Les edats d’or

La meva relació amb en Sánchez Piñol és ben curiosa (deixant de banda que dels cinc llibres seus que tinc; tres tenen l’accent tancat sobre l’a de Sánchez, i dos el tenen obert, Sànchez) sempre ens hem trobat de casualitat. El vaig conèixer quan em van regalar el, de moment, seu últim llibre “Tretze, tristos, tràngols”, un esplèndid recull de tretze contes, faules modernes, que em van interessar vivament. Després, vaig decidir embrancar-me en la lectura de la seva novel·la, “La pell freda”. Fascinant, original, brutal i pertorbadora. Vaig encarar, més tard, amb cert neguit la lectura de “Pandora al Congo”; després de llegir una gran novel·la sempre tens por que la següent et decebi; però no va ser així. Excel·lentment construïda, irònica, cruel i tendre alhora, una gran novel·la. Havia llegit el gran trio d’obres més conegudes de l’antropòleg barceloní, però les solapes dels llibres m’indicaven que encara hi havia un parell de llibres més publicats abans de “La pell freda”. Els tenia pendents, doncs, teníem un deute.

El curiós del tema és que no els localitzava enlloc i quan finalment els vaig trobar va ser per pura casualitat. Jo no els buscava en aquell moment, van ser ells qui van topar amb mi. Primer vaig descobrir “Pallassos i monstres”, un excel·lent assaig satíric sobre alguns dels dictadors de l’Àfrica post colonial del segle XX. Uns mesos més tard, entrava per primer cop a la llibreria Bertrand buscant un llibre per la carrera que m’havien dit que podria trobar allí. Mentre el demanava al dependent de la botiga perquè me’l busqués a la base de dades, vaig girar el cap, distret, i els meus ulls van veure “Les edats d’or”, el primer llibre de Sánchez Piñol. O sigui -vaig pensar- que realment existeix. M’hi vaig llançar a sobre i quan el pobre noi em deia que no tenien el llibre que buscava li vaig dir que m’era igual, que em cobressin aquest altre.

“Les edats d’or” és un llibre interessant, útil sobretot per aquelles persones que vulguin conèixer els orígens d’aquest sensacional escriptor. Aquest llibre, llegit en perspectiva després de conèixer tota la seva obra posterior, ens marca l’inici d’un estil que Sánchez Piñol ha anat depurant amb aquests últims anys. Hi trobem els inicis, per tant, d’aquesta fantasia o ciència ficció amb doble fons que és el que el fa bo. Perquè la clau de l’èxit dels seus llibres es basa sempre en la doble lectura que se’n pot fer. N’hi ha una primera, superficial, bàsica, com a simples obres on la ficció supera sempre la realitat i que resulta atractiva per tots aquells amants del gènere fantàstic o d’aventures. Però el que el fa gran i el situa a l’alçada dels millors creadors del gènere, és que sempre hi ha una lectura simbòlica més enllà d’allò que ens diuen les ratlles. És quan aconseguim superar aquesta barrera que gaudim plenament dels seus llibres. A “Les edats d’or” hi podem trobar fets sorprenents, com l’aparició en un conte de Batís Caffó, uns dels protagonistes de la posterior “La pell freda” fet que fa pensar al lector que, si ens trobem davant d’un mateix personatge, l’obra de Sánchez Piñol agafa un sentit unitari molt interessant i susceptible de posteriors investigacions literàries.

 I és que Albert Sánchez Piñol és un gran escriptor que ha demostrat ser un autèntic mestre de l’arquitectura narrativa, que rendeix tant en les distàncies llargues com en les curtes. Un autor a tenir molt en compte i que, com acostuma a passar al nostre país, se’l valora molt més a fora de les nostres fronteres. El millor que podem fer amb ell és llegir-lo, perquè la seva és ciència ficció de la bona, d’alta volada, i els seus personatges van molt més enllà dels vampirs, homes llop, crepuscles i carallotades vàries que tant triomfen avui en dia.

« Gent normal

Ascensor electoral »