Ascensor electoral

Ja fa unes setmanes que cada dimarts i cada dijous em trobo el veí del 3r 2a quan arribo a casa al migdia per dinar. Acostumo a cedir-li el pas davant del portal i, després, pugem junts amb l’ascensor. És un home gran i prou simpàtic; durant el trajecte que ens eleva fins a les nostres llars acostumem a tractar apassionants i insòlits temes amb una predilecció especial per la meteorologia del dia. Avui ens hem aturat tots dos davant de les nostres respectives bústies i, tenint em compte que ens trobem en campanya electoral, hem pujat a l’ascensor més carregats de cartes que un patge reial durant la cavalcada del dia 5 de gener. En un prodigi d’originalitat, el meu veí ha començat a passar les cartes una darrera l’altra i a dir que són tots una colla de vividors i de lladres, i que només se’n recorden de nosaltres quan ens necessiten durant les eleccions. Jo vaig assentint amb el cap i vaig dient sí, sí, clar, clar, i tant! I ell rebla el clau afirmant: “Són tots uns enganyabobus”. Jo li dic que em sembla que uns més que d’altres i ell em repassa de dalt a baix, torça el cap una mica, i finalment reconeix que potser sí. Quan arribem al tercer i s’obren les portes ell em diu: “Apa, jove, fins dimarts!” (perquè ambdós ja tenim assumit que només ens podem trobar els dies que ja he esmentat al principi). Empeny la porta però no s’obre. S’aparta una mica (poc, perquè l’espai és molt limitat) i ho torna a intentar; no reïx. Ho provo jo amb la mateixa sort; ens hem quedat tancats. L’home esbufega i renega, comença a pitjar el botó que té el dibuix d’una campaneta, però no sembla que provoqui cap soroll. Trec el meu telèfon mòbil, però no tinc cobertura. Penso que posats a quedar-me tancat a l’ascensor, potser hagués estat millor que em passés amb la veïna nova de l’entresol 3a, la que sempre em somriu quan ve carregada amb les bosses del Lidl i jo li aguanto la porta oberta perquè passi més còmodament. No tinc massa temps per fantasies puix que el senyor gran em mira interrogativament com si el fet de ser més jove em convertís immediatament en el responsable de revertir la situació. Proposo d’esperar una mica, segur que algun veí no trigarà gaire a adonar-se’n i enviarà els bombers a rescatar-nos. Ell em contesta que no pot esperar-se, que quan tingui la seva edat i la seva pròstata ho entendré. Vaja, doncs! Se m’acut d’intentar obrir la porta de l’ascensor amb els sobres electorals, de la mateixa manera que els lladres utilitzen les radiografies per entrar a les cases. Per provar-ho no perdem res. Agafo, per començar, el sobre del PP i el passo per l’escletxa. No resulta, he embrutat de sutge la cara de la candidata i encara he tancat més la porta. Ho provo amb el sobre de CiU, sembla que podria funcionar, però les coses es queden igual. El del PSC-PSOE no fa servei, és com si es negués a entrar a l’escletxa. Em miro el d’ICV-EUiA, tot pintat de verd, ni el tríptic ni la butlleta són de paper reciclat (així m’agrada, predicant amb l’exemple), me’l guardo a la butxaca per poder-lo llençar més tard al contenidor blau. El meu veí diu que ja queden poques opcions. Em passa el sobre d’ERC. Entra per l’escletxa amb molta facilitat i, igual que el de CiU, sembla que funcioni, però la porta es queda mig oberta; no podem sortir. Finalment, utilitzo el de Solidaritat Catalana que, amb una facilitat sorprenent, llisca sobre la llengüeta de la porta, que s’obre de bat a bat. Ens somriem l’un a l’altre; som lliures.

« Les edats d’or

La Inspiració »