Avions de paper

Si te’l miraves de lluny, el meu, semblava un poble petit; sempre amagat a la vall que formaven els dos turonets que el custodiaven. Un lloc bucòlic. Tanmateix, a mesura que t’hi acostaves, anaves descobrint com la modernitat havia omplert a poc a poc la vall, i edificis més moderns (la majoria grisos; d’aspecte i de contingut) acabaven esdevenint la tònica general d’aquell indret. Recordo perfectament el dia que, a la plaça de la vila, em vaig trobar amb tot el grup de nois i noies que caminaven junts en direcció al turó que quedava a l’est del poble. Semblaven contents i emocionats, com si anessin a fer alguna cosa important. Xerraven pels descosits i reien entre ells, fent-se bromes els uns als altres. Jo no compartia gaire la seva emoció (estava més aviat nerviós). Tots portàvem un avió de paper a la mà.
Mentre els seguia amb la vista i caminava a una certa distància, pensava en la vella tradició del poble que consistia en fer que els joves, quan estiguessin a punt d’entrar a l’edat adulta, pugessin a dalt del turó est i llancessin un avió de paper en el qual havien escrit abans tots els seus desitjos i les seves esperances per a la nova vida que, a partir d’aleshores, se suposava que tot just començaven.
A casa havia escrit, amb un vell boli BIC blau, tot allò que desitjava, tots els meus anhels, i quan els vaig rellegir, me’n vaig adonar que eren coses molt complicades, difícils de realitzar. Pensava que no existia ningú amb qui pogués compartir tot aquells somnis, que trobar algú així m’era impossible. Després, vaig doblegar el paper fent l’únic model d’avió que coneixia aleshores –i que és l’únic que sé fer encara. Tot i que en aquell moment, mentre pujàvem, em vaig fixar que hi havia molts models diferents, d’avions, i que també hi havia papers d’un munt de colors i fins i tot fulls quadriculats. Em vaig fixar en la Violant, que portava un avió de color verd; l’agafava ben fort amb la mà esquerra. Es movia amb gràcia i agilitat, els cabells rossos voleiant (el dia era una mica ventós), i cada cop que les nostres mirades es creuaven i somreia, a mi em semblava que el sol brillava encara amb més força sobre els nostres caps. Quan vam ser a dalt de tot, ens vam dispersar i vam buscar el millor indret on fer volar els nostres desitjos (el nostre futur). Cadascú va anar ocupant el seu lloc i alguns començaren a llançar els avions, sense pensar-s’ho gaire. Altres se’l miraven com si no s’atrevissin del tot a fer el pas. La majoria dels avions volaven i es perdien cel enllà. Altres tremolaven i queien en picat, deixant els seus propietaris amb cares de decepció. Jo em vaig mirar el meu. No m’acabava de creure que, realment, el futur de la meva vida depengués d’aquell exercici de papiroflèxia. Què passaria si el meu avió no anava gaire lluny? La Violant semblava que tampoc no es decidia a llançar el seu. Se’l mirava amb una barreja de por i excitació. Finalment, però, va agafar embranzida i el va deixar anar amb totes les seves forces, aprofitant un fort cop de vent. Reconfortat pel seu gest, jo també vaig llançar el meu avió blanc, que va sortir amb més velocitat de l’esperada. El vaig seguir amb la vista mentre veia, alleujat, com s’allunyava, i vaig descobrir, amb sorpresa que, al cap d’uns segons, s’acostava a l’avió verd de la Violant, es col•locava al seu costat, i començaven a planejar paral•lelament. Veure com els avions de paper seguien una mateixa ruta, perdent-se tots dos junts a l’horitzó, em va fer una il•lusió especial.

Anuncis

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: