Pizzeria

“El problema que té la pizza és que, l’últim tros, sempre te l’has de menjar fred.” I, ràpidament, s’ho ha apuntat a la seva llibreteta de pell negra. Diu que vol escriure un llibre sobre la història de la pizza, que per això parla amb mi, que sembla ser que en sé molt. Ja fa una estona que xerrem (bé, de fet només xerra ell) sobre les propietats d’aquesta menja, del les quals, realment, n’és ell l’autèntic expert. Cada cop que deixa anar una frase suposadament lapidària com la de l’inici, s’atura i ho apunta a la llibreta. Avui ja n’he comptabilitzat vuit i mitja (una se li ha oblidat a la meitat d’apuntar-la). És una mica pesat, però en el fons m’agrada que vingui sovint a fer-me companyia. Com sempre, ha demanat una gerra de sangria i no s’ha molestat gens a preguntar-me si jo en volia una mica (de totes maneres, li hagués hagut de dir que no. No puc beure estant de servei). Després, va repassant una a una totes les pizzes de la carta que tinc oberta al davant; i en demana porcions de qualsevol tipus. De totes me’n pot dir, almenys, alguna cosa; tot i que gairebé sempre negativa, això sí. “Com pot ser que a la quatre formatges li poseu rocafort? No veieu que emmascara els gust de l’emmental, pobret? Com teniu els nassos de posar pizza de pepperoni si després només hi ha dues o tres rodanxes?” S’ha de dir que té una fixació bastant especial amb la pizza hawaiana. No entén per què sempre porta pinya. La pinya es menja amb almívar, coi, o com a molt amb pernil salat. Però amb una pizza? A qui collons li agrada la pinya, així, calenta, cuita (ecs), posada en una pizza? Aleshores treu la vella història del seu cosí Suneo, que ha viatjat nosequantes vegades a Hawaii i en sa vida (m’has sentit bé? En SA VIDA!) s’ha trobat un tros de pinya a sobre d’una pizza. Perquè, per començar, a Hawaii només pots trobar pizzes als típics restaurants italians d’estovalles de quadradets blancs i vermells, i tindria conya que en un restaurant italià enmig de Honolulu tinguessin una pizza anomenada hawaiana. Res, home, que això de la pizza hawaiana aquesta és una estafa, fora, fora… Segueix repassant la llista davant del meu somriure irònic. Quan arriba a la pizza que porta un ou ferrat al mig es posa a cantussejar com si fos Pavarotti ¬−O soleee mioooo. Fet que li produeix molta gràcia. Ara porta una estona callat, com si reflexionés. La gerra de sangria ja està completament buida i potser per això ha entrat en aquesta mena d’estat somnolent en què no sé ben bé si està despert o dormint. Diria que no dorm, perquè ja tinc més o menys controlat que quan ho fa, recita en veu baixa i sense equivocar-se mai els números de telèfon de totes les pizzeries del barri. Després, com si l’hagués agafat en falta, se m’abraça i em suplica que no m’enfadi, que jo sóc el seu xef preferit. I puc estar-me fins a l’hora de tancar envoltat pels seus braços peluts, sentint els seus dits amb restes de tomàquet refregant-se per la meva esquena. Aleshores és quan arriba algun dels cambrers, l’agafa per les espatlles, li treu la cartera de l’americana i li cobrem amb la targeta de crèdit totes les consumicions (que consti que mai l’estafem, al cap i a la fi, és el nostre client més fidel). Després, entre la resta de treballadors, es sorteja qui l’acompanya a casa. Tanquem, i jo em quedo sempre a la porta vigilant el local, amb la carta de pizzes encaixada entre les meves dues mans. Més d’un dia i de dos, amb l’últim tros de pizza abandonada a la meva safata de cartró, que resta fins l’endemà, definitiva i irremeiablement freda.

« Verba volant, scripta manent

Trobada »