Il·lusions

A l’Anna; que posa la música d’aquesta història.

Em feia tanta il•lusió quan sonava el telèfon, l’agafava, i podia sentir la teva veu dient hola, com estàs? Vols que quedem? I jo ni pensava en si tenia altres compromisos perquè només esperava la teva trucada per poder-te veure i et deia sí esclar, quedem quan tu vulguis, on tu vulguis, perquè realment m’era igual què féssim, on anéssim, mentre fos amb tu. Aleshores deies demà a “l’hora x”, al “lloc y”, i jo, d’acord. A partir d’aquest moment tot eren nervis mentre pensava i calculava les hores, minuts, segons, que faltaven per tornar-te a veure i poder abraçar-te una altra vegada. Em dutxava, m’afaitava (sé que odiaves quan em deixava barba), em pentinava, fins i tot em comprava roba nova només per quedar amb tu. Quan encara faltava molta estona per a l’hora acordada jo ja agafava el metro i em plantava al “lloc y” molta estona abans de “l’hora x” que tu m’havies dit. Em posava nerviós perquè tu no arribaves i, a més, sempre acabaves fent tard. Pensava en si tenia dret a enfadar-me pel fet de tenir-me com un estaquirot durant tanta estona, però quan et veia arribar tan bonica i amb aquell somriure esclatant se’m passava qualsevol cosa i corria (jo, que sóc un manta) fins a poder-te veure de ben a prop. Sempre tenies alguna excusa per justificar la teva tardança i jo em posava seriós i feia veure que em creia tot el que m’explicaves. Quan acabaves amb les excuses pel retard, m’agafaves de la mà i passejàvem per carrers estrets, de noms antics i estranys, que no m’interessaven gens ni mica. Tu parlaves tota l’estona i jo només t’escoltava fins que deies i tu? No tens res per explicar-me? I jo havia d’inventar-me històries (que havia pensat prèviament, mentre t’esperava) per tal de dissimular una vida que no tenia i no dir-te que, realment, la meva vida depenia només de la teva trucada. Després anàvem a sopar a algun restaurant barat i de menjar ràpid i tu sempre demanaves allò que tenia més calories i més greix, i deies, si no ens ho mengem ara que som joves, quan ho farem? I reies a cor què vols. Després de sopar, ens empaitàvem pels carrers quadriculats de l’Eixample, aturant-nos a cada cantonada per abraçar-nos i riure mentre ens fèiem petons. Sempre volies venir a passar la nit a casa meva perquè deies que vivies lluny i que el teu pis era molt petit, massa per a tots dos. Així que sempre acabàvem pujant les escales interminables (no hi ha ascensor) del vell bloc de pisos fins arribar al quart on visc jo. Cada tres esglaons rondinaves i jo havia de vigilar-te perquè de tant en tant volies prémer el timbre d’algun dels veïns per despertar-los. Els hi donarem un susto, deies, i que paguin un ascensor d’una puta vegada. Quan arribàvem al meu pis, però, el mal humor ja s’havia evaporat. Corries cap al tocadiscos i posaves molt suau, gairebé com un xiuxiueig, un duet de folk-pop noruec que a tu t’encantava i de qui em vas obligar a comprar un CD. Entràvem abraçats a la meva habitació i jo em mirava en els teus ulls. Era divertit perquè segons com els tocava la llum, eren d’un color o un altre. A tu t’agradaven els dies en què et deia que eren verds; i et posaves de morros els dies en què la llum traïdora de la lluna te’ls convertia en marrons. A mi la veritat és que ja m’era igual, el meu matalàs era com un núvol que la teva presència acostava encara més al cel. Jugàvem a mirar-nos l’un a l’altra, estirats, i sempre guanyava jo perquè tu sempre t’acabaves adormint. Aleshores et mirava mentre dormies i em relaxava la teva respiració compassada i la calma que transmetia tot. El món girava i tu dormies. Finalment, em clapava jo també i somiava que et mirava mentre dormies, de manera que mai tenia clar si, realment, dormia o no. Bé, de fet sí, perquè arribava un moment en què es feia de dia i jo em regirava al llit i no hi trobava res, només el teu buit, la teva olor. Ni una nota, ni un post-it, ni un missatge gravat al contestador automàtic del telèfon. Desapareguda completament. Em quedava estirat al llit minuts, potser hores, i després, simplement, deixava passar el temps. En podia passar tant com tu volguessis, dies, setmanes, que jo no feia res. Vagava per casa com una ànima en pena, com a molt escrivia alguna cosa i, sobretot, esperava, esperava i esperava. Esperava la teva trucada, la teva veu, sentir-te dir hola, com estàs? Vol que quedem? I poder tenir il•lusions una altra vegada.

« Hàlouin

El violí »