo que xerrant, tot i que això no és important, no? Bé, en resum, que hi vam arribar i ens vam asseure en un banc discret dels que queden a la part de dalt, sap? On ara només hi van les bandes de Latins i Ñetas… I on abans també hi corrien atletes aficionats i parelles que no tenien sostre en ficar-se mà… I buenu, totes reien nerviosament, i jo encara no entenia per què. Llavors, quan la Núria es va assegurar que no passava ningú, va treure un paquet de tabac de dins de la seva motxilla rosa… Era aquell… Ara no recordo com es diu… Que té color de la crema catalana i tenia un camell (un animal, s’entén, no?) dibuixat davant d’una piràmide… La Camel, això, i totes van fer: “Ooohhh!” i van tornar a riure. Llavors la Núria va treure un cigarret, el va encendre i després va començar a “rular”, que en deien elles. A mi no em venia gens de gust provar-ho, la veritat, no tant pel tema del fum, sinó perquè em feia una mica de fàstic haver de xuclar per on abans ho havien fet les altres, recordava una malaltia que es deia… Munoclosi? Mononucleosi, això, gràcies, doctor! La Núria va riure i em va dir que no fos bleda i que fumés, que si no ho feia ara, que quan ho faria, que l’adolescència consisteix en aquestes coses i que si volia ser una “pringada” marginada com la Mercè Amorós… Totes em miraven… I jo només pensava en allò de la pressió de grup, el càncer i altres coses que ens havien dit en una xerrada uns dies abans… No vaig poder resistir-m’hi i a partir de llavors vaig començar a fumar…

Al principi no vaig notar massa diferència, sap? Però al cap d’un temps vaig notar que hi estava enganxada completament, necessitava fumar a tothora. Intentava fer-ho d’amagat però sempre he actuat molt malament (a l’escola, quan fèiem teatre per Nadal, sempre feia el paper d’ovella del Pastor 3, tot i que un any em van deixar fer de mula) i els meus pares ho van notar de seguida… No s’hi van pas oposar, només em van dir que la marca que comprava (la del camell) no era tan bona com la que compraven ells (vaja, una excusa per enviar-me sempre a mi a comprar el tabac). Els problemes van venir més tard, quan gairebé no podia jugar a bàsquet perquè em cansava… Però la Núria em va dir que això de l’esport estava sobrevalorat i que millor que ho deixés per anar amb ella i les “nenes” a la bolera… Després em vaig enamorar de l’Esteve Pedrós. Era un noi molt interessant però no va voler sortir amb mi perquè li molestava el meu alè de tabac (no m’ho va voler dir mai però li notava l’expressió de fàstic quan m’acostava massa). Quan li vaig explicar a la Núria em va dir: “L’Esteve Pedrós? Però no és el friqui aquell que està sempre llegint llibrots? Algú així segur que té un problema, oblida-te’n…”. I quin remei, me’n vaig haver d’oblidar, en part perquè vaig acabar l’ESO i ens vam deixar de veure… Jo vaig seguir fumant seguint els consells de la Núria durant el temps que ens vam seguir veient, i dissimulava quan anava a restaurants i tothom deia que el menjar era tan bo i jo, en canvi, no notava massa el gust… I feia veure que no m’importava quan les companyes del batxillerat del nou institut es reien de mi perquè tenia les dents grogues, i entre les incisives, se m’havia fet un forat rodó de tant posar-hi el cigarret, el veu? I ara han fet això de prohibir fumar a tot arreu i jo m’he decidit a fer aquesta teràpia per deixar-ho d’una vegada. Però quan venia cap aquí m’he trobat, als ferrocarrils, a la Núria agafada de la mà de l’Esteve Pedrós (que en feia de temps que no ens vèiem!) i diuen que són parella, ara, i que són tan feliços. I jo li he comentat a la Núria que com veia això de la llei del tabac i ella m’ha dit que li semblava molt bé, i quan jo li he dit que venia a començar la teràpia amb vostè i que potser a ella també li interessaria s’ha rigut com el dia aquell del parc i m’ha dit: “Ah, que encara fumes?”

Carta als reis

Estimats Reis d’Orient,

Us envio la carta d’aquest any amb una sensació una mica estranya. Estic una mica preocupat. Que consti que jo m’he portat bé durant tot l’any: parlo amb respecte als pares (i fins i tot a la mestra!), em rento les mans abans de menjar, faig sempre els deures i no veig ni Sálvame ni Sálvame Deluxe (reconec que a vegades, sense voler, veig La Noria. Però vosaltres ja ho deveu saber tot això, no?). El problema és que l’altre dia, al pati, el tonto del Salvador Llenguadoc em va dir que els reis no existeixen i que són els pares. I jo no m’ho vaig creure i li vaig dir que era mentida. Perquè els reis sí que existeixen, que els veig jo cada migdia en el programa aquell on surten els famosos que surten a les revistes que té sempre el dentista a la saleta d’espera. I li vaig dir que el rei és un home alt amb les galtes sempre vermelles perquè va borratxo. I ell em va dir que, esclar imbècil, però que ell no es referia al concepte de rei en general, que evidentment que hi ha reis al món, que ell es referia als d’Orient (és a dir, vosaltres) i que vosaltres no existíeu i que són els pares. Jo li vaig dir que no em digués imbècil i me’n vaig anar corrent a la biblioteca del col·legi, que com que sempre està buida, hi vaig poder pensar tranquil. I després de donar-hi moltes voltes vaig veure clar que no podia ser; almenys a casa meva. Els reis no poden ser els pares perquè els meus sempre han votat Esquerra Republicana de Catalunya i quan vaig buscar al diccionari què volia dir republicà/na (els significats d’esquerra i de Catalunya més o menys els tenia clars) vaig descobrir que volia dir partidari de la república; i quan vaig buscar república vaig veure que consisteix en una forma de govern en què el cap d’estat té caràcter electiu i no hereditari. Així que els meus pares no estan d’acord amb els reis i, per tant, no poden ser-ho, i quan els vaig preguntar per vosaltres, em van dir que feien una excepció. Així que estic convençut que existiu. Per tant, us voldria demanar que em portéssiu: una pilota de futbol i una pilota de basquetbol, uns patins en línia, un skate, l’antologia poètica de Jordi de Sant Jordi, una samarreta del Sant Andreu, un Mercedes W 196-1954 escala 33:4, una raqueta d’esquaix, l’últim disc de Macedònia, una goma d’esborrar (que l’he perdut), unes maraques de fusta, un rellotge digital submergible a 150 metres, una maquineta de fer punta al llapis (que també l’he perduda), una capseta de música que, quan l’obris, soni “Per a Elisa” de Beethoven i uns guants ben gruixuts perquè no se’m tallin les mans ara que fa fred. Però sobretot, sobretot, el que vull de veritat i sé que és molt difícil i, si ho aconseguiu, us prometo que em portaré sempre bé i que no cal que em porteu la resta de coses que he demanat; el que més m’agradaria és que la Marta Vendrell (de qui em vaig riure perquè no li sortia la resta portant) deixi d’estar enfadada amb mi, tornem a ser nòvius, i em torni a fer petons a la galta sota la mimosa del pati de baix.

Infermera

Amb un plec de paperets a la mà i els dos primers botons de la camisa blanca descordats, la infermera entra a l’habitació just en el moment en què estic manipulant l’aparell de televisió per tal que la meva germana no hagi de comprar-se una targeta amb saldo per poder veure-la.

-Hi ha algun problema amb la tele?

-No, no, només mirava com funcionava, potser me’n compro una d’igual…

M’assec a la butaca d’acompanyant i, immediatament, m’aixeco de nou per no ser descortès. Ella em somriu amb uns llavis molt vermells, es posa bé la cortina de cabells castanys darrera l’orella esquerra (porta una arracada en forma d’osset Tous) i diu ah, bé. Tot seguit, em dóna un dels paperets i em diu que necessiten donants de sang. Ah, sí? Sí, sí, afirma amb el cap, i somriu tota l’estona com si estigués contenta d’explicar-me la notícia. Es veu que amb el pas del temps la bossa de donants de sang, òbviament, s’ha anat envellint i que, en canvi, no hi ha gent jove que s’apunti a ser-ho. M’explica que ara tot és molt senzill i que amb un quart d’hora ho fan. Jo me la miro interessat, no tant pel que em diu (que més o menys ja ho sabia), sinó més aviat per les seves dents blanques que em mostra constantment i per aquells dos botons descordats de la camisa que he esmentat al principi. Assenteixo amb el cap i dissimulo mirant el paper, tot i que sóc incapaç de desxifrar cap de les paraules escrites.

-I tot això de donar sang, a on ho feu?

-Aquí, em pensava que ho estaves llegint al paper, mira…

I acostant-se’m, m’assenyala amb una ungla esmaltada el petit mapa amb l’edifici del campus de la Vall d’Hebron on se suposa que he d’anar. Ara que la tinc a prop, penso que ho deuen fer expressament, això d’enviar la infermera que està més bona a buscar donants. I imagino tot un complot de metges confabulant-se per tal de trobar-ne de nous. I com organitzen càstings per buscar les persones més adients per trobar-los. És més, imagino una parella formada per un infermer i aquesta infermera, pul·lulant per tot l’hospital, espiant discretament les habitacions abans d’entrar. Si l’acompanyant és home, entra la infermera; si és una dona qui acompanya el malalt, entrarà l’infermer, a qui visualitzo com una mena de Gerard Piqué amb bata blanca impol·luta. Sí, el puc veure perfectament, esperant darrera de la porta que ella molt hàbilment ha tancat a l’entrar. Somrient, imaginant com caic rendit als peus de la infermera… Ha, van ben arreglats! No ho aconseguiran!

-M’escoltes? Et trobes bé?

La infermera em mira preocupada, com si fes una cara estranya, i jo li dic que tranquil·la, que m’havia distret un moment però que l’estava escoltant. Ella em diu que fins a les vuit de la tarda hi puc anar, jo li contesto que no estic massa fi de salut (i faig, coff, coff, i una inspiració profundament teatral, com si em faltés l’aire). Em respon que mentre no tingui febre, no hi ha cap problema. “Bé, ja m’ho pensaré”, concloc. La infermera somriu (ha deixat de fer-ho en algun moment?) i em diu adéu. Quan ha sortit, recolzo el cap a la butaca i em miro la meva germana, que dorm plàcidament envoltada de tubs. Aixeco els ulls cap el sostre i penso que potser sí que hauria de baixar a donar sang. Tot seguit, em poso dret i corro cap a la porta en direcció al passadís per dir-li a la infermera guapa que sí, que faré la donació. Un cop allà, giro el cap a dreta i esquerra desesperat. Finalment, la veig. Està dreta al costat d’una porta, somrient, mentre Gerard Piqué li apunta el seu número de telèfon mòbil a l’escot de la camisa blanca.

Cinc minuts amb la Gemma

M’esperava un viatge llarg i sol, i per això em vaig comprar el diari. Estona llarga al metro amb moviments calculats de colze per poder gaudir d’una mínima comoditat lectora. Finalment, arribo a la plaça que s’anomena com el país del costat. El MNAC queda lluny, encara, i es retalla a l’horitzó com un fals decorat de paper. He arribat amb temps. Començo a caminar amb calma, llegint la premsa, només aixecant el cap de tant en tant per evitar algun turista-ciclista suïcida. Ascensió amb escales mecàniques (sorprenentment, funcionen totes), deixo enrere l’apartat de política per entrar a internacional. El fet que el diari sigui grapat facilita la feina als desastres com jo, especialistes a desfer-los. Últimes escales mecàniques, i quan aixeco el cap per encarar l’últim tram d’esglaons de pedra, clàssics i majestuosos, ja la veig; la distingeixo perfectament. Cabells negres invariablement recollits en una cua, ulleres pretesament modernes, roba juvenil i informal. Seu en un enorme banc de marbre, amb Barcelona rendida als seus peus. Gira el cap i veu que l’estic mirant. Dissimulo molt malament i faig veure que segueixo llegint el diari. Pujo lentament, amb parsimònia. Quan arribo a dalt, miro desesperat al meu voltant per veure si ha arribat algú més abans que jo, algú que em pugui salvar de passar aquesta estona sol amb ella. No hi ha ningú, cap persona és tan impuntual com jo per arribar abans d’hora als llocs; bé, només la Gemma. Seguir fent veure que no ens coneixem és absurd, així que giro el cap vers ella i faig un gest un pèl ambigu amb el braç que tan pot voler dir hola que content que estic de veure’t com hola, vinc cap aquí? Ella em somriu i em fa un gest perquè m’hi acosti. Camino cap a ella i m’assec al banc de marbre deixant un metre i mig entre nosaltres (distància prudencial que em sembla excessiva per la cara que posa i que corregeixo ràpidament lliscant uns quants centímetres cap a ella). Cap dels dos sap com encetar la conversa. Li pregunto si sap si vindrà molta gent. Em comença a explicar que ahir a la tarda va començar a rebre correus electrònics de gent disculpant-se i posant excuses per no venir. Assenteixo amb el cap i es fa un d’aquells silencis tan còmodes quan dues persones no saben què dir-se. Tot seguit, em pregunta per la meva vida, que com van els estudis. Contesto amb un bé poc excitant i aprofito el moment d’intimitat per dir-li que s’ha passat molt amb l’últim treball, que tantes indicacions fan venir mal de cap. Ella riu, jo li dic que no li veig la gràcia enlloc, que parlo molt seriosament i mentre els seus dits juguen amb una bufanda de ganxet, m’explica que ha volgut complicar una mica la cosa perquè el primer treball va ser molt fàcil. Li contesto que per ser molt fàcil es va carregar a mitja classe i ella torna a riure. Penso que ha rigut més en aquests dos minuts nosaltres sols que en tres mesos de classe. Restem en silenci. El cel és net i clar, i els quatre núvols que poblen el cel només milloren el paisatge com si fossin petites i belles sorpreses de cotó. Des d’aquí dalt, la Sagrada Família es tan petita que la podria agafar i aixafar-la amb la punta dels dits. Se m’acudeixen múltiples temes de conversa, però no obro la boca i el vent talla i xiula entre nosaltres. I tu… Comença a dir ella i es frena, com si no volgués molestar, la miro i assenteixo amb el cap, convidant-la a parlar. Véns de molt lluny? (és xafardera o m’ho sembla a mi?) Li assenyalo amb el dit, imitant a Colom, el turó que es veu al nord-est, sense estar convençut del tot si encerto massa. Em sento amb el dret de repreguntar i em diu que viu a St. Cugat. Molt bé. Silenci.

-Sembla que haurem d’esperar, no?

-Sí, a veure si ve algú més…

-Això espero. Buenu, aquí estem…

-Humm… Sí, aquí estem…

Silenci.